No entenc res 

3 novembre 2019 06:00h
FOTO: PIXNIO

Arribava a casa tard. O molt d’hora, segons els costums horaris de la gent treballadora. Obro la porta del carrer i entro al bloc. Vaig donant tombs d’una banda a l’altra. Sort que Lluís m’ha dut en el seu cotxe. El legal i responsable Lluís, sempre pots comptar amb aquell tros de pa, quan surts de nit.

Veig la llum que assenyala el botó que avisa l’ascensor. Tinc sort i no tarda gaire temps a baixar. Quin pis haig de prémer? Quin? Ah, sí! El 5! “Ajupe’t que ara vinc!” I m’esclato de riure jo tot sol.

Per fi al pis. On tinc la clau? Butxaques, butxaques... No fotis que les he deixat a la porta del carrer? Ah, no! Duia el clauer com si fos un anell per evitar que caiguessin. Previsor que sóc.

Provo a obrir. Què coi passa? Per què no gira? Recoi! Però si era oberta! Quina distracció! Però té igual, a casa per fi. Merda, em sembla que no arribo al lavabo. Vaig a palpentes sense trobar cap interruptor, però arribo on volia. Sense demanar-me permís, tot l’alcohol que havia ingerit durant la nit, fa el camí invers junt amb el poc que havia sopat.

Missió complida. Per sort, tot ha acabat a l’escusat. Quin descans! Però quin mal sabor de boca! Merda! Serà millor que em renti les dents i em clavi dins el llit. Agafo el raspall i provo d’encertar el dentífric a sobre. Recullo el que puc de la pica i començo a raspallar.

Massa bèstia sóc. Una de les sacsejades em va fins el fons de la gola i em ve una nova arcada. No tinc temps el de girar-me i ho deixo anar tot de nou dintre la pica. Giro l’aixeta i faig que tot desaparegui. La meva intenció de llevar el mal de gust de la boca ha estat un fracàs! Millor glopejo una mica d’elixir bucal.

Brillant idea. L’objectiu de la nit, havia estat beure-s’ho tot i no mantenir-ho a la boca i és clar, allò té un gust a xarop dolent que em va vindre de nou un fàstic insuportable. Aquesta vegada és la dutxa, l’elegida per ser el recipient d’una nova pasterada.

Derrotat, vaig cap al dormitori per jeure, però una darrera sorpresa m’espera al llit.

-Què collons passa? – Sento dir a una veu masculina.

No sé per quina raó, però Miquel, el meu veí, és al meu llit, i sembla que no és l’únic...

-Maleït borratxo! Quina pudor fas! Fora d’aquí! No em fotràs aquesta nit, hui que he trobat qui m’escalfi el llit!

Només sento crits i empentes darrere meu i un crit revelador...

-No fotis que no havia tancat?

Què passa? Quan m’adono, em trobo al passadís de la cinquena planta. Miro a sobre la porta que es tanca darrere meu amb un fort cop.

-Lletra “E”? Però si jo visc a la “B”...

Amb penes i treballs, ara sí, obro la porta de casa meva. Em llanço en planxa sobre el llit sense canviar-me, només vull descansar. Abans de caure rendit, recordo de sobte la visita al lavabo del meu veí Miquel.

-No entenc res. – Dic endormiscat.

Pseudònim: Kujo Jotaro

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next