“Ens heu ensenyat que amb la pau no s’aconsegueix res”. Així ho proclamen algunes de les parets i de les pancartes que llueixen pels carrers de Catalunya. De fet, amb aquest eslògan es resumeix quin és el sentir que ara mateix viu el poble català. I dic el poble perquè el que s’està vivint transcendeix totalment l’àmbit institucional i es trasllada al carrer, des d’on tot és possible i des d’on es canvien radicalment les coses. I és que el que ha quedat clar després de la sentència que empresona injustament els representants polítics que encapçalaren l’anomenat Procés català, és la distància que ara mateix existeix entre l’horda (ho sent, no em ve res més al cap) política i la ciutadania. Una escletxa per on traspua la ferma voluntat de ser poble, més enllà de formar part d’un estat.
I el que s’ensuma també d’aquesta autèntica marea humana és una aroma excelsa de la voluntat de ser lliures. Sí, lliures, sense haver de donar explicacions a un sistema completament podrit i exhaust; lliures per acomplir el desig expressat per un potencial humà que no es cansarà mai de reclamar que no tolera l’agressió i que reacciona davant la injustícia amb tota la intensitat que l’envergadura del conflicte reclama; lliures, sí lliures també, i no ens enganyem, d’un estat, l’espanyol, que ha mostrat com els seus representants ensenyen sense vergonya la mísera imatge de ser un model retrògrad i adormit encara en la més profunda crisi ideològica de la seua història. Sincerament, no crec que el poble espanyol meresca tenir un govern tan extremadament reaccionari com el que ara mateix encapçala, sempre en funcions, l’infame Pedro Sánchez.
És evident que hi ha “Cas català”. Però cal definir quin és el cas. Es parla de violència, i n’hi ha, també d’haver incomplit la Constitució i, efectivament, s’ha incomplit. Falta decidir ara si una Constitució com l’espanyola, amb articles tan repressius com el famós 155, ha d’impedir la voluntat pacífica de tot un poble, fins i tot cal plantejar-se si en nom de la Constitució es poden vulnerar de manera tan flagrant els drets humans de la societat, perquè ara per ara, aquesta només es referencia per a protegir els interessos dels repressors. I així doncs, qui exerceix la violència? Cal respondre-hi de la mateixa forma? Les imatges no enganyen, hi ha una brutal violència policial cap als qui responen a aquesta violència, però també cap als qui exerceixen pacíficament el seu dret a expressar-se. Potser aquest fet es produeix per un fenomen social que destacava el filòsof eslovè Slavoj Zizek en: Sobre la violència, sis reflexions marginals, quan es referia, parlant de la furibunda reacció viscuda al nord d’Àfrica en 2005 per la publicació de les famoses vinyetes sobre Mahoma, al fet que de tant en tant “és indispensable una dosi d’alienació per a garantir una coexistència pacífica”, per a resoldre finalment que “a vegades, l’alienació no és un problema, sinó una solució”. És a dir, conviurem i vos permetrem sentir-vos poble mentre no ens “molesteu” amb els vostres símbols i desitjos, però si ho feu, prepareu-vos. I lamentablement sembla que això és el que vol el Govern espanyol que facen els pobles que hi formen part de l’Estat: que accepten submisament que seran poble només si ells ho accepten, i ves per on, el poble català no ho accepta això.
Definitivament l’Estat espanyol està ajudant a construir el que serà la futura República catalana. Potser no serà ara, ni d’ací a poc, però amb la seua estratègia de la por estan bastint una societat cada cop més decidida a deixar de formar part de l’Estat espanyol, no ja solament per qüestions ideològiques referides a interessos nacionalistes, sinó a valors humanitaris tan imprescindibles com el de la llibertat. No poden pensar que amb repressió destruiran la voluntat d’un poble, no poden creure que amb violència convenceran les generacions més joves perquè accepten la seua llei… ni tampoc poden pensar que el respecte es guanya a pals, clar que no.
Ara mateix la lluita del poble català és a favor de la llibertat i en contra de la repressió del Govern espanyol mitjançant una policia que compta amb un terrible historial de violència envers la població civil. I davant d’això, cal mostrar-los suport per mantenir el coratge i la fermesa amb què expressen el seu desig de llibertat.
Per cert, parlant de suport, no acaba d’arribar el del poruc Govern valencià, que ha convertit la tan esmentada Valentia en una insuportable covardia. Sort que el nostre poble sí que ha mostrat el seu suport, i és que ja sabem que “sols el poble salva el poble”.
