Dues exposicions sobre l’exili a La Nau

La primera mostra consta de 36 retrats de republicans il•lustres que no tingueren més camí, en acabar la guerra en 1939, que l'exili per fugir de la brutal repressió del feixisme espanyol. L'altra exposició està feta en homenatge als expatriats a l'Stanbrook, simbolitzant amb ells, la globalitat d'aquell nombrós exili que van passar per brutals camps de concentració i fins i tot d'extermini, del nazisme i el feixisme.
30 setembre 2014 01:00h
Rafa Arnal * / València

El passat dilluns,  dia 29 de setembre i tal com estava previst, es van inaugurar dues exposicions sobre l'exili a La Nau.

La primera d'elles consta de 36 retrats de republicans il•lustres que no tingueren més camí, en acabar la guerra en 1939, que l'exili,  tot fugint de la brutal repressió d'un feixisme espanyol disposat a fer una “neteja ètnica i ideològica”, i soterrar l'esperança d'una vida digna i en llibertat per a sempre més.

Més de 300.000 execucions (passejades o burdament reglades), més de 500.000 exiliats i més de 500.000 persones passaren per camps de concentració i presons de tota mena, habilitades a corre-cuita per a la consecució de d'aquesta brutal i despietada planificació repressiva, i tot açò amb l'aixopluc i la benedicció d'una església catòlica “triomfant”, amb “l'oremus” perdut, farcida de malànimes i venjativa que havia perdut el sentit de l'evangeli —si els que alguna vegada l'havia tingut—, per a vergonya de la memòria dels seus propis màrtirs. Església que a hores d'ara, 75 anys després, encara no ha fet allò tan cristià d'un acte de contrició ni demanat perdó per la seua participació en aquests crims contra la humanitat. És la seua llosa i femer moral i amb el pecat porten la penitència i el deshonor.
 

L'altra exposició està feta en homenatge als expatriats a l'Stanbrook, simbolitzant amb ells, la globalitat d'aquell nombrós exili que, igualment —la majoria d'ells— van passar per brutals camps de concentració i fins i tot d'extermini, dels aliats naturals del franquisme: el nazisme i el feixisme.
 

Amb motiu del 75 aniversari del final de la incivil guerra d'Espanya, des del moviment cívic s'han organitzat al llarg de l'any diversos actes com ara, des de València, la creació de l'Operació Stanbrook per a rescabalar l'odissea del darrer vaixell que expatrià més de 3000 republicans del port d'Alacant, on quedaren sense cap esperança gairebé 20.000 més que patírem greument la terrible venjança franquista.

L'esforç de les companyes i companys que, des de la societat cívica han protagonitzat aquests actes al llarg de tot l'estat, contrasta amb el silenci obscur, espés, còmplice, de les grans institucions i organismes de l'estat... la cosa no va amb ells, ben ocupats per altra part  en rapinyar —uns i altres— el que encara puga quedar fins no deixar estaca en paret. Si en el 39 vam perdre l'esperança d'un futur lliure i democràtic mitjançant una brutal guerra, ara en el 2014, també ens han hipotecat el futur per a tres generacions des de la seua inabastable trinxera que configuren els 7 pecats capitals: la luxúria, gola, avarícia, mandra, ira, envídia i supèrbia, que per cert ens ensenyaren ells, a calbots, als xiquets d'aquella terrible postguerra. I ai d'aquell que no se'ls sabera i repetira de “carrerilla”.

Sols en queda dir-vos que n'estic ben orgullós de no haver perdut mai la vergonya, la decència, la memòria, i d'haver-hi participat amb les meues minses possibilitats en tot el que he pogut i sobretot en l'Operació Stanbrook. Albert Camús escrigué: «els que hem lluitat i lluitem, ens hem batut perquè els homes lliures puguen mirar-se a l'espill sense ninguna vergonya, per a que cada home es preocupe de la seua felicitat i siga a l'ensems el seu propi jutge, sense portara sobre, el pes aclaparador de la humiliació dels altres».I encara posti l•lava: En aquest món sense memòria, és ben important que alguns, es mantinguen lleials.

Ací em pariren —com deia l'Estellés— i ací estic.

Salut i llarga vida a la Memòria Republicana.

(*) Rafa Arnal és coordinador de l'Operació Stanbrook

next