Un fort sentiment de ràbia i impotència pels fets i per tot el que han patit al llarg d’aquestos últims huit anys, però també d’esperança perquè la veritat acabe eixint a la llum pel que fa a l’obtenció de respostes a les causes de l’accident, l’assumpció de responsabilitats i el desig que mai torne a passar una tragèdia d’aquest tipus, ha recorregut aquesta vesprada a tots i cadascun dels centenars de persones participants en la concentració celebrada aquest dijous en la plaça de la Mare de Déu de València, amb motiu del 8è aniversari del major accident de metro ocorregut a l’Estat espanyol.
“El 3 de Juliol de 2006, a València van morir 43 persones i en van resultar ferides altres 47. Jo vaig ser una d’elles. Vaig passar els següents mesos en coma, i quan vaig despertar, la meua vida va canviar bruscament, i ja res ha tornat a ser igual. Des del primer moment em preguntava què havia passat? Com era possible que el tren anara tan ràpid? I vaig començar a cercar respostes…”
Aquestes han sigut les primeres esgarrifoses paraules d’una de les representants de l’AVM3J, que ja des d’un primer moment han posat la pell de gallina als milers de concentrats que durant l’acte han demanat la dimissió del president de la Generalitat al crit de ‘Fabra dimissió’.
Però el pitjor, si cap, de la lectura del manifest venia acte seguit: “Ja des del primer moment, la versió oficial donava la culpa al conductor. Només es parlava d’excés de velocitat, sense qüestionar que no hi havia res en el túnel que impedira aquest excés.
Així ho van defensar els polítics aquell mateix dia 3, en la boca del metro, i així ho van mantenir durant la Comissió Parlamentària. Encara que per a açò, calguera manipular la investigació. No els va importar…”
“La Comissió de Recerca del terrible accident va poder concloure que l’accident va ser inevitable i imprevisible. Però eixa resposta no ens va convèncer”, han recordat en la lectura del manifest, en la qual han intervingut més de set persones, la majoria ferits per l’accident i familiars de les víctimes. “I així va ser com va nàixer l’Associació, cercant respostes, cercant saber la veritat”, han continuat.
Després de recordar que la primera concentració va tenir lloc el 3 de Novembre de 2006, i des d’aquell moment s’han anat repetint tots els mesos, cada dia 3, els membres de l’AVMJ ha posat l’accent que la seua actuació sempre ha estat guiada per unes “mateixes reivindicacions. A saber: “Demanar una recerca real de l’accident, que tinga en compte totes les circumstàncies: estat de la via i del vagó, falta de mesures de seguretat… i que no se centre exclusivament en la velocitat, que va poder ser conseqüència d’errades mecàniques, així com que els responsables assumisquen la seua responsabilitat i que no torne a passar”.
A més de denunciar el veto que el PP va exercir des d’un primer moment “sobre quasi la totalitat de documents i testimoniatges” sol•licitats per la resta de grups, “impedint així que arribara a les Corts cap testimoniatge discordant amb la versió orquestrada en els despatxos de FGV”, l’Associació ha tornat ha denunciar la ‘malvada’ preparació de les compareixences amb l’agreujant de “donar-los les preguntes que havien de memoritzar”.
“Sr Fabra, quan ens contestarà?”
Enfront del calvari patit al llarg d’aquestos anys, com a conseqüència de l’actitud dels directius de FGV i dels governants del País Valencià, l’AVM3J ha expressat al final de la lectura del manifest el seu desig perquè “l’ètica, la moral i la decència acaben imposant-se en la gestió política”.
Amb aquesta premissa, l’AVM3J s’ha dirigit al president de la Generalitat per fer-li un sentit prec: “Sr. Fabra quan ens contestarà? Fins a quan seguirà donant l’esquena a les víctimes? Sr. Fabra, mai és tard per a rectificar. Mai és tard per a fer el correcte. I millor tard que mai. Bonig, Fabra, millor que siguen vostès els que reconeguen els seus errors”.
“No ens val que Pablo Cotino, director gerent de MetroValencia, evadisca la seua responsabilitat, dient que “no li correspon assumir decisions sobre la base d’aspectes pendents de resolució judicial”, no volent entendre, que el que s’està demanant, és una sanció administrativa. En cap moment demanem intromissió en aspectes pendents de resolució judicial. Mentre ells parlen de sentències i arxius judicials, nosaltres parlem d’ètica, de moral, de decència en la gestió política”, han apuntat durant la lectura del manifest en una plaça plena de gom a gom.
