En el Madrid que havia perdut l’esperança de lluitar, traït i rendit als seus assaltants, encara quedaven persones amb ganes de lluitar, de seguir sent persones lliures, a pesar que el dia a dia estava ple de delacions, de processos de depuració en l’administració, en les universitats, en les empreses… hi havia espies infiltrats, delators per tots costats, detencions i execucions sumàries. Prompte comencen els primers afusellaments de dones.
S’ha dit quasi tot sobre l’acte de crueltat suprema que va suposar l’assassinat de les tretze roses. Van ser assassinades, com altres lluitadors republicans, al costat de les tàpies del cementeri de l’Est de Madrid. No va ser un fet aïllat encara que haja tingut més repercussió per l’edat d’aquestes joves innocents, moltes d’elles menors d’edat, però desgraciadament són moltes les tàpies dels cementeris de la geografia estatal en què es van repartir les bales amb els republicans i els seus fonaments van xopar la sang dels lluitadors de la llibertat.
Mai hem d’oblidar els seus noms, ni la nostra memòria ha d’oblidar el que va suposar aquella criminal dictadura i el llast que ens deixà en forma de monarquia, llast del qual hem de desprendre’ns per a honrar la memòria de tots aquells que van lluitar per un Estat de persones lliures, per elles i per nosaltres, és la millor manera d’honrar la seua memòria.
• Carmen Barrero Aguero (20 anys, modista). Treballava des dels 12 anys, després de la mort del seu pare, per a ajudar a mantenir la seua família, que comptava amb 8 germans més, 4 menors que ella. Militant del PCE, després de la guerra, va ser la responsable femenina del partit a Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939.
• Martina Barroso García (24 anys, modista). En acabar la guerra va començar a participar en l’organització de les JSU de Chamartín. Anava a l’abandonat front de la Ciutat Universitària a cercar armes i municions (cosa que estava prohibida). Es conserven algunes de les cartes originals que va escriure al seu nuvi i a la seua família des de la presó.
“En aquests últims moments la teua mare pensa en tu. Només pense en el meu ‘niñito’ del meu cor que és un home, un homenet, i sabrà ser tot el digne que van ser els seus pares. Perdona’m, fill meu, si alguna vegada he obrat malament amb tu. Oblida-ho fill, no em recordes així, i ja saps que ben trista estic.
Moriré amb el cap ben alt. Només per ser bona: tu millor que ningú ho saps, Quique meu.
Només et demane que sigues molt bo, molt bo sempre. Que vulgues a tots i que no guardes mai rancor als qui van donar mort als teus pares, això mai. Les persones bones no guarden rancor i tu has de ser un home bo, treballador. Segueix l’exemple del teu ‘papachín’. Veritat, fill, que en la meua última hora m’ho promets? Queda’t amb la meua adorada Cuca i sigues sempre per a ella i les meues germanes, un fill. El dia de demà, vés a per elles quan siguen velletes. El teu deure és vetlar per elles quan sigues un home. No et dic més. El teu pare i jo anem a la mort orgullosos. No sé si el teu pare haurà confessat i combregat, ja que no el veuré fins a la meua presència davant el piquet. Jo sí ho he fet.
Enrique, que no se t’esborre mai el record dels teus pares. Que et facen donar la comunió, però ben preparat, tan ben cimentada la religió com me la van ensenyar a mi. Et seguiria escrivint fins al mateix moment, però he d’acomiadar-me de tots. Fill, fill, fins a l’eternitat. Rep després d’una infinitat de besades, la besada eterna de la teua mare.
• Pilar Bueno Ibáñez (27 anys, modista). En iniciar-se la guerra es va afiliar al PCE i va treballar com a voluntària en les cases-bressol (on s’arreplegaven orfes i fills de milicians que anaven al front). Va ser nomenada secretària d’organització del radi Nord. En acabar la guerra es va encarregar de la reorganització del PCE en huit sectors de Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939.
