Aquesta setmana les ONG Novessendes i Setem han llançat a València una nova edició de la campanya Banca Armada, amb la difusió d’una cambra oculta de carrer, publicitat urbana i la pròxima presentació del llibre “10 claus per a passar-se de la Banca armada a la Banca ética” (que serà el 13 de novembre en Ca Revolta). Per què és important seguir aquesta campanya, informar-se de la seua comesa, llegir el llibre…? Eduardo Galeano en el seu moment va anotar molt bé que les armes exigeixen guerres, i les guerres exigeixen armes. Però les armes també exigeixen ser finançades. I sense el finançament de les entitats bancàries, més del 70% de l’armament que hui existeix en el món no es podria fabricar. És a dir, que molt probablement tres de cada quatre armes no existien. Per tant, els bancs amb els nostres diners i la ciutadania com a usuària, tenim una enorme responsabilitat sobre l’armamentisme mundial i la perpetuació dels conflictes actuals.
Precisament és això el que les organitzacions que conformem la Campanya Banca Armada hem denunciat des de fa més de deu anys en les Juntes d’Accionistes de les entitats financeres que negocien amb les guerres; i de manera particular, a la banca armada espanyola. Ho fem per una raó de vulneració flagrant dels criteris que prohibeixen les exportacions d’armes segons la Posició Comuna de la UE1 i de la Legislació Espanyola2. Criteris relacionats al manteniment de la pau, al no comerç amb països en situació de conflicte armat i tensió social, de respecte dels drets humans i del dret internacional humanitari. Així i tot, Espanya es continua col·locant com el seté exportador d’armes a nivell mundial3, i segon a nivell europeu4. I un fet és obvi: necessita els serveis bancaris per a poder mantindre’s dins d’aqueix nefast rànquing.
Definim com a Banca Armada a totes les entitats financeres que col·laboren amb el Complex Militar-Industrial, un poderós lobby conformat per un conjunt de persones i organitzacions empresarials i polítiques amb el desig d’influir en les decisions sobre política militar, incloses les adquisicions d’armaments. Ens referim a executius i grans accionistes (shareholders), proveïdors de serveis financers a la indústria militar (stakeholders), polítics i departaments governamentals, alts comandaments de les forces armades i organismes multilaterals militars com l’OTAN. Tots ells responsables de l’expansió i de la supervivència de la indústria militar, dels alts nivells d’armamentisme en el món, i de la perpetuació i intensitat dels conflictes armats.
Quant al modus operandi d’aquests bancs, en la campanya Banca Armada denunciem cinc vies de finançament a la indústria de les armes. La primera és la participació accionarial, perquè les entitats financeres adquireixen accions emeses per les empreses de la indústria armamentística. I la possessió d’accions suposa tindre part de la propietat, i, per tant, capacitat de decisió.
Una segona via és el finançament i assegurament de les exportacions d’armes que serveix perquè els governs moltes vegades puguen efectuar els pagaments a les empreses armamentístiques en còmodes terminis. I li segueixen altres vies com l’emissió de bons, pagarés i accions per a realitzar ampliacions de capital; els fons d’inversió que inclouen accions d’empreses d’armes; i finalment, la concessió de crèdits, i préstecs a aquestes empreses.
Però de quins bancs concretament parlem? Segons l’últim informe del Centre Delàs d’Estudis per la Pau Banca Armada a Espanya 20195 han sigut identificades 39 entitats financeres que conformen la banca armada espanyola 2019. Entre elles apareixen el BBVA i Santander. Aquests dos gegants ja copen el 60% del total del finançament de la banca espanyola en el sector armamentístic. Però a aquests dos els acompanyen altres entitats com Bankia (que inclou el Banc Marenostrum, BMN), CaixaBank i Banc Sabadell. Tots aquests bancs, podem dir que han col·laborat en la mort de milers de persones en zones de guerres i en la fugida de milions de les seues llars. És hora, llavors, que com a consumidors i com a institucions públiques ens acostem a bancs ètics que fan compatible la rendibilitat econòmica amb el respecte dels drets humans i el medi ambient. La Banca Ètica garanteix això, i a més el que els seus clients puguen saber on s’inverteixen els seus estalvis.
L’informe també deixa constància que el 92% del finançament de la banca espanyola va dirigida a dotze grans indústries militars finançant, per exemple, els controvertits explosius, municions i armes xicotetes i lleugeres d’empreses com Maxam, submarins militars d’Aecom, míssils de Safran i Honeywell, sistemes de tir i guerra electrònica d’Indra o Thales, tancs i blindats de General Dynamics, avions i helicòpters i drons de guerra de Leonardo, i vaixells de guerra de Navantia. Armament de guerra que es pot perdre en les zones de conflicte armat acabant en mans de grups terroristes.
L’equació, per tant, és molt senzilla: menys armes, menor possibilitat de recórrer a la violència armada, menys víctimes i, molt probablement, menys conflictes armats. Potser compartim aqueixa mateixa idea els qui condemnem les guerres. Encara que, compte, perquè bé podem odiar-les però fer-les sense saber-ho quan permetem que amb els nostres diners, les institucions polítiques i els bancs, invertisquen i es lucren amb el negoci de la guerra.
Cap, per tant, mirar si som també responsables de la violència que les armes generen en desenes de països on la seua desraó no deixa espai a la raó. Exigim, doncs, als bancs que amb els nostres diners no es financen armes. No podem anomenar-nos pacifistes si tenim els nostres diners en aqueixos bancs. Ells són capaços de produir violències. Però nosaltres, les persones informades i conscients, som capaços de revertir-les.
