No és or tot el que lluu

27 octubre 2019 06:00h

Quan jo tenia deu anys patia malsons. Gairebé sempre eren ocasionats per imatges que m'impactaven a diari. Una d'elles era la d'un home vell, no massa, que seia amb cara de llàstima en una cadira de boga a la porta de sa casa. Era l'entrada d'un petit comerç que regentava la seua dona. I ell, a la fresca del carrer quan l'estació ho permetia, veia passar les hores a l'igual que passar la gent pel carrer. Les salutacions en la majoria dels casos eren d'allò més simple i trivial. A mi sempre em deia el mateix:

– Dona-li records al teu avi.

No obstant, si alguna vegada feia el mateix recorregut amb mon pare, ja notava jo que hi havia una certa tensió en l'aire que impedia la cortesia i la salutació. M'estranyava molt l'actitud de tots dos adults. Mon pare canviava de vorera per no haver de passar tan a prop d'aquell home. A mi em feia pena i no ho entenia. Entre altres coses, perquè aquell home tenia les mans deformes, qui sap si per una artrosi o per alguna altra malaltia que li les havia col·locades en una posició cruel, amb els dits engarrotats tibats en diferents direccions. La pregunta que li feia a mon pare solia acabar en un silenci per resposta, o de vegades en un canvi de tema que em despistaven estratègicament. I mentre tot això passava, l'home, conscient del rebuig de mon pare en forma d'ignorància, retirava la mirada amb tristesa i dissimulava el fet com si no se n'haguera adonat. Potser per això aquell home, quan em saludava a mi si anava sol, sempre feia referència al meu avi.

El meu avi havia sigut carnisser, encara que en aquells anys es dedicava a llaurar la terra. Però encara li quedaven els estris d'aquell ofici, amagats en un racó d'un corral atapeït de gallines, conills, sacs de pinso,... tot amuntegat de manera desordenada i anàrquica en un espai que també deixava lloc per a les meues invencions i jocs d'infantesa. Però l'emplaçament destinat a aquells ganivets i destrals, records d'un passat farcit de talls de carn animal and destresa, era un racó fosc i pregon, com dissenyat especialment per evadir les mirades o pitjor l'ús indegut d'una xicalla irresponsable i impulsiva. M'havia contat que aquell ofici el va haver de deixar per una malaltia d'un familiar, que el va obligar a vendre totes les possessions que tenia, fins i tot el negoci familiar. I ara, en la vellesa, matava el temps entre parar atenció a la poca terra que li quedava i l'espera ansiosa d'aquella petita paga que justament s'havia guanyat.

Així i tot, de tant en tant aquells instruments es posaven en marxa. El meu avi els netejava i els esmolava, amb una mirada perduda que reflectia l'experiència i una tasca rutinària executada una i mil vegades. Minuts després el veia eixir al carrer, carregat amb aquell instrumental afilat, qui sap amb quins propòsits o intencions. L'estranyesa em feia preguntar-li on anava. I s'inventava sempre la seua resposta, mentida grossa que jo havia descobert per la meua perícia com a espia.

– Vaig al camp, com sempre– mentia.

I eixia al carrer carregat amb un un sac de jute on guardava -protegit de mirades indiscretes- aquell instrumental assassí.

Un dia, però, la curiositat em va fer seguir-lo d'amagatotis. Armant-me de l'agilitat de la meua curta edat, i d'uns moviments que imitaven els personatges de les pel·lícules de misteri, vaig comprovar que entrava en aquella casa, on l'home dels dits deformes respirava el pas del temps sense cap altra feina que veure passar la gent. La sorpresa em va fer esperar pacientment en un cantó, rosegant pipes amb una barreja de nerviosisme i impaciència.

L'espera –aquell primer dia d'espionatge- es va fer llarga. I difícil, perquè passava gent i em preguntava. Un poble petit, on tothom es coneix, tafaneja amb més intensitat les eixides de rutina de la vida dels seus habitants. I tant de temps en un mateix cantó, estranyament lluny dels amics habituals, començava a despertar sospites. Però l'enginy i les mentides ja m'havien convertit en un autèntic espia. O això em semblava a mi.

