Grisolía: 'Hi ha coses que cansen, com el futbol i el Cabanyal', per S. Tarín

El president del Consell Valencià de Cultura (CVC) creu 'convenient' un informe de la situació patrimonial del barri
29 juliol 2014 01:00h
Sergi Tarín / València

De fet, el darrer plenari del curs del CVC alguna cosa tingué de prova de resistència. Passades les 15h, els consellers interpretaven una estranya versió d’El ángel exterminador de Luís Buñuel sense poder reprimir preguntes, interpel·lacions i filigranes oratòries, amerats de suors i sotragats per una avidesa que arrabassà els caramels de la taula. Vora les 15.30, clogué la sessió i Grisolía posà en peu els 91 anys de bioquímic i marquès i sotsobrà com un soldat en la rendició de Breda. “No he seguit últimament res del Cabanyal. ¿Em posaria al dia?”. I a dia de hui sabem que l’Ajuntament ha aprovat en solitari una modificació del PEPRI que rebaixa l’amplària de la prolongació de 107 a 86 metres i de cinc a tres les altures en la zona BIC (Bé d’Interès Cultural). Una operació biquini que suposa l’enderroc de 637 edificis (182 protegits) enfront el 674 de la proposta original.

“Estime molt aquella trama, seria convenient un informe de la situació patrimonial”, admitix Grisolía i s’abandona als records d’infantesa: “Un oncle segon fundà l’escola Sorolla. Quan estudiava allí, si no sabia la lliçó, no me deixaven anar a la mar. Enyore les barques, els pescadors”. Però el pas de la poesia a la prosa és fulgurant: “Si han d’enderrocar, que li paguen bé a la gent que desplacen”. I acaba amb una síntesi que inclou qualsevol gènere: “¡Que ho rehabiliten, però com siga!”.

Informe i contrainforme

“Nosaltres no volen una rehabilitació com siga, sinó amb respecte absolut a la trama, les cases i les persones”, estima Maribel Domènech, portaveu de Salvem El Cabanyal, plataforma que s’oposa a les demolicions i aposta per una rehabilitació integral del barri. Segons Domènech, “algú es cansa d’un assumpte quan hi treballa intensament. No és el cas de Grisolía, qui podria fer molt més des de la seua posició privilegiada al CVC”.
 

Al juny de 2010, Domènech va estar convocada pel mateix Grisolía a una ronda de contactes amb representants veïnals del Cabanyal. El Tribunal Constitucional acabava de paralitzar els últims enderrocs i des del CVC es proposà un dictamen “per facilitar la resolució del conflicte urbanístic i social”. L’esborrany s’encarregà a Vicent Muñoz Puelles, qui es mostrà contrari a la prolongació i irrità bona part dels consellers proposats pel Partit Popular. Un dels més bel·ligerants, Ramón de Soto, dissenyà un contrainforme favorable a les demolicions i Grisolía optà per deixar-ho córrer.

No fou el primer intent fallit. En 2004, un altre esborrany també acabà en el calaix. I un any abans, el CVC publicà una resolució sobre els valors arquitectònics dels miramars. De poc hi serví, ja que el 2005 l’Ajuntament afonà la torre de la ferreteria Blasco, al carrer Francesc Cubells, per obrir el pas al tramvia. I el 2009, tombà el popular miramar del forn de l’Estrella, al carrer Escalante, dins del Conjunt Històric Protegit.

Però un dels moments àlgids de l’esquiva relació de Grisolía amb el Cabanyal fou a l'hivern de 1999. El científic acudí amb els membres del llavors Consell de Cultura a una visita guiada pel Cabanyal a càrrec de Dolores Martí, la tia Lola, un dels símbols de la resistència local. Grisolía quedà impactat pel solatge humà de l’anciana, qui li escrigué el 8 de febrer un crit en forma de missiva: “Estem molt tristos per està desraó. ¡Ajude’ns!”. A les dos setmanes, Grisolía li contestà “admirat” per haver-li “posat davant dels ulls els valors més insubstituïbles del barri (...) Li promet que faré tot el possible perquè les nostres raons siguen almenys escoltades”.

El juny de 2000, la tia Lola, redactà dos noves cartes, però la ploma del científic ja s’havia tornat freda i burocràtica: “La institució farà públics els seus criteris quan preceptivament siga consultada”. Grisolía mai autoritzà la tia Lola a difondre les cartes (“comprometrien abusivament el futur del preceptiu informe”). I aquella -dona de paraula- respectà la decisió. Però quan morí, el 2009 (als 89 anys), els fills les enviaren al Ministeri de Cultura i als diaris.

Ahir, preguntat per Dolores Martí, Grisolía fou categòric: “No la recorde”.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next