Sal·lus Herrero / Xàbia
El 19 de setembre, com tots els anys des de en fa quatre, a Xàbia, al riu-rau Arnauda, celebràrem el quart any del sopar d’Estellés a proposta de Josep Lozano imitant l’ombra de Robert Burns, poeta escocés del segle XVIII. Vam recitar poemes de Vinyoli, “Elegia de Vallvidriera” i “IV” del llibre Passeig d’aniversari per Teresa Gregori, “El bany” per Jaume Ivorra, “El darrer acte” per Esther Villanueva i “En bona companyia” i “Sum Lacrimae Perum” per Amparo Romero i Joan Femenia. El Grup de Danses Portitxol va ballar la jota dels amants de l’Estellés i el Bolero de l’Alcúdia.
Els poemes que vam recitar d’Estellés són: “El lleó” recitada per Vicent Balaguer, “I no podré saber d’on surts” per Àngela Moreno, “40 anys de cul” per Jaume Ivorra, “Un entre tants” per Diana Santiago, “El vi” per Txin Javier Ruiz, “Ací em pariren i ací estic” per Maite Cruanyes, “Com hi ha fills”, per Francesc Mompó que va defensar la necessitat del nostre país, de tots els països, de tenir mites, Estellés havia esdevingut un mite per a nosaltres, “Crit i nit” per Dolors Iborra, “Una rosa de paper” per Esther Villanueva, Joan Femenia va recitar “Calcuta” en solitari i “La lluna de la muntanya” a dues acompayat per Xelo Llopis, poeta, autora del llibre de poemes, Guarda’m el secret, que va recitar “Cançoneret de Ripoll”, “Tot açò que no pot ser” la va recitar Amparo Romero i Encarna Rosselló “He deixa’t de contar les síl•labes”, Juanjo i Vicent Ivars van recitar el poema “Les nits que van fent la nit” que s’ha interpretat a Nova York recentment. El músic que va acompanyar tots els poemes, amb la guitarra, fou Joaquim Biosca. Encarna i Juanjo, conduïren l’acte estellesià des del faristol.
Vingueren a Xàbia amics poetes, rapsodes i professionals de la veu, d’altres llocs, Joan Femenia de Pego, Àngela Moreno, de Carpesa, Francesc Mompó de l’Olleria, Xelo Llopis de Xàtiva, Vicent Balaguer de Dénia, Benjamí Ortolà de Benissa, Elvira de València, Sterxu Villanueva de la Pobla de Vallbona… Empar Romero, mentre sopàvem, va llegir un poema “El Montgó i les llàgrimes de cendra”, recordant el recent incendi, manllevat del llibre Vivències de la Marina.
Homenatge a Roger Cabrera, Benjamí va llegir alguns dels seus poemes que portava en fulls de paper, Francesc Mompó en va llegir un seu amb ajuda del mòbil “Filla del nord”, Joan en va llegir d’Estellés, d’El llibre de meravelles i el del “Pimentó torrat”, Vicent Balaguer va comentar alguna cosa del canonge Josep Espasa i de l’exili a Dénia de Vicent Ventura als anys seixanta i Dolors Alexandre, em va parlar dels seus avant-passat, Ximo Catxoles, que vivia al Captivador, La Nucia, després els seus pares s’instal•laren al centre d’Alacant i obriren una tenda d’ultramarins i d’ella que havia estudiat magisteri a Barcelona. Francesc Mompó anuncià que el dia 7 de novembre a les 19.30 a la llibreria La Rambla de Tarragona presentaria el seu darrer llibre de poemes, amb la colla Valls i Xulio Ricardo Trigo.
Per a la nit de Vicent Andrés Estellés i de Joan Vinyoli, el que subscriu aquest text, havia triat un poema d’Estellés del Vaixell de vidre, obra completa 8, el quart sonet mallorquí, defensí la necessitat dels mites, però també del seu qüestionament, inclús a l’Estellés, per a no sacralitzar res en excés perquè inclús la lluita contra el genocidi del nostre poble si no es fa dins dels drets humans i dels pobles, a parer meu, esdevé un fracàs:
“T’enamores de tot; si vols, de totes./ Perds el cul pel carrer, sempre darrere/ de la primera que t’hi trobes. Perds/ l’alé seguint-les pels carrers. Invoque/ tots els carrers de Palma. M’enamora/ la vida. La seguesc per totes bandes./ Me n’entre al bar i puge l’escaleta./ Compre flors i diaris. Mire els núvols./ M’enamora la vida. O bé, m’agrada./ M’agrada contemplar-la al meu davant./ la rodonor moguda del seu cos,/ totes les tecles de la vida. Em passe/ la vida, imaginant com es despulla/ la vida, mentrestant l’espere al llit./
Per a Vinyoli havia triat “El bany”, però ja l’havia escollida Jaume Ivorra abans que jo, m’agradava perquè em recordava una experiència recent: “A l’aigua ens abracem: té el pubis/ escarolat, la gropa sumptuosa,/ que en jo tocar-la es fa més plena encara./ m’hi encavalco./ Fuig./ Entrecuixem. L’agafo/ pels flancs, amb besos l’asfixio./ Fuig/ un altre cop, però ja llangorosa,/ flonja i ardent./ Així que surt del bany,/ regalimosa, les agulles d’aigua/ que li queden pel cos evaporant-se/ son crits d’amor./ Aleshores parlem/ amb ajut de metàfores. Com dir si no/ l’escés d’aire calent que abrusa el pit,/ el segament de cames i genolls,/ el cor que se’m desboca quan la miro/ dreta o jaient./ T’adoro/ fins l’esquelet./
Vaig triar-ne una altra de Vinyoli, “Els cucs de seda” que em recordava la meua infantesa amb l’arre cavall del carro, els cucs de seda amb la capsa de sabates i els forats a la tapa fets amb la punta d’una tisora, guardada la capsa al rebost, les fulles de morera devorades a mossos, el pas del temps i la transformació dels cucs en capolls i en papallonetes que brumeixen: “Ja tots estem acomodats a la tartana/ units fins on és possible,/ sense odiar-nos almenys./ Arri, cavall, pren el camí de les moreres/ i pensem en els cucs de seda,/ movent-se dins la capsa de sabates,/ amb forats a la tapa, que els permetin/ de respirar, fer-se la seda i enclaustrar-se/ dintre els capolls./ Moltes vegades/ al dia treus la tapa i d’amagat observes/ què fan els cucs: rosseguen fulles grasses/ que els posen al matí. La nit, plena de son,/ acaba en una lenta, llarga, absorta/ mirada als cucs./ Ara pregunto:/ Quina tisora escapça/ les roses del jardí, que ja sols queda/ la rosa del cascall? Estem aquí/ prenent el sol, voltats de mosques,/ per si brumís de sobte, novament,/ el borinot de la vida./ No./ tot és irreversible:/ la mandràgora es plany sota la terra,/ passeja el cuc de seda, monstruós,/ inflant-se indecentment per avingudes/ i places, devorant, insaciat,/ les fulles de morera que ens tornem,/ cada dia més magres i pansides./
Dos dies després del sopar estellesià, Ariel Dorfman escrivia a un diari de Madrid “L’ardent missatge de Robert Burns”, que nascut el 1759, va crear la deu de la identitat nacional escocesa, romàntic i admirador de la revolució francesa segur que haguera simpatitzat amb un grup de poetes posteriors, al XIX, que cercaven la sobirania nacional dels seus respectius països: Sandor Petofi a Hongria, Adam Mickiewicz a Polònia, el valencià José Martí a Cuba, Bonaventura Carles Aribau a Catalunya, Nguyen Dinh Chieu a Vietnam. I Dorfman destacava que el poeta que donava veu a l’independentisme d’Escòcia deia als seus ciutadans que escoltaren “els salvatges efluvis del cor” (the wild effusions of the heart) i a la seua cançó més afamada “Auld lang syne”, mescla d’anglés i gaèlic, a l’hora de dir adéu, en honor als temps que se n’anaren i no tornaran, invita en els seus poemes a “drink a cup of kindness now” (una copa de fraternitat). Potser el nostre poeta nacional dels segle XX i XXI és Estellés, a pesar de tot, perfecte no hi ha ningú, un poeta que, almenys, desacomplexadament, diu el nom del País Valencià, repassa la dictadura, es rebel•la contra la repressió borbònica i franquista, defensa la nostra llengua, cultura i país contra el genocidi i mostra els nostres lligams amb les Illes i Catalunya.
I també invita a la fraternitat, amb el pimentó a la boca, eucarísticament, regalimant oli pels llavis, per fotre-se’l, com el sexe, per a beure una copa de vi o per acaronar les millors cames de València i rebolcar-se, salvatgement, per terra… Ací el pariren i ací està il•luminant la llarga nit del seu poble, del nostre poble, junt a Maria Beneyto, Maria Mèrcè Marçal, Montserrat Abelló, Maria Ivars… Per eixir del túnel, per tractar d’eixir d’un túnel que s’allargassa massa. I quan creus que ja s’acaba, “tornen” a començar.