Finalment el meu avi va eixir d'aquell establiment. No va ser massa difícil amagar-me i reprendre el seguiment. Ara el camí era de tornada a casa. Portava el mateix sac aparentment amb el mateix contingut. Però com a extra, en una de les mans duia una mena de paquet, com els que antigament servien en les carnisseries per embolicar la compra.

L'incident es va repetir unes quantes vegades. Però ja no va caldre esperar hores i hores en un cantó, perdent-me alguna batalla campal de pistoles d'aigua en la plaça, o els mil jocs de carrer que als anys 70 fèiem servir els xiquets d'aquella època. No obstant, seguia encuriosit per l'enigma. Fins que un dia de sobte el meu avi em va preguntar, carregat amb aquell sac famós, si el volia acompanyar.

–On, iaio?

–Tu ja ho saps.

La seua resposta em va deixar un poc glaçat. La meua categoria d'espia d'alt nivell se n'havia anat a terra en fraccions de segon. Apallissat moralment i sense que l'orgull em fera rebatre aquella descoberta, vaig preferir resoldre l'enigma.

Aquella carnisseria era molt petita, però tenia un corral al fons molt gran, la grandària del qual contrastava amb la petitesa de la part principal de la casa que feia alhora de comerç i habitatge. El meu avi va saludar educadament però sense entusiasme, amb un posat seriós, i es va dirigir cap al corral. Jo el vaig seguir, una mica amagat a la seua ombra. L'home dels dits engarrotats em va mirar, com sempre, sense cap comentari, mentre la seua dona es desfeia en elogis cap al meu avi. Malgrat la meua edat, vaig entendre aquell excessiu i artificial ensabonament.

Fora, al corral, esperava un petit ramat d'uns quatre o cinc xais lligats en cordes i esperant per a un sacrifici cruel però habitual. El meu avi, passatger d'un temps passat, en què matar un animal indefens no tenia cabuda en el seus principis ni en el seu raonament, va traure les ferramentes del sac: ganivets, destrals i altres eines que jo ja havia vist com afilava en el seu.

amagatall obscur de carnisser clandestí. Amb els moviments que s'adopten quan et mous en terreny conegut, els animals varen convertir-se en xulletes i altres menges. Els detalls durant el procés, adornant tècniques concretes que il·lustraven cada pas, em feien la sensació que el meu avi qui sap si tenia en la seua ment ensenyar-me aquell ofici que el meu pare en el seu dia havia rebutjat.

Acabada la feina, el jornal –pel que vaig saber- era poc: unes quantes monedes i un paquet d'alguna d'aquelles peces carnososes tot just convertides en mercaderia. La cara del meu avi, somrient i alegre mentre m'explicava el desenvolupament d'aquell acte sinistre, li va canviar en eixir al carrer, ja amb la miserable recompensa i arrossegant els peus cap a casa com a resposta a una injustícia salarial tan evident. En aquell moment vaig entendre les coses: aquell home a qui la naturalesa havia elegit per deixar-li les mans inútils no podia fer les feines que requerien el tipus de negoci que havia elegit, i llavors calia la contractacció d'un escorxador professional.

Van passar els anys i per fi un dia mon pare em va contar el motiu de la seua no salutació a aquell home. A la pregunta de per què tenia les mans així, la resposta de mon pare va ser curta però enérgica, sense pensar-s'ho:

– Per fill de puta!

Aquella resposta no me l'esperava. Qui era i què va fer l'home dels dits engarrotats? Quan es va acabar la Guerra Civil, a l'any 1939, aquest personatge era "voluntari" en els batallons d'afussellament a persones innocents, botxí d'un règim que representà una cruel i ferotge dicatdura durant gairebé quatre dècades. No sols era afí a la causa sinó que a més a més gaudia d'uns assassinats injustos que deixaven en la misèria i abandonats a una postguerra horrible familiars i veïns i veïnes del seu propi poble. Un personatge hereu d'una estirp que avui en dia encara es manifesta en les mateixes consignes, contaminant l'aire amb les seues idees d'odi.

D'aquesta història han passat més de quaranta anys. I ja la tenia mig oblidada. Tanmateix aquesta setmana en què l'exhumació de les restes del dictador han despertat malsons, m'han fet arribar a la conclusió que potser l'home dels dits engarrotats els tenia així per posar-los on no devia: en els gallets dels fusells assassins.

Toni Mercader

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next