• Julia Conesa Conesa (19 anys, modista). Nascuda a Oviedo. Vivia a Madrid amb sa mare i les seues dues germanes. Una d’elles va morir de pena (per la mort del seu nuvi en les guerrilles) mentre ella estava detinguda. Es va afiliar a les JSU per les instal•lacions esportives que presentaven a la fi de 1937, on se’n va ocupar del monitoratge. Prompte es va ocupar com a cobradora de tramvies, ja que la seua família necessitava diners, i va deixar el contacte amb les JSU. Va ser detinguda al maig de 1939 sent denunciada per un company del seu “nuvi”. La van detenir cosint en sa casa, entre els motius de l’acusació estava que Julia havia sigut “cobradora de tramvies durant la dominació marxista”. Julia Conesa també va escriure una carta a la seua mare:
“Mare, mareta, em reuniré amb la meua germana i papà a l’altre món, però tingues present que muir per persona honrada. Adéu, mare volguda, adéu per sempre. La teua filla que ja mai et podrà besar ni abraçar… Que no em ploreu. Que el meu nom no s’esborre de la història”.
• Adelina García Casillas (19 anys). Militant de les JSU. Filla d’un guàrdia civil vidu. Li van enviar una carta a sa casa afirmant que només volien fer-li un interrogatori rutinari. Es va presentar de manera voluntària, però no hi va tornar. Va ingressar a la presó el 18 de maig de 1939.
• Elena Gil Olaya (20 anys). Va ingressar en les JSU en 1937. En acabar la guerra va començar a treballar en el grup de Chamartín.
• Virtudes González García (18 anys, modista). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 anys, pertanyent a les JSU i supervivent de la presó de Vendes). En 1936 es va afiliar a les JSU, on va conèixer Vicente Ollero, que va acabar sent el seu nuvi. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939 denunciada per un company seu davall tortura.
• Ana López Gallego (21 anys, modista). Militant de les JSU. Va ser secretària del radi de Chamartín durant la guerra. El seu nuvi, que també era comunista, li va proposar anar a França, però ella va decidir quedar-se amb els seus tres germans menors a Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig, però no va ser portada a la presó de Ventas fins al 6 de juny. Es conta que no va morir en la primera descàrrega i que va preguntar “És que a mi no em maten?”.
• Joaquina López Laffite (23 anys). Al setembre de 1936 es va afiliar a les JSU. Se li va encomanar la Secretaria Femenina del Comitè Provincial clandestí. Va ser denunciada per Severino Rodríguez (número dos en les JSU). La van detenir el 18 d’abril de 1939 a sa casa, al costat dels seus germans. La van portar a un xalet. La van acusar de ser comunista, però ignoraven el càrrec que ostentava. Joaquina va reconèixer la seua militància durant la guerra, però no l’actual. No va ser conduïda a Vendes fins al 3 de juny, malgrat ser de les primeres detingudes.
• Victoria Muñoz García (18 anys). Es va afiliar amb 15 anys a les JSU. Pertanyia al grup de Chamartín. Era la germana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grup del sector de Chamartin de la Rosa. Va arribar a Vendes el 6 de juny de 1939.
• Luisa Rodriguez de la Fuente (18 anys, sastressa). Va entrar en les JSU en 1937 sense ocupar cap càrrec. Li van proposar crear un grup, però no havia convençut ningú més que el seu cosí quan la van detenir. Va reconèixer la seua militància durant la guerra, però no l’actual. A l’abril la van traslladar a Vendes, sent la primera de les Tretze Roses a entrar en la presó.
El cinc de febrer de 1939, 13 dones i 43 homes van ser assassinats davant les tàpies del cementeri de l’Est. Els testimonis d’algunes companys de presidi així ho recorden:
“Jo estava mirant per la finestra de la cel•la i les vaig veure eixir. Passaven repartidors de llet amb els seus carros i la Guàrdia Civil els apartava. Les preses anaven de dos en dos i tres guàrdies escortaven cada parella, semblaven tranquil•les.
Algunes vam romandre agenollades des que les van portar, durant un temps que em van semblar hores, sense que ningú diguera res. Fins que María Teresa Igual, la funcionària que les va acompanyar, es va presentar per a dir-nos que havien mort molt serenes i que una d’elles, Anita, no havia mort amb la primera descàrrega i va cridar els seus botxins: ‘És que a mi no em maten!”
Van morir cridant: “Visca la República!”.
Aquesta informació ha sigut publicada en ecorepublicano. Traducció: La Veu del País Valencià.
