Laura Pous ACN / Edimburg, Glasgow
Un any. Mig any. Cent dies. Un mes. Escòcia fa comptes enrere des del 15 d’octubre del 2012, quan el primer ministre britànic, David Cameron, i l’escocès, Alex Salmond, van firmar l’Acord d’Edimburg que autoritzava la celebració d’un referèndum legal i vinculant. Ara és l’esprint final. Queden només 10 dies per al 18 de setembre del 2014 i per primera vegada el ‘sí’ s’ha col·locat per davant en una enquesta. Londres ofereix nous poders a canvi d’un ‘no’ i els independentistes exigeixen la màxima mobilització per confirmar la victòria a les urnes. Al pub o a casa conversar sobre la independència és gairebé inevitable. Però l’ambient és relativament tranquil, de calma tensa. Com el mateix procés.
Passejant pels carrers d’Edimburg o de Glasgow, els catalans de seguida troben a faltar l’efervescència que es viu al nostre país. Els que no hi parin atenció fins i tot podrien oblidar que Escòcia és a punt de prendre una decisió històrica: si vol ser, o no, un país independent. Mentre a Catalunya fa més de dos anys que molts balcons estan decorats amb estelades o senyeres, a Escòcia el debat és molt menys visible. Tot i que cada vegada es veuen més vianants amb pins de ‘Yes’ o ‘No, thanks’, de les faroles no és habitual que hi pengin cartells electorals i les tendències polítiques dels veïns només es fan públiques en comptades ocasions. Són sovint els independentistes, els que es plantegen canviar l’status-quo i per tant estan més mobilitzats, els que pengen banderes o adhesius a les finestres o els balcons de casa seva.
“Un dels principals contrastos és que aquí no veus la implicació social que veus a Catalunya”, explica a l’ACN Kathryn Crameri, directora del centre de Llengües Modernes i Estudis Hispànics de la Universitat de Glasgow, i especialitzada en nacionalisme català. Els escocesos no han sortit en massa al carrer per defensar la independència o la unió. Vol dir, això, que viuen amb passivitat el debat independentista? “No”, respon Crameri. “La gent s’ha adonat de com d’important és el vot pel futur d’Escòcia. S’ha imposat el missatge que, sigui quina sigui la teva opinió, és important ser capaç d’expressar-la”, explica aquesta experta.
Glasgow
De fet, és habitual que al Regne Unit, en períodes electorals -i en aquest aspecte Escòcia no n’és una excepció- la campanya sigui poc visible al carrer. Però el debat polític existeix, i s’ha intensificat molt en les darreres setmanes. “La gent ja parla de temes que abans només tractava amb amics i familiars, perquè s’han adonat que el referèndum passarà, que serà aviat i que s’han de decidir”, explica Crameri. Als pubs, entre ‘pintes’ de cervesa o whisky, els escocesos es discuteixen sobre el futur que volen pel seu país. En els ambients políticament més actius, a les seus dels partits o de les campanyes d’un i altre bàndol, és habitual que hi apareguin ciutadans interessats en tenir més informació.
El procés escocès, argumenta Crameri, és un fenomen “de dalt a baix”, iniciat i liderat per la classe política i no la societat civil. “Els partits estan demanant a la gent que prengui la decisió, potser ells preferien no haver de fer la tria, però ara els demanen que ho facin. A Catalunya és la gent que vol prendre la decisió i no se li dóna l’oportunitat de fer-ho”, remarca aquesta experta de la universitat de Glasgow. És precisament per això que Crameri creu que la campanya, tot i que cada vegada més activa, és molt menys visible del que ho seria en situacions similars a Catalunya.
“A Escòcia no hi va haver la necessitat de lluitar pel referèndum igual que a Catalunya”, recorda la directora del Centre de Llengües Modernes i Estudis Hispànics de la universitat de Glasgow. “La gent no es va apassionar sobre el tema quan el referèndum es discutia perquè va ser un procés relativament fàcil aconseguir que Cameron acceptés”, precisa aquesta experta.
