No em diuen Ismael

14 juliol 2019 06:00h
Foto: Lluís Valcàrcel 

Ja fa temps que m’afaite la cara i el cap. No em rasure les altres parts del cos perquè em resultaria, sobretot, molest i desagradable. No només és la faena que em costaria, sinó que, després, quan tornarien a créixer els pèls, em picaria tot de mala manera. Si el personal vol veure’m pelat del tot com el cul d’una mona, que vinga a casa i que penque, que m’embellisca amb afaits, però que vaja amb compte de no fer-me mal, que ara tinc un arpó per a caçar balenes. Sí que m’he acostumat a afaitar-me cada dia els pèls abundants de la barba i els poquets rogles de pèl que em queden en el cap. No m’agrada que la tòtina lluïsca una coroneta de rector antic que semble la cúpula del meu cervell. O tens cabells o no en tens!, em vaig dir un dia. I com que, quan no es pot, no és pena, vaig decidir de convertir-me en un calb notable i no fer el ridícul intentant tapar els forats. A més, els calbs estem ara de moda i no hi ha cosa més neta i més digna que un cap acabat d’afaitar. Dóna molt de gustet que et passen la mà per la pell suau de després d’haver-la treballada amb la raor! Sí, dic la raor, perquè és l’eina que faig servir. Abans, quan m’afaitava la meua dona o algun dels meus fills, utilitzava una maquineta amb tres fulles  que té una pila incorporada que la fa vibrar. Molta modernor! Però des que em vaig cansar de demanar per favor qui volia afaitar-me i de comprovar que tots em contestaven amb un després, que volia dir que no tenien ganes de perdre el temps amb el meu cap, vaig decidir oblidar-me de tots i fer-me amic de la raor. Volia demostrar que ho podia fer tot sol, que no necessitava ningú, malgrat el perill del tall molt fi d’aquest instrument. M’hauria agradat poder emprar una faca com les que utilitzaven els vaquers en les pel·lícules de l’oest americà, però ho vaig trobar massa dramàtic, massa poc creïble. Només volia insinuar el perill i intranquil·litzar-los la consciència. La raor era la ferramenta perfecta. I era versemblant!

Aquell dia estava disposat a fer la faena. Em vaig posar la ràdio per no sentir els crits de protesta de la manifestació que passava pel carrer. Tampoc no tenia ganes de baixar i incorporar-m’hi. Havia assistit a quatre manifestacions aquella setmana i ja en tenia prou d’aquell color. Escoltar la ràdio, però, va ser com fugir del foc i posar-me en les brases, perquè començà a explicar-me els morts innocents del dia a Síria i, quan ja havia acabat de dir desgràcies i em pensava que em distrauria d’una altra manera més agradable, començà a parlar del drama que havien causat els seguidors ultres de dos equips de futbol. I encara s’atreveixen a dir que jo estic boig! Vaig estar a punt d’apagar-la i baixar a la manifestació. Però no, calia complir el meu propòsit: m’havia d’afaitar. Em vaig ensabonar el cap i comencí la primera passada. Aleshores, vaig sentir un tro fortíssim contra l’espill: clix-claix! I tot es posà a tremolar del colp que havia sofert el cristall de l’espill que primer es badà i després es va fer a miques. Tenia la impressió que les parets s’obrien com una magrana. Em vaig quedar de pedra, cagat de por, com de pasta de moniato, sense saber què fer... El que veia no podia ser, perquè deuria ser mentida. Calia que fóra mentida! Però no, era de veres. Tan de veres com que jo no em dic Ismael. Jo no em dic Ismael, però el que veia era una balena. No la veia tota, però això que cuetejava era la seua aleta caudal. Què collons feia una aleta caudal, que només hauria de servir per a donar equilibri i direcció a l’animalot aquell quan nada, pegant trons a l’espill en què jo em mirava per afaitar-me? Remenà tan fort la cua que si no abaixe el cap me l’arrenca. A quina mala hora foren creades les males putes! No estava disposat, com Jonàs, a romandre tres dies en el ventre de la balena i, quan tornà a moure la cua, li vaig fotre un tall amb la raor… Aleshores, vaig sentir un bram tan fort que vaig eixir corrent d’aquella habitació. La meua dona em va parar al mig del corredor i començà a fer-me crits: què et passa? Què et passa? Em preguntava impacient perquè li contestara. Com que sóc imbècil, li ho vaig explicar i, sense pensar-s'ho, va agafar els xiquets i se’n va anar de casa. Ja no els he tornat a veure mai més. No em va poder suportar més i em deixà. Deia que jo estava com una cabra i  ella no tenia per què aguantar les meues manies.

