Els seus paisans volen saber què opina la gent del carrer en la resta de l’Estat, comprovar si el seu discurs coincideix amb el que els polítics transmeten a la premsa. Resulta un tant desconcertant en l’era digital, però la incomunicació entre un costat i un altre de l’Ebre augmenta per moments. En sentir que no es parla massa de Catalunya en les converses quotidianes, Escofet manifesta la seua sorpresa: “Doncs ja s’ho trobaran”.
Un procés imparable
En el seu entorn ocorre tot el contrari. Les balconades de la seua ciutat llueixen cada vegada més estelades. Les banderes independentistes també adornen places en les quals es lligen cartells amb el lema “Catalonia is not Spain”. La sensació general és la que el procés sobiranista és imparable. El tema de la consulta copa espais públics i privats fins a tal punt que fins i tot molts independentistes mostren el seu afartament pel monotema dels últims dos anys. Estan desitjant que arribe el 9 de novembre, la data consensuada per la majoria del Parlament perquè la ciutadania catalana expresse la seua opinió i diga, en primer lloc, si vol convertir-se en un Estat, i, en cas que aquesta resposta siga afirmativa, si desitja que aquest siga independent.
“Que siga el que haja de ser, però votem ja per a poder portar una vida normal”. Frases similars s’escolten amb freqüència aquests dies. Falten poques setmanes, però són molt importants. El 18 de setembre els escocesos celebraran un referèndum d’autodeterminació el resultat del qual estudiaran amb atenció els independentistes catalans. Just una setmana abans, se celebrarà un Onze de setembre que té el repte de repetir l’èxit de les dues convocatòries anteriors. Els organitzadors de la V –la mobilització que dibuixarà en els carrers la inicial de votar, victòria i voluntat– temen que la participació descendisca a causa del xoc emocional que bona part de la ciutadania ha patit en descobrir, a la fi de juliol, que el expresident Jordi Pujol va defraudar Hisenda durant més de 30 anys, i que ell i la seua família estan essent investigats per la seua presumpta implicació en diversos casos de corrupció. L’escàndol no ha destruït només la reputació de el “molt honorable”, sinó que també ha enterrat definitivament el mite de l’oasi català i la seua suposada forma diferent de governar. Especialistes en polítiques públiques com Gemma Galdón veuen moltes similituds entre els casos Pujol i Gürtel.
Un nou Estat
Després del primer colp, els defensors de la secessió van córrer a dir que Pujol mai va ser independentista, per la qual cosa la seua confessió no hauria d’afectar al procés sobiranista, i que el succeït demostra que és imprescindible una regeneració democràtica i començar de zero. En aquest sentit coincideixen amb un argument esgrimit per sectors de l’esquerra que tradicionalment havien apostat pel federalisme i que, com també succeeix a Escòcia, ara ho fan per la independència, en estar convençuts que serà més fàcil canviar el sistema impulsant un procés constituent i construint un nou Estat. Setembre és també el mes en què el Parlament es pronunciarà sobre la Llei de consultes, preparada ad hoc per a disposar d’un marc legal sota el qual preguntar a la ciutadania. Aquesta és l’aposta dels sobiranistes per a legalitzar una consulta que el Govern espanyol rebutja sense contemplacions.
Mentre, els dies corren i els tòpics se succeeixen. Xoc de trens, atzucac, mans esteses… I ofertes de diàleg, sempre que no es parle sobre l’únic tema del qual es vol parlar. Teories sobre el que succeeix a Catalunya sense trepitjar-la, i a l’inrevés. I molts dubtes. Rita Dóna Costa, traductora d’origen portuguès resident a Catalunya des de fa més de 20 anys i mare de dos xiquets, planteja una qüestió que li preocupa especialment: “Què succeirà amb els joves que estan vivint el procés sobiranista amb il•lusió, com es gestionarà la seua frustració si no se celebra la consulta?” Una veïna seua, que prefereix mantenir-se en l’anonimat per a no ofendre els seus parents aragonesos, mostra un enorme empipament amb l’Estat espanyol per no deixar que “la gent s’expresse lliurement”. És alguna cosa que no li entra en el cap. I ja no vol que li entre. Per a ella, és massa tard.
Diferent és la posició de Maria, nom fictici d’una votant de CiU que se sent incòmoda quan els seus fills coregen “in, inde, independència“, un càntic que sorgeix espontàniament en multitud d’actes públics. Aquesta funcionària no entén “com les coses s’han pogut fer tan malament”. En definitiva, com hem arribat fins a ací? I, sobretot, on estem exactament?
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Amb informació de Magda Bandera. Traducció: La Veu del País Valencià.