Cameron no tenia alternativa
David Cameron i Alex Salmond van acordar el 15 d’octubre del 2012 la celebració d’un referèndum legal i vinculant, amb una sola pregunta i la possibilitat de deixar votar els majors de 16 anys. Només mesos després que, el maig del 2011, el Partit Nacional Escocès (SNP) aconseguís la primera majoria absoluta de la història del parlament de Holyrood. Per a Crameri, però, tot i la simpatia que desperta el primer ministre britànic David Cameron entre els independentistes catalans, la seva decisió d’autoritzar el referèndum va ser inevitable. “David Cameron va ser molt intel·ligent en adonar-se que havia de dir que sí a un referèndum de seguida perquè la gent no s’agités”, explica.
El periodista i historiador David Torrance, biògraf d’Alex Salmond i observador del procés escocès, coincideix amb aquesta visió. “Si li dius a la gent que no pot tenir alguna cosa, tendeix a voler-ho encara més. David Cameron no tenia cap més opció que fer un referèndum”, assegura Torrance a l’ACN. “Si la gent a Catalunya valora David Cameron, té part de raó, perquè va saber que es tractava d’un problema polític que requeria una solució política, i la va trobar. Però d’altra banda, la base de tot plegat és que, digués el que digués, pensava que tot aniria bé perquè votarien que ‘no’ i el referèndum no seria un problema”, argumenta Kathryn Crameri.
Un ‘sí’ possible
A 10 dies del referèndum, els experts coincideixen en què no hi ha res escrit. Les enquestes han mostrat de forma sostinguda en els darrers mesos una victòria del ‘no’, però el ‘sí’ puja i per primera vegada, aquest diumenge, ‘The Sunday Times’ el va posar per davant. Des de ‘Yes Scotland’ estan convençuts que aconseguiran la victòria. “Hi haurà incertesa sobre el resultat” fins el final, pronostica David Torrance. “Les enquestes són inconclusives, el nombre d’indecisos fluctua, i com es dividiran quan es decideixen tampoc està clar”, assegura.
Per a Crameri, entre els indecisos que a 10 dies de la consulta no tenen una opció clara, la votació final pot ser molt volàtil. Molts indecisos que s’han acostat més a un bàndol que a un altre, argumenta, pot ser que el dia de la votació, amb la papereta i el llapis a punt, fins i tot tornin a “canviar d’opinió”. “És un procés molt emocional i difícil a aquestes alçades. És difícil de predir com d’ajustat serà el resultat, i per això hi ha encara una possibilitat que guanyi el sí”, destaca.
La majoria dels sondejos apunten a una tendència dels indecisos a acostar-se al ‘sí’, un moviment que tant Crameri com Torrance atribueixen a l’èxit de la campanya ‘Yes Scotland’. “Ha estat una campanya més disciplinada”, assegura aquest expert, que escriu per diaris com ‘The Guardian’. “Quan va començar la campanya fa dos anys, ‘Yes Scotland’ de forma intel·ligent la va plantejar com un debat entre l’esperança i la por, entre el positivisme i el negativisme”, explica. Per Crameri, les “amenaces” de ‘Better Together’ en relació a l’ús de la lliura esterlina en una Escòcia independent o la seva permanència a la Unió Europea han generat una reacció oposada entre alguns escocesos.
“Hi ha gent que ha acabat frustrada, persones que inicialment votaven no però que com més escolten ‘Better Together’, pensen que volen anar amb algú positiu i més visionari”, puntualitza Crameri. Entre els independentistes, explica Torrance, també hi ha molts votants que aposten per un estat propi per desfer-se dels conservadors de David Cameron. “Indubtablement hi ha gent que vota ‘sí’ perquè no els agraden els conservadors, o la idea d’un altre govern ‘tory’, o que l’UKIP ho faci bé a les eleccions generals del 2015”, assegura David Torrance.
