La premsa ha mort. Visca la premsa!

Internet ha fet que els mitjans siguen de nou socials
8 novembre 2014 01:00h

Pascual Serrano en La Marea.

La crisi que té alarmats els grans grups de comunicació no hauria de preocupar-nos excessivament per diverses raons. Més de la meitat de la premsa que hi havia en els quioscs no aportava res ni suposava pluralitat alguna. Si el negoci no interessa als grans inversors, els que perillen són els mitjans que necessiten grans sumes de diners per a començar a funcionar, milionaris ingressos per anunciants i dediquen sucosos sous als seus directius. Són aquests els que tenen el problema. Al periodisme col·lectiu i participatiu no el preocupa la paraula crisi, sempre va estar en crisi, mai va tenir grans ingressos per publicitat, mai va rebre préstecs de grans inversors, mai va aconseguir el suport de les grans distribuïdores per poder arribar a tots els punts de venda, mai va gaudir de moltes llicències d'emissió... La novetat de la crisi és per als grans emporis que han vist que molts dels seus ingressos per publicitat han desaparegut i els multimilionaris beneficis dels seus accionistes s'han volatilizat.

Llavors, què passa ara o què hauria de passar? Ells estan elucubrant sobre què han de fer perquè el seu negoci funcione, però aquest no és el nostre debat. El nostre és com donar el salt ara que ells s'estan quedant sense inversors perquè no són rendibles, sense anunciants i sense compradors. Com ha dit Pere Rusiñol, "no cal confondre els mitjans tradicionals amb el periodisme. Paradoxalment, la descomposició de les empreses tradicionals combinada amb la revolució tecnològica que abarateix moltíssim tots els costos de producció dibuixa un terreny en el qual mai hi ha hagut tantes oportunitats".

Al juliol de 2011 la revista The Economist publicava el reportatge "Bulletins from the future"[1], on el periodista especialitzat en informació tecnològica Tom Standage analitzava la responsabilitat d'internet en la nova situació del periodisme. Argumentava que "internet ha donat un gir a la indústria informativa, fent-la més participativa, social, diversa i partidista, justament com era abans de l'arribada dels mitjans de masses". De manera que, com assenyala Ismael Nafría [2], periodista especialitzat en internet, estem davant del final dels mitjans de masses que, per a diverses generacions, han sigut l'únic model informatiu existent. I, per a les empreses periodístiques, la base d'un model de negoci que ara s'esfondra. Segons apunta l'informe de The Economist, l'irònic del cas és que internet ha trencat el model econòmic dels mitjans, però l'està retornant al lloc que li correspon realment, amb més actors, més veus, més participació. Internet ha fet que els mitjans siguen de nou socials [3]. Açò té la seua part positiva i la seua part negativa.
 

En la positiva trobem que, paradoxalment, les circumstàncies han millorat per al periodisme decent. Abans hi havia, d'una banda, grans mitjans empresarials, i d'altra banda mitjans alternatius de militants que treballaven gratis, més opinant i recopilant articles decents que es colaven en els mitjans que fent periodisme. Ara, amb les noves tecnologies i amb la competència neoliberal arruïnada, açò pot canviar. Es podria dir que és més viable el periodisme d'un grup de professionals autogestionats que pretendre que un gran periòdic aconseguisca grans beneficis per als seus directius i accionistes. Estan apareixent nous projectes periodístics que per a funcionar i ser rendibles no necessiten fer milionaris els seus directius ni els seus capitalitzadors en Borsa, ni retornar grans préstecs bancaris. N'hi ha prou amb aconseguir els ingressos mínims perquè sobrevisquen els seus treballadors. El que ocorre és que aconseguir-ho, i a més cobrir les despeses corrents del periodisme amb tot el que està passant, no és poc.

Però la independència dels agents polítics i econòmics té un preu. Sense cap suport econòmic de l'Estat o grans empreses, el suport ciutadà és fonamental. Han d'ajudar a la seua difusió, a aconseguir informacions, a rendibilitzar el seu funcionament perquè facen un periodisme lliure. No podem seguir volent llegir-los gratis en internet i que ens regalen un DVD el diumenge o una coberteria com feien els altres. Açò suposa un important canvi de mentalitat ciutadana que encara segueix pensant que periodisme lliure és que no cal pagar per veure-ho en internet o han de donar-li un regal per comprar-lo en el quiosc. Fer periodisme costa diners i algú ha de pagar-ho. No hem de caure en el discurs simplista molt aplaudit per l'esquerra que es limita a reivindicar l'accés gratuït a la informació. El que hem d'exigir és l'accés lliure, però si defensem l'accés gratuït és perquè, prèviament, hem definit i resolt qui ho pagarà. La sanitat i l'educació que tots volem serà lliure i universal en la mesura en què hem garantit una via de finançament per part d'un Estat social, no perquè pensem que els metges, les infermeres i els mestres no cobren; i els col·legis i hospitals no costen diners construir-los.

Al meu entendre, les vies de finançament del periodisme solament poden ser tres: l'Estat, els anunciants o els ciutadans. El primer no està per la labor, o no estem sent capaços de pressionar-lo perquè garantisca un accés lliure i plural a la informació. El sistema dels anunciants, juntament amb grans accionistes, és el model que està en crisi i generant acomiadaments i tancaments. Només resta apel·lar a la ciutadania, aquesta ha d'entendre que potser perquè veus i sectors interessats s'expressen no fan falta diners, però sí per a enviar un periodista a una zona de conflicte perquè puga explicar-nos el que passa, o perquè un periodista estiga durant dues setmanes investigant un assumpte complex o, senzillament, perquè faça quelcom tan ingrat com revisar tots els dies el BOE a la cerca d'una notícia interessant.

Pascual Serrano acaba de publicar ‘La premsa ha mort: Visca la premsa!' (Península)
------
[1] http://www.economist.com/node/18904136
[2] Nafría, Ismael. "És viable una societat sense periodistes". Quaderns de comunicació Evoca. Nº7. El futur del periodisme.
[3] La part negativa la desenvolupe àmpliament en el meu anterior llibre La comunicació jibaritzada. Com la tecnologia ha canviat les nostres ments. Península, 2013.
 
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
 
next