Sergi Tarín / València.
A les 11.30 el rellotge gira les manilles 13 anys enrere. Un polsim de temps acumulat envellix les imatges. És el matí del 25 de gener de 2001. El PP aprova el PEPRI i amb ell la demolició de 1651 vivendes per perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar. Ahir, l’escena sembla idèntica. L’Ajuntament, amb Rita Barberà al capdavant, vota afirmativament la modificació del PEPRI per adaptar-lo a l’ordre del ministeri del Cultura que, desembre de 2009, el declarà espoli del patrimoni espanyol. El calc en la seqüència obliga el cronista a buscar les diferències com si fóra un passatemps de diari.
La bancada popular és un plagi de si mateixa. Un recinte juràssic de semblants ressecs. El 2001, la moció la defensa Miquel Domínguez. Al seu costat, Alfons Grau, gira i regira papers. El 2014, Alfons Grau defèn la moció. Al seu costat, Miquel Domínguez dormisqueja amb una contorsió cervical certament meritòria. Damunt la taula presidencial, una pintura de Felip VI substituix una pintura de Joan Carles I. Al mig, Rita Barberà té la mirada diluïda en un infinit inconcret mentre la mà esquerra acudix al mòbil amb la mateixa inèrcia que en el 2001 buscava la cigarreta.
La bancada de l’oposició, en canvi, s’ha renovat sense herències. Ja no existix Unió Valenciana i hi ha un nou partit: Compromís. El Partit Socialista ja no té la incisiva Ana Noguera de portaveu. L’actual, Joan Calabuig, ha cedit el protagonisme a Vicent Sarrià, un altre paquiderm de la política, espècie ibèrica dels mocassins i la catifa amb plomatge de lermisme autòcton. I als cadirots de dalt, Joan Ribó ha canviat de comunista amb Esquerra Unida a nacionalista d’esquerres amb Compromís. I el seu pupil de 2001, Amadeu Sanchis, ara és líder del grup d’Esquerra Unida i el seu discurs d’una sola tonalitat contrasta amb el verb punxegut d’Antonio Montalbán.
Més amunt, en les tribunes de convidats, els activistes de Salvem acumulen anys de resistències. “No passaràs”, li va dir Rosa, una xiqueta de nou anys, a Barberà en el 2001. Hui ja és metgessa. I Barberà encara no ha passat. Al costat, Josefa Nicolau, de 84 anys, llig: “Tenim la raó, tenim la fe i encara creiem en la justícia, però si alguna cosa fallara, quedem nosaltres, amb nosaltres el nostres fills, néts i rebesnéts”. Josefa va faltar el 2010 en sa casa del carrer Sant Pere, el més antic del Cabanyal. Va morir amb el temor de les excavadores dins del cos. El 2014, Mar Villora, neta de Josefa, fa viva l’advertència: “El relleu està preparat i això vol dir que estem preparats per tornar a començar, millor preparats i més forts”.
Mentre Mar parla, des d’una de les balconades, Lucia Esteban, Luchi, encapçala la claca que acompanya Rita Barberà per València. Del grup de septuagenàries inesgotables brolla un comentari que reglota àcid: “¡A vore si esta xiqueta se’ns posar a plorar ací!”. I la quadrilla s’escarota de manera semblant al 2001. És a dir, amb un cert recolliment que evite brusquedats en el cardat, el planxat i la fonda taca de rouge als llavis. Un carmí tan roig com el que gasten els membres de Salvem per pintar-se la cara quan el Partit Popular vota ancorar El Cabanyal al 2001. Aquell any fou pintura el que esguità rostres, mans i samarretes. El 2014 resulta impossible repetir records. La policia ha regirat amb esment butxaques i bosses i ha requisat els carnets d’identitat durant l’estada dins del plenari. Però els pintallavis han quedat lliures de sospita.
El que sí que és idèntic és el soroll metàl·lic de cassoles i paelles a les portes de l’Ajuntament. Un centenar d’activistes han desplegat pancartes i crits i colpegen el ferro contra el ferro. El soroll arriba somort a l’hemicicle. Volen trencar el rellotge, la gàbia que empresona el temps que senten que els han furtat. Això mateix. Esmicolar el vidre repetit i que els anys espoliats arriben –diuen- a un Cabanyal assedegat de futurs.