Salmond contra… Cameron, Darling i tota la resta de l’establishment britànic
Per això, precisament, el primer ministre David Cameron ha fet visites amb compta-gotes a Escòcia durant la campanya, i sovint en actes “petits i exclusius”. “La seva popularitat a Escòcia és molt dolenta, el partit que lidera és encara molt impopular aquí, i per tant el seu rol s’ha de gestionar amb molta cautela des de Downing Street”, explica Torrance. De fet, la campanya ‘Better Together’, formada pels tres grans partits britànics (laboristes, conservadors i liberal demòcrates) està liderada per l’esquerra i no pels ‘tories’. Fins i tot la visita que Nigel Farage, el líder del partit euroescèptic UKIP, té prevista a Escòcia per aquesta setmana es veu amb incomoditat dins de la campanya pel ‘no’. Massa anglesos dient als escocesos què votar, temen, podria impulsar encara més el ‘sí’.
Alex Salmond i Nicola Sturgeon
És precisament per això que el cap visible de ‘Better Together’ és un escocès, Alistair Darling, exministre del Tresor del govern britànic de Gordon Brown. Darling va ser l’encarregat de debatre contra Salmond en els dos cara a cara que STV i la BBC van emetre a l’agost. Però el primer ministre escocès, que va guanyar per un 71% el segon debat, sempre ha reclamat poder trobar-se amb el primer ministre britànic en una topada dialèctica. Salmond acusa Cameron d’amagar-se, de delegar les responsabilitats en un Darling que sovint es troba incòmode havent de defensar una unió amb Anglaterra que implica l’aplicació a Escòcia de les polítiques d’un govern britànic de dretes. I Salmond ho aprofita.
Com a biògraf de Salmond, Torrance coneix molt bé la seva figura. “És un líder molt talentós, té una habilitat molt gran d’inspirar confiança i lleialtat entre assessors, diputats i seguidors, sense necessàriament tractar-los massa bé”, explica. El primer ministre escocès, que ha portat el seu partit a les fites de poder més grans de la seva història i ha aconseguit aquest crucial referèndum, és, també, “un operador polític molt agressiu”. I això, entre part de l’electorat, també tira enrere. De fet, Kathryn Crameri admet que “hi ha gent a qui no li agrada Alex Salmond o l’SNP” i que per això no està convençuda amb els arguments del sí.
Salmond, explica Torrance, “pot ser brutal, no necessàriament guanyant els arguments, però brutal retòricament”. El líder de l’SNP genera entre els escocesos una forta divisió: o encanta o és odiat. Al seu voltant, diu el seu biògraf, molts se senten part “d’un fenomen fantàstic”. “Que un polític sigui capaç de generar aquesta aurèola i aquest lideratge, aquest nivell d’implicació i lleialtat entre la gent, és molt remarcable”, destaca. Salmond, però, també és conscient que hi ha independentistes que no el suporten. I per això, en l’últim congrés del partit, a l’abril, va advertir que “un vot per la independència no és un vot per Alex Salmond ni per l’SNP”, sinó un vot per construir un nou país pròsper, més just i més representatiu de la ideologia dels escocesos.
Ja sigui convençuts o tirats enrere per Salmond, Cameron o Darling, els escocesos hauran de decidir el 18 de setembre si volen ser o no un país independent. Les implicacions de la decisió són molt àmplies, preveuen els experts, sigui quin sigui el resultat. Amb un ‘no’ guanyador, especialment si és ajustat, des d’Edimburg és molt probable que es reclamin més competències i s’obrin un nou període d’autogovern que probablement Salmond podria delegar en la seva número 2, la viceprimera ministra Nicola Sturgeon. L’SNP podria convidar el seu líder a girar pàgina, creu David Torrance.
Tot i que aquest expert precisa que ni Cameron ni Salmond estan “obligats constitucionalment” a dimitir si la seva opció perd, admet que pot ser que “no tinguin més remei”. Amb un ‘sí’ David Cameron quedaria “molt debilitat políticament” i difícilment podria suportar la pressió de ser el primer ministre d’un Regne Unit… desunit. En 10 dies, s’acabaran les incògnites.
