A casa teníem una gossa robusta com un armari rober. Quan una dona amb una cassola d’arròs passava per davant de la nostra porta camí del forn de Moret, la gossa eixia encisada darrere de la flaire saborosa. Negra com el carbó, tenia sabatetes blanques i una taca ampla i irregular del mateix color en el pit. Els ulls marrons i expressius se li encenien com dues teies davant la possibilitat d’aconseguir una llepolia.
Quan passava el seguici d’un bateig amb els infants cantant a cor allò de «Padrí ronyós, / ni un ni dos, / si no tires confitura / morirà la criatura!», i el padrí llançava caramels i els més esplèndids fins i tot tiraven monedes de quinzet i de pesseta, ma mare obria la porta de bat a bat perquè llançaren dins de casa un grapat de caramels que la gossa s’encarregava de protegir davant de la probable invasió de xiquets i xiquetes. Després compartia els dolços amb l’ama.
La gossa acompanyava ma mare a tot arreu. Anaven a comprar, a canviar la loteria de la falla al casal, a repartir el full parroquial. Mai no la va dur lligada amb una corretja i menys encara amb un boç. Del seu costat no es bellugava. A l’hora de dinar es posava sota la taula esperant a veure què queia. Si no queia res, s’entretenia llevant els serrets que s’apegaven a les vetes de les espardenyes de careta que jo portava per anar al camp. Dormia sota el llit dels meus pares. Amb els anys va anar col·leccionant quilos i cada vegada que canviava de postura alçava el matalaf del llit i els dos dorments. Quan jo tenia quinze o setze anys i tornava a altes hores de la nit, el moviment de la seua cua informava els meus pares de la meua arribada.
Ma mare, després de dinar, s’asseia a l’entrada de casa a fer punt de ganxo. La gossa es tombava al seu costat amb un os entre les potes davanteres esperant que acudiren les mosques. Com una esfinx, restava impertèrrita fins que en un veloç moviment n’atrapava unes quantes i les mastegava amb fruïció.
Allí s’ajuntaven també les amigues de ma mare, entraven i s’asseien en una cadira durant hores. La gossa els feia més o menys cas segons qui foren, tenia les seues predileccions. Era una gossa amb una intel·ligència instintiva i una personalitat notable i generosa.
L’havia portat a casa mon pare de la fàbrica on treballava quan encara era un cadell. Ni l’alimentava, ni la passejava, ni la rentava, ni la va portar mai al veterinari, d’això ens encarregàvem ma mare i jo. Però quan la gossa sentia el cotxe de mon pare entrant pel carrer, alçava les orelles i començava a bellugar la cua, en aguaitar la seua ombra a la porta de casa la gossa saltava d’alegria i movia la cua gemegant de pura felicitat. Mon pare la rebia amb un somriure ample com el mateix horitzó: «No hi ha ric en el poble que tinga un gos com el meu! Açò no es paga amb diners». Mai ningú se n’havia alegrat tan de veure’l com aquella gossa.
Mon pare sí que fou l’encarregat, tretze anys després, de portar-la al veterinari perquè l’adormiren. En acabar, amb uns amics, feu un clot profund al camp i la colgaren.
En arribar a casa, se’n va anar directament al llit i no es va alçar en tres dies.
Fou aleshores, només aleshores, quan vaig comprendre que la tristesa fa mal com una guitza en el pit que t’estella les costelles i t’obre la carn.
