Carlos Fabra s’aferra a l'indult de Rajoy per evitar la presó, per Sergi Tarín

L’Audiència de Castelló decidirà en uns dies si retorna la petició d’indult al Ministeri de Justícia
3 setembre 2014 01:00h

Sergi Tarín / Castelló de la Plana.

Sense diners no hi ha clientela. El 2009 ja ho va dir Carlos Fabra: “Jo no sé la quantitat de gent que hauré col·locat en 12 anys (...) I tota eixa gent és un vot captiu”. Ara, sense poder a la Diputació, la Cambra de Comerç, el PP i l’Autoritat Portuària, la parròquia s’ha disgregat. Sense capacitat per repartir cadires de rodes, llits a l’Hospital Provincial, sous d’assessor o porteries en edificis institucionals, Don Carlos s’ha convertit en Carlos, un ciutadà ple de soledats.

Un fet que ahir quedà ben patent. A les 9.15, el vell jerarca i la seua exdona, María Amparo Fernández, arribaren a l’Audiència Provincial per firmar el compliment de condemna. L’abans multitudinari polític creuà la façana amb pas de velociraptor entre el desinterès de vianants ocasionals i funcionaris. Ni tan sols els guàrdies civils -agressius custodis d’altres temps- el protegiren del setge periodístic. Fabra és un polític amortitzat i la carn li desprèn eixa aroma indefinit -de mal fario- dels que estan a punt d’entrar a presó. Quatre anys li demana l’Audiència per quatre delictes fiscals comesos entre 1999 i 2003. A més, haurà d’abonar una multa de 693.000€ i indemnitzar Hisenda amb vora 700.000€ més. Estos extrems van ser ratificats a finals de juliol pel Tribunal Suprem.

Ahir, el lletrat de l’exmatrimoni, Javier Boix (també ho és de Francesc Camps i Rafael Blasco), va presentar un llistat de béns preparats per a l’embargament. Fernández, condemnada a un any de reclusió i a una multa i una indemnització que sumen vora els 300.000€, proposà substituir la presó per una nova sanció econòmica. A més, Fabra enregistrà la petició d’indult presentada el 7 d’agost en la Subdelegació del Govern. Ara, les parts tenen tres dies per pronunciar-se sobre tots estos aspectes. Finalment, l’Audiència emetrà un informe vinculant que pot enviar Fabra a la garjola o tramitar l'ndult perquè el Consell de Ministres hi decidisca.
Els precedents més immediats, Jaume Matas (expresident de Balears) i Pedro Hernández Mateo (exalcade de Torrevella), ingressaren en presó a finals de juliol després que l’11 d’aquell mes el Govern validés les condemnes. En els dos casos, entre la cel·la i la petició de llibertat per via política, passaren vora huit mesos. Eixe és el temps que baralla Fabra, que ha dit repetidament que ja s’ha fet “a la idea d’anar a presó”.

Pregunta simpàtica

“M’acull al dret constitucional a demanar l'indult”, foren les paraules de Carlos Fabra en abandonar els jutjats. Acte seguit avançà fins al cotxe seguit d’un grum de periodistes. “He demanat l'indult al Govern d’Espanya i no al PP”, respongué a les declaracions del president de la Generalitat, Alberto Fabra, qui fa uns dies garantí que l’exdirigent castellonenc “en cap cas tindria el suport del partit ni de les institucions”. I respecte a la possible presó a escollir, Fabra vacil·là un segon: “¡Quina pregunta més simpàtica!”.

Va ser l’única recialla de la seua atàvica sornegueria. La més rutilant, amb taca sobre el paisatge i forat en l’erari públic, és l’aeroport sense avions, albereda per al passeig de diumenge i coto de conills silvestres. Una herència a la qual cal afegir la llarga ombra empedrada de Marina d’Or, el fallit camp de golf de Borriol o la invisible Ciutat de les Llengües. Això i una filosofia de fer política de llarga consanguinitat. Des de la Restauració, amb Isabel II, algun Fabra ha governat la província i sempre amb les cordes ben tensades.

En el cas de Carlos, el control sobre l’empresariat ha estat senyal d’identitat. Les acusacions definiren el frau a Hisenda (un forat de 4,2 milions) com a fruit d’una relació perversa entre la política, el capital i els consells d’administració. I va ser precisament un industrial, Vicent Vilar, qui obrí la caixa de Pandora a finals de 2003 en denunciar Fabra per deixar-se subornar per 55 milions de pessetes a canvi de negociar als ministeris d’Agricultura i Sanitat (llavors en mans del PP) el desbloqueig de llicències d’insecticides. El judici, que es dilatà una dècada per estratègia dels advocats de Fabra, tingué dos conseqüències: els delictes de suborn i prevaricació no es pogueren demostrar, però l’Agència Tributària disposà de molts anys per investigar, documentar i provar els delictes fiscals. I tot d’ofici. “El condemnaran com a Al Capone, per un assumptet d’Hisenda, per fer mal la renda”, pronosticà Wenley Palacios, advocat ultradretà pròxim a Fabra. I n’afegí: “¡Que Déu repartisca sort!”. Doncs això.


 
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next