El calvari dels últims 8 anys
Com no podia ser d’altra manera, els familiars de les víctimes han fet un breu repàs dels moments agres, però també dolços d’aquest calvari en busca de la veritat:
“Al llarg d’aquests anys, hem tingut moments dolents, com l’arxiu de la instrucció judicial, que establia la velocitat com a única causa de l’accident, i el conductor com a únic responsable. I el comportament del Govern valencià, que en cap moment ha qüestionat la mala gestió de FGV, que no va emprar els mitjans dels quals disposava per a evitar l’accident. Tampoc ha qüestionat el Govern valencià, la mala gestió de FGV posterior a l’accident. Mentint en la recerca, ocultant informes, destruint proves…”, han recordat.
“Però també hem tingut moments bons, com tots els premis que hem rebut, l’homenatge de Burjassot, l’obra de teatre Zero Responsables i la companyia La Dependent, l’exposició fotogràfica de Mira Bernabeu, les col•laboracions desinteressades que han fet possible la realització de 8 Aniversaris de l’accident, Pedro Díez que va portar el record de les víctimes fins a Nova York, el documental Després de les Absències de Nacho Sirera i José Solves, Alfons Cervera i J.Vte García Torrijos, que ens van dedicar els seus llibres, i Sam Kurtz, autor del llibre 3 de Juliol: Per què va bolcar la UTA 3736 i altres enigmes sense resoldre. I el suport de molts col•lectius i ciutadans, que heu fet més suportable la nostra lluita”, han recordat, per a acte seguit donar les gràcies a tots ells “perquè sense vosaltres, no estaríem ací”.
L’emissió de Salvados: “la societat per fi desperta”
Tampoc han volgut deixar passar el fet que “després que la productora Barret Films entrara en les nostres vides, va arribar Jordi Évole amb el seu programa sobre l’accident del metro de València, que va marcar un abans i un després en la nostra lluita. La societat per fi desperta, i ja no estem sols. Deixem de ser ‘els oblidats’, per a ser milers i milers de persones les que exigim una recerca de l’accident real i sense vetos ni adoctrinaments”.
Així, després de l’emissió del programa ‘Salvados’, es presentaren diverses denúncies davant Fiscalia per a reobrir la Instrucció Judicial i la Comissió Parlamentària, basades “en fets i documents que els mitjans de comunicació han anat traient a la llum durant aquests anys, i que van ser ocultats per MetroValencia a la investigació”.
Açò va permetre que per primera vegada es debatera en un jutjat la responsabilitat de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana en la falta de mesures de seguretat que van dur el vagó a descarrilar.
Reticències i mentides i més mentides
Segons l’AVM3J, malgrat les “reticències” de la jutgessa instructora a reobrir la investigació, aquesta fase de la instrucció judicial “està servint per a traure a la llum moltes de les irregularitats comeses per FGV abans i després de l’accident, i per a establir que una balisa ben programada, haguera evitat l’accident”.
A més, també està servint per a demostrar que Luis Domingo Alepuz, que era Cap de Taller durant l’accident, i que segueix treballant en FGV, “va mentir durant la investigació del 2006, i segueix mentint en la instrucció del 2014”, motiu pel qual han demanat a FGV, a la consellera d’Infraestructura i al president Fabra que “apliquen mesures disciplinàries” sobre el Sr. Alepuz, “per mentir sobre la necessitat de llegir les dades de la caixa negra en les instal•lacions de FGV, i per l’esborrat d’aquestes dades, que són la prova principal per a establir la velocitat com a causa de l’accident”.
Durant la lectura del manifest s’ha fet un prec dirigit a la consellera Bonig i al president Fabra “perquè reconeguen els seus errors” ja que “nosaltres així ho preferim” i “de vostès depèn”, i amb una clara i ferma declaració d’intencions: “Nosaltres seguirem ací, fins a obtenir respostes”.
L’acte s’ha tancat amb un missatge rotund: “No us rendiu mai. Portem huit anys teixint esperança. Sí que es pot”.
