L’enterrament de la contrareforma de la Llei de l’avortament és una victòria clara del moviment feminista. No solament del que ha combatut la reaccionària proposta de Gallardón en els últims anys, sinó del moviment feminista que durant dècades ha combatut el domini masclista, les lleis restrictives i la cultura del visquen les cadenes hegemònica a Espanya durant segles i que posava doble cadena sobre les dones. Però a més, suposa una greu derrota de la jerarquia catòlica que ja sí pot anar assumint definitivament que ha perdut el control moral i cultural sobre la societat espanyola.
L’avortament no és qualsevol cosa per a la nostra Església Catòlica. Segons les seues consignes és un infanticidi, l’assassinat de més de cent mil bebès a l’any. Un horror comparable amb el nazisme i molt pitjor que qualsevol un altre gran crim que la humanitat haja perpetrat. I no obstant açò… un govern clerical ha hagut de renunciar a prohibir tal horror perquè en la gran majoria de la societat espanyola els apocalipsis anunciats amb sotana causen una mescla d’irritació, fastig i riure.
No és la primera derrota. El fet que aquest mateix govern no s’haja atrevit a reinstaurar la discriminació als homosexuals en el matrimoni civil (recordeu que la situació actual anava a destruir la família?) ja provava que el baluern dels torquemadas se sentia tant només perquè tenen bons altaveus.
Més enllà dels fracassos del govern clerical, totes les estadístiques ens parlen d’una accelerada fugida de la societat espanyola del control vaticà. És molt significatiu que dins de la gent que es casa (que ja és un biaix , moltíssims no catòlics vivim en parella sense haver-nos casat de cap manera) ja hi ha més que es casen pel civil que per l’Església Catòlica. Com l’és que entre els menors de 35 anys amb prou faenes supere el 50% els que es declaren catòlics i d’ells no arribe a un 5% (açò és, 2.5% del total) els que diuen que solen complir l’obligació d’anar a missa els diumenges.
L’Església Catòlica ha deixat de controlar-nos. No hauria de ser cap drama per a ells: ningú els va a obligar a incomplir la seua moral, els seus costums i els seus principis, simplement cada vegada els resultarà més complicat dir-nos què hem de fer els altres i molt més mantenir els pecats en el codi penal.
Tenen encara molt de poder. Controlen bona part de l’educació; tenen recursos econòmics ingents gràcies a què els governs els permeten incomplir la seua promesa de fa 35 anys d’autofinançar-se i al fet que se’ls regala ingressos per entrades a bona part del nostre patrimoni cultural (que, açò sí, restaurem entre tots, com ha de ser). Gaudeixen de presència exclusiva en espais públics (capellans militars, capelles catòliques en recintes públics, aquests dies descobrirem si encara hi ha bíblies i crucifixos en la presa de possessió de ministres…), es prohibix que els ateus i els laics expressem les nostres idees quan vénen papes o els catòlics decidixen quines són dates sagrades… Però açò ja només obeeix al fet que els nostres governs han estat lliurats (uns més i amb més entusiasme; uns altres, el de Zapatero, menys encara que també) i els han prestat una posició de domini que no solament no es mereixen sinó que ha sigut nociva, ha generat endarreriment, falta de llibertats, triomf de la superstició enfront de la raó i sempre discriminació a les dones, als homosexuals, lesbianes, als diferents…
Espanya seguix concedint un poder il·legítim a la jerarquia catòlica, però no perquè els espanyols seguixen sent submisos i obedients als seus soflames sinó perquè els nostres governs són dòcils als poders il·legítims vinguen d’on vinguen; i aquest poder ve d’aquell passat nacional-catòlic que no es va voler conjurar. Espanya ha deixat de ser catòlica. Ara falta que l’Estat espanyol s’assabente.
[Article publicat en Quien mucho abarca]
La Marea, traducció La Veu del País Valencià
