L’altre dia vaig comprar-me una bicicleta. I no: esta columna no és sobre mobilitat urbana, exactament. Enmig de l’impostat debat públic sobre el carril bici i el “volem una ciutat sostenible però el cotxe ni se toca”, jo vaig anar l’altre dia a comprar una bici. Feia més de cinc anys que no en tenia.
Un amic em dugué a una botiga de bicicletes. Una botiga només de bicicletes. Ens va atendre un xic jove. Era bru, amb el monyo desordenat i les puntes tintades de groc. Les galtes tan redones li conferien una expressió infantil, però vestia l’uniforme del taller. “Os doy el meñique, que no quiero mancharos”, les seues mans estaven impregnades del negre del greix. Era com un mecànic de cotxes, però de bicicletes!
Va ser pensat i fet, no vos penseu. Jo no m’imaginava que aquella vesprada eixiria tenint bici. La vaig triar, vaig comprar també una cadena i el xic m’ensenyà a la factura el “chasis”, com la matrícula d’un cotxe, però de bicicleta!
I per què ara, una bici? Sempre he reciclat a casa, ja sabeu. Però fa unes setmanes vaig llegir un fil a Twitter d’Andreu Escrivà. Un fil llarguíssim arran la notícia que Groenlàndia ha accelerat el seu desgel i s’aproxima a un punt de no retorn. Era un discurs al qual no estava acostumada. Potser podria haver caigut al parany de la resignació, de la catàstrofe (no negaré que em va temptar). Però precisament per la situació en què estem, deia Escrivà, ara més que mai hem de canviar les coses. Des del model productiu i econòmic de les nostres societats, passant pel nostre mode de vida fins al nostre sistema de valors. Yayo Herrero, una coneguda activista ecofeminista, va parlar la setmana passada a Alacant sobre responsabilitats. Les responsabilitats que tenim en un entorn social i col·lectiu. I Greta Thunberg, al seus setze anys, deixa les coses ben clares amb un discurs de tres minuts a la COP24. “Digueu que estimeu els vostres fills per damunt de tot i els esteu deixant sense futur davant els seus ulls.”
Però com prendre partit? La primera pregunta és clara: com faig jo mateixa per aturar la voràgine de contaminació i destrucció de recursos naturals? Els tres poals a casa, les bosses de tela a la compra, la botella recarregable… Faltava la bici. No estava molt convençuda, però l’amic que em dugué a aquell taller de bicicletes mig m’espentà. Pensat i fet, va dir ell també. Mentre tornava a casa, amb la bici nova, travessant tot el riu, vaig començar a pensar en els viatges de taxi i de bonometro que m’estalviaria. Vaig pensar també en els núvols de contaminació que assolen les metròpolis hui en dia. Vaig pensar en les vegades que he aguantat la respiració quan ha passat un cotxe amb el seu fum obscur. I rodejada dels arbres de l’antic llit del Túria (i no del fum d’uns carrers contaminats), em vaig sentir realment bé.
Sé que la meua bici no aturarà el desgel de Groenlandia ni salvarà cap espècie atordida pel canvi de clima, pero intentaré seguir la cadena (i contribuir perquè l’aire de València siga més net i saludable). Els canvis van en dos nivells: el col·lectiu i el personal. Del nivell col·lectiu tenim l’exemple del moviment “Youth for Climate”, que el passat divendres arribava també a València. Joves d’entre 12 i 16 anys que es manifesten per exigir que l’estat del nostre planeta estiga entre les prioritats de l’agenda política. Xiquetes i xiquets que pinten cartrons i ixen en massa al carrer. Assistir a aquestes concentracions, seguir el moviment a les xarxes. Tenim moltes maneres al nostre abast d’ajudar, d’implicar-nos. Informar-se ja n’és una. Això que va fer l’amic que em dugué al taller de bicicletes, ajudar que el nostre entorn canvie el hàbits de transport i de consum, també ho és. I quan comences, sents que formes part d’una cosa més gran. I et sents molt bé, perquè intentes ajudar per un bé comú.
Estic desitjant anar a classe i a treballar en la bici nova. Tanmateix, hauré d’esperar perquè un esquinç al turmell m’ha deixat fora de joc una setmana. El nostre planeta, però, no pot esperar.