Ara m’han posat una metgessa perquè vigile el meu comportament, que diuen que ha de ser controlat. No us podeu imaginar com li sembla a la meua ex en tot, en el físic i en la manera de voler dirigir tots els meus moviments. Fa un any que no he tret el peu de casa. Després del numeret que vaig organitzar la darrera vegada que vaig eixir, em fa molta mandra fer-me l’ànim i creuar la porta del món real. Aquella última vegada, vaig destrossar el cotxe i van haver d’intervenir les autoritats polítiques i sanitàries. Des d’aquell desafortunat dia, no he tingut mai més ganes de tornar al carrer. A més, la plaga de mosques mossegadores, que té atemorits els meus veïns, em produeix un pànic indescriptible. Estic acovardit pel que diuen les notícies: Una mena de mosques petites fan unes mossegades que tamarguen el dia, les cabrones. No recorde on he llegit aquest titular, però pense que la premsa cada dia se’n fot més de les mínimes normes d’adequació. No té cap cura del llenguatge. No només és la premsa. El món sencer cada vegada em resulta més incomprensible. Però no és aquesta la meua preocupació d’ara.  En aquest moment només tinc molta por a les mossegades de les mosquetes criminals, al dolor agressiu i insofrible que produeixen. Com que tinc la mala fortuna de ser al·lèrgic, estic condemnat, venut, acabat, perquè les cames o els braços se m’inflen com un globus i patisc una picor inaguantable. Per això, no vull traure el meu cos al carrer. Tinc por. Avui, però, no puc quedar-m’hi. És una decisió que ja no puc ajornar més, he d’oblidar-me dels meus temors, creuar la porta i executar el meu propòsit. Em pose un vestit amb caputxa d’una sola peça amb cos, camals i mànigues que em resguarda de cap a peus. M’assegure de no deixar cap escletxa oberta i em pose un mocador al cap que em tapa tota la cara. Com que he hagut de fer-li un forat per als ulls, em pose unes ulleres de sol i, per si de cas, em fique les mans dins les butxaques. Fa molta calor, però no puc permetre que les mosquetes de merda em tornen a queixalar. No piquen, les males bèsties: mosseguen. No puc entendre com  unes bestioles tan menudes poden fer tant de mal amb els seus petits mossos. Tampoc no comprenc com no hi ha ningú capaç d’eliminar-les. El govern autonòmic té el seu president segrestat en assumptes de corrupció. Ningú no sap la procedència de la roba que visten i tenen un grapat d’amiguets de l’ànima. No hi ha govern. Això és el que he pogut entendre, però com diuen que estic sonat...  No hauria d’obrir l’ordinador i llegir les notícies.

Isc al carrer i, quan arribe a la carretera, pense que, com l’any passat, no hi podré passar. Hi havia tants cotxes que va ser impossible. Enguany, però, només espere un parell d’hores per poder creuar-la. No hi passa la xica que em donà una cigarreta i he hagut d’esperar sense poder fumar. Damunt, he de suportar totes les impertinències que m’amollen els conductors. On vas vestit així? Sembles una mòmia! Agafaràs la pallola, estúpid! Finalment, trobe un forat entre els cotxes i hi puc creuar. Quin plaer! Quin goig de poder creuar la carretera! Arribe a la plaça i sent un insuportable soroll de motor. Uns homes fumiguen els carrers. Semblen els caçafantasmes d’aquelles pel·lícules absurdes. Porten uns aparells que tenen uns tubs per on ix un fum que emboira completament la plaça. Ho comprenc de seguida. L’alcalde vol visualitzar que fa alguna cosa contra les mosques i li ha dit al que ha contractat de manteniment que, encara que no servisca per a res, faça un tractament que la gent puga veure. Que hi ha molt de psicològic en l’assumpte. Psicològic? Una merda! Creue la plaça sense immutar-me pel fum i pel soroll d’aquelles màquines i seguisc el meu camí. Ningú no em podrà aturar. La gent que em trobe al carrer em saluda i se’m queda mirant, com si jo fóra fava. On anirà aquest? Tots no estan a Bètera, pensen. Però jo ho tinc molt clar: aconseguiré el meu propòsit. Ningú no m’ho impedirà. Arribe a la plaça, agafe el carrer ample i prenc la direcció de l’Ajuntament. A la porta, m’atura un policia municipal.

-On va vosté?  -em pregunta.

-On vaig? On he d’anar? He de comprar un arpó nou. El que tinc està fet una merda de tant de disparar-lo a la paret. Quan la balena monstruosa apareix en l’espill del bany, li’l tire i la cabrona desapareix.

-No patisca -em contesta el municipa- Tornarà a eixir. Segur.

I seguisc el meu camí sabent que no sóc Ismael, ni tampoc el capità Ahab. No vull que matar la balena se’m convertisca  en una obsessió. No m’ha arrencat cap cama i no en necessite una de pal o d’ivori. Però, si ho mire bé, m’ha furtat moltes més coses. No tinc dona, ni fills per culpa d’aquest mal bitxo. Estic disposat a tot. La perseguiré i la mataré.

Salvador Vendrell.

Conte finalista de la XVII edició del premi Víctor Mora de narrativa breu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next