Vaig arribar prompte a Montcada. La Ciutat de la Pilota, perduda entre xalets impersonals, és una altra de les malifetes dels nostres governants, obsedits fins a la malaltia per l’obra faraònica –tan fora mida com la mentalitat de la burgesia del terreny, sempre immergida en deliris de grandesa. Una burgesia –i una clase governant– militant de l’aparença i el simulacre més coent. La Ciutat de la Pilota és la falla de la pilota i el seu mausoleu, alhora. Una Ciutat fora mà, allunyada de la trama urbana de la ciutat real, dels jugadors, dels aficionats, de les vies i dels mitjans de comunicació i que Déu sap què val de mantenir. Una altra ciutat de les ciències, un altre aeroport sense avions. Una altra metàfora d’un país fallat per culpa d’unes elits extractives i alienes al seu país i territori. La fallida d’aquesta política d’espoli generalitzat del País Valencià, com és natural, també ha arribat a la Ciutat de la Pilota: obres inacabades, forjats que d’ací poc en perdran la fortalesa. Un altre homenatge al poc de trellat.
A les portes del trinquet trobe de seguida amics i coneguts que, de rogle en rogle, fan la tertúlia reglamentària abans de la partida. Un dels meus contertulians, de sobte, em fa un senyal i exclama com qui ha vist el mateix dimoni emplomat: “mira, pues, qui està ací!” Em gire encuriossit i, a tres metres curts de nosaltres, veig el Molt Honorable President de la Generalitat, Alberto Fabra, rodejat d’un eixam d’escortes i palmeros professionals. Mala colla que porta el President, pense per a mi! Com un ressort intern, el cride tan educadament com puc, “President!”, li dic, en un acte d’hiperbòlic respecte pel càrrec que ocupa. “President!” L’home em busca amb la mirada, “¿qui deu ser aquest paio que em diu President?”, deu pensar, acostumat que tothom li diga Moniato. “President”, continue, “a quina hora connecta Canal 9? ¿Transmet la partida en directe o enguany la fa en diferit?” A prop seu, però marcant distancia pròpia, Serafín Castellano, manifasser major del Partit Popular valencià quant a la manipulació i utilització política de les essències pàtries. Un home de moltes promeses i de poques responsabilitats, bé que ho saben la majoria dels jugadors i empresaris de la pilota. No debades és aficionat al parany –paraula que significa també trampa: “enginy, artifici ordit per a seduir, enganyar o vèncer algú; cast. lazo, zancadilla, asechanza”, segons el DCVB.
Em vaig quedar amb les ganes, per descomptat, de saber la resposta presidencial. El President no em va contestar, potser perquè no sap que jo sóc un dels treballadors ara a l’atur gràcies a ell. Un entre tants dels que vam apostar perquè la televisió i la pilota foren una parella per a l’eternitat. Dels que vam treballar perquè la nostra televisió pública ajudara a modernitzar el nostre esport nacional. Un entre tants que vam formar-nos com a periodistes, com a locutors, com a càmeres o com a realitzadors perquè els valencians tingueren accés a la pilota valenciana amb totes les garanties que aporta la tecnologia. Tot liquidat, ara, pel partit del parany, de les targetes black, de Gürtel, d’Emarsa, del paranyer i del Moniato. El MH President no em va contestar, a més, perquè no sap que també sóc un entre tants treballadors d’aquella empresa pública que hi van accedir per mitjà d’unes oposicions –en el meu cas, dues!–, amb els requisits publicats al Diari Oficial de la Generalitat i validats per les instàncies universitàries correponents. És la gran diferència entre els fills de les classes populars, que sempre hem cregut en les regles de la meritocràcia, i els fills de les classes altes que, com l’aristocràcia medieval, només creuen en l’herència. Però, clar, el Molt Honorable Fabra va ser un estudiant mediocre –ho sé per algun dels seus professors–, després, un aparellador inèdit que es va casar amb l’arquitecta per a fer carrera. Finalment, un regidor que va heretar l’alcaldia de Castelló de la Plana com després, per a desgràcia eterna dels valencians, va heretar la presidència de la Generalitat de mans de Paco Camps –un altre pollastre per a la paella. Naturalment, un home així no pot creure en la meritocràcia!
Comença la partida. El Soro III s’imposa amb contundència. Juga per davant, a l’aire, busca l’encaix. Un gran repertori de colps. Excel·lent preparació física. Fageca es defensa com pot. També la busca a l’aire, intenta guanyar metres, talla corda. Fabra i Serafín Castellano es trenquen les mans amb els quinzes de Fageca, vés a saber per què. Però la partida se’n va fàcil. 60-30 a la mà del Soro III, faixa roja. Espere que siga la metàfora que s’autorrealitza.
Toni Mollà és autor del llibres El Genovés i Una partida de llegenda. Els podeu trobar a:
