“Mestres, la vostra comesa no està en l’escola, està en la societat” – A. S. Neill
Any 1992. El tecnòcrata Francis Fukuyama va plantejar, en un conegut escrit, que havia arribat la fi de la història i de les ideologies. La democràcia liberal va quedar com l’única realitat possible en la qual els éssers humans podíem viure i desenvolupar-nos: ja no servien les grans ideologies que aglutinaven les persones en un projecte comú. Es naturalitzava així tot allò que ens ocorre, atribuint-li un caràcter invariable, com si existiren des de sempre i de la mateixa manera, perdent així el seu caràcter sociohistòric.
Però, tal i com ens recorda Paulo Freire en el llibre El Grito Manso, la realitat no es així, sinó que està així. El que ens ocorre ni és natural ni sempre va ocórrer de la mateixa forma. És per això que es fa totalment necessari que comencem a desnaturalitzar els fenòmens que ens rodegen. Què significa açò? Doncs considerar que els fenòmens varien segons els tipus de societat i el moment històric en què ens trobem, ja que les nostres societats estan construïdes socialment i condicionades, però no determinades, històricament.
En aquest sentit, el pensar sobre allò que a molts de nosaltres ens apassiona, l’educació, implica que ens fem preguntes. Implica preguntar-se per les forces, relacions, tensions i discursos que mobilitzen i condicionen el que ocorre a les institucions educatives. El que allí ocorre passa amb, des de, en contra o a favor de nosaltres: reprimeix identitats, cossos i desitjos. Ja ens recordava Foucault que el control en les nostres societats no s’efectua a través de la ideologia, sinó que es dóna, sobretot, en el cos i amb el cos. Però el que allí ocorre també alimenta la possibilitat de la rebel·lia, ja que com ens ensenya la Pedagogia Crítica, no tot és reproducció sinó que existeixen resistències a l’ordre establert.
Allò que s’ensenya i el que s’aprèn en aquestes institucions, allò que es selecciona com a coneixement vàlid, respon a relacions i estructures de poder en el marc social capitalista en què s’inscriu el sistema educatiu: una organització basada en la divisió curricular que separa i fragmenta el coneixement, separant les persones d’aquest. Com bé ens recorda Edgar Morin en La vía. Para el futuro de la humanidad:
“El nostre coneixement parcel·lat produeix ignoràncies globals […]. La reforma del coneixement exigeix, per la seua part, un pensament capaç de relacionar els coneixements entre sí, de relacionar les parts amb el tot i el tot amb les parts, un pensament que puga concebre la relació d’allò global amb allò local, d’allò local amb allò global […]. Si les nostres ments segueixen dominades per una manera abstracta de conèixer, per la incapacitat de captar les realitats en la seua complexitat i la seua globalitat, si el pensament filosòfic s’aparta del món en lloc d’enfrontar-se a ell per comprendre’l, aleshores, paradoxalment, la nostra intel·ligència ens cega”
En aquest sentit, cal recuperar la dimensió sociopolítica en l’educació. Les institucions educatives fan política no sols pel que diuen, sinó també pel que callen; no solament pel que fan, sinó pel que no fan. Com ens recorda Jaume Martínez Bonafé a Teorías y pedagogías críticas. Borrador de tesis o postulados de base:
“El que ocorre a les escoles és polític perquè la construcció de subjectivitat i el mode de relació del subjecte amb el coneixement té conseqüències sobre el manteniment o el qüestionament de les institucions i estructures socials existents en la societat; és igualment polític perquè en la discussió i presa de decisions sobre el currículum es manifesten tensions i conflictes sobre les veus que poden ser escoltades, i entre els coneixements que es consideren vàlids”
Aquesta dimensió, lluny de contaminar i danyar el procés educatiu, ajuda més bé a convertir-lo en un poderós agent de transformació de la realitat social. Per això, en línia del que afirmava Neill en la frase que citava al principi d’aquest escrit, les responsabilitats dels educadors i les educadores mai podran desconnectar-se de la realitat social en la qual estan inserides les institucions educatives.
Els companys de l’Escola Normal Rural d’Ayotzinapa són un exemple d’aquesta màxima. Per les aules d’aquesta escola passaren generacions d’estudiants que varen veure la possibilitat d’accedir a una professió digna com a mestres rurals i de tenir, així, un paper important en el desenvolupament de les seues comunitats. Però, en el Mèxic de la mort ‘Normal’, aquestes institucions han estat sofrint, des de finals del segle XX i principis del XXI una forta pressió tractant de fer-les desaparèixer, en un context globalitzat i neoliberal on l’educació s’ha convertit en una mercaderia i on no interessa que la gent estiga formada en una consciència crítica. Condemnades aquestes escoles i el seu alumnat a l’ostracisme, aquests varen entonar un “¡NO!” de resistència i varen decidir enfrontar els riscos que es corren en assumir-se com a estudiants-subjectes, amos dels seus somnis, rebel·lies i esperances. En definitiva, amos del seu present i del seu futur.
Eixos “¡NO!” són, en paraules de John Holloway, “un llindar. Obrin altre món”. L’estat “natural” de les coses no és un tot impenetrable que ha de ser pres en la seua totalitat. Hi ha escletxes que existeixen per tots els llocs, conformades per persones que es neguen a acceptar l”statu quo’, que es pregunten “Per què la realitat està així?”, “Podria ser d’altra forma?”.
Els estudiants, amb la seua lluita, varen decidir optar per no seguir acceptant el paper de subjectes passius que aquest món els està oferint en el seu present i per al seu futur. Amb eixa digna ràbia amb què es varen organitzar, PRONUNCIAREN el seu món i varen emergir com a subjectes inserits en la seua història, els seus condicionants i la seua cultura. Lluitaren per construir els seus somnis i les seues utopies, és a dir, per la justícia, per la dignitat i per la vida.
Tothom fa política permanentment, allà on visca, allà on ens trobe, allà on treballe. Però els educadors i les educadores la fem d’una manera privilegