VALÈNCIA. Maig del 2011, unes eleccions a les portes i centenars d’acampades arreu de l’estat espanyol. Esclatava el 15M, el moviment dels indignats, que assenyalava la necessitat d’una altra forma de fer política, basada en la democràcia directa i participativa, i exigia una renovació institucional. No nos representan era un clam contra el bipartidisme, la corrupció política i els bancs; en definitiva, un clam contra el sistema i les seues cares visibles.
El 15M va suposar “un punt d’inflexió”, una espurna que va produir un augment de la participació juvenil. Si més no, així ho consideren les persones entrevistades per a dur a terme l’Estudi sociològic sobre la joventut de la Comunitat Valenciana, realitzat pel Consell Valencià de la Joventut amb la col·laboració de la Universitat de València. Aquest estudi qualitatiu ha estat elaborat per Yaiza Pérez, Iñaki Sola i Víctor Agulló sota la direcció de Ramón Llopis Goig i aborda fins a set qüestions i problemes socials: identitats juvenils i percepcions generacionals; relacions socials i convivència; educació, treball i habitatge; participació social i política; l’assetjament entre iguals; el respecte a la diversitat sexual, i el masclisme i la violència de gènere. Finalment, el grup de recerca inclou algunes recomanacions derivades d’aquest estudi.
Huit anys després del 15M, i amb el sorgiment de nous partits, canvia la percepció sobre “la capacitat per a actuar col·lectivament, el compromís social dels seus coetanis o la utilitat de la participació política”. Però aquell no nos representan continua en l’imaginari col·lectiu, a les portes d’unes noves –i repetides– eleccions. Diu l’estudi: “D’acord amb diverses investigacions basades en enquestes, un element central és la desconfiança de la joventut cap als principals actors i institucions polítiques. La joventut no observa [en les institucions polítiques] la voluntat de ser sensibles a les seues demandes ni la capacitat per a respondre efectivament a elles. A més, valoren negativament el funcionament dels procediments institucionals de presa de decisions i no confien que el fet d’implicar-s’hi siga eficaç per a defensar els seus interessos i demandes”.
Una “profunda desconfiança institucional”
Segons la investigació, presentada dilluns passat a les Corts, les persones joves es troben en un entorn de “profunda desconfiança institucional”. Així, les persones que van participar en els grups de discussió dels tres trams d’edat (de 15 a 18 anys; de 19 a 24 anys, i de 25 a 30 anys) es mostraven “distants” i recelaven de les organitzacions que intenten mobilitzar-los perquè participen. Els investigadors, de fet, posen l’accent en la manera com responen els entrevistats, de manera contundent i emprant expressions col·loquials; per exemple: “Pues hombre, nos roban por todos los lados…” Per contra, quan se’ls preguntava per altres temes empraven argumentacions més desenvolupades i matisades.
Així les coses, els partits són percebuts pels joves com a “quelcom alié”. “No es reconeix el seu paper com a organitzacions sorgides de la societat civil que faciliten l’agregació d’interessos i operen com a canals per a l’expressió de preferències i demandes col·lectives”, recull l’estudi. Per contra, es veuen com a organitzacions “tancades, desconnectades de les seues bases socials, ‘retirades’ a l’activitat institucional als parlaments o governs, més centrades en la seua supervivència i a defensar els interessos dels seus dirigents que a servir de caixa de ressonància de les reivindicacions populars”.
“No me siento representado por nadie en estos momentos; no tengo a nadie a quien mirar o a quien decir: ‘Bueno, está más o menos defendiendo mis ideas'”, diu una de les persones entrevistades en aquesta recerca. Així, la desconfiança cap a les organitzacions no fa distincions ideològiques ni oposició entre ‘vella’ i ‘nova’ política. Amb tot, els investigadors sí que fan referència als canvis “de gran importància” que ha experimentat el sistema de partits polítics amb la irrupció de formacions com Podem i Ciutadans i el creixement d’opcions que ja existien, com Compromís, i la incorporació en el seu discurs de reivindicacions presents en el 15M. Això explicaria que el seu electorat tinga una proporció de joves “notablement major” que la de la resta de grans partits.
‘Desencantat’ no vol dir ‘despreocupat’
L’estudi posa de manifest que hi ha joves d’entre 19 i 24 anys els discursos dels quals evidencien el seu allunyament de la política. Ara bé, no es tracta de despreocupació o indiferència, assenyalen els investigadors, sinó més aviat de rebuig o escepticisme. De fet, si bé hi havia entrevistades que es declaraven ‘apolítiques’ o ‘indiferents davant la política’, en altres moments de la discussió les mateixes persones mostraven “la seua indignació davant les estratègies electorals dels partits o la política fiscal del govern”.
En el treball també es palesa que els nivells de participació electoral, així com els referits a contactes amb responsables polítics o l’afiliació a organitzacions polítiques són més baixos que els que es registren entre les persones d’edat més avançada. Però, per què? Els protagonistes consideren que una de les causes és la manca d’informació i de crides a la mobilització que reben de les organitzacions socials i polítiques. També assenyalen com a principals obstacles “les dificultats econòmiques, la falta de temps i les possibles amonestacions legals, escolars o laborals a què s’exposen amb els modes de participació més reivindicatius i polèmics”.
Però més enllà de militar en un partit, hi ha més formes de participació política. Només en els darrers mesos, tenim les massives mobilitzacions contra la sentència de l’1-O i contra la repressió; les manifestacions contra el feixisme, o el moviment ‘Fridays for Future’, per exemple. Així, tal com diu l’estudi, els joves “recorren amb més freqüència a formes menys institucionals de participació política com ara les manifestacions o formes de participació social com la col·laboració amb associacions en campanyes solidàries o de defensa de causes concretes”. I continua: “Malgrat que la política no té en les seues vides la centralitat que tenia en generacions anteriors, les persones joves mostren en l’actualitat un elevat interés cap a temes com l’ecologia, la protecció dels animals, els drets de les minories sexuals, la pobresa i l’exclusió social; que tenen una clara dimensió política i que són objectes de les polítiques públiques”.
Els investigadors també aprecien, en tots els trams d’edat, una distinció per qüestió de gènere. Ells escullen amb major freqüència activitats de protesta com les manifestacions i les vagues d’estudiantat. Elles citen la participació social en activitats solidàries adreçades a millorar les condicions de vida de col·lectius específics.
La fina línia entre voluntari o contribuent
Si bé les ONG gaudeixen de major confiança entre la joventut que els partits polítics, també són objecte de crítiques de les persones entrevistades per a aquest estudi. En concret, aquests joves lamenten que les oportunitats de participació que se’ls ofereixen es redueixen a una ‘participació de talonari’ [checkbook participation], és a dir, que es limita a pagar una quota o a fer donacions. D’aquesta manera, el jovent té la sensació que se’ls busca per a ser contribuents o donants, i no com a voluntaris o activistes.
I després del diagnòstic, què es pot fer?
El capítol conclou amb un apartat de conclusions que, a més, inclou fins a quatre recomanacions per a potenciar la participació juvenil. La primera, facilitar les condicions per a la creació de noves associacions, amb ajuda, informació i recursos. La segona està relacionada amb les diferències de participació entre els i les joves, relacionades amb els estereotips de gènere. Per això, els investigadors consideren convenient que les organitzacions en siguen conscients i qüestionen aquests estereotips a l’hora d’adreçar-se al jovent, amb l’objectiu d’aconseguir uns nivells de participació més equilibrats.
La tercera fa referència a la forma d’oferir informació o invitacions a la joventut. “Una manera de fomentar la seua participació és millorar els canals i estratègies de comunicació de les institucions i de les organitzacions socials i polítiques”, recull el document. I afegeix: “Això requereix que aquestes invitacions i interpel·lacions es duguen a terme en els entorns en què les persones joves es desenvolupen quotidianament, com els espais d’oci o les xarxes socials en línia“. Finalment, el grup de recerca destaca el paper que poden desenvolupar els centres escolars “sensibilitzant les persones joves davant diversos problemes socials i incitant-les a participar en assumptes que els afecten”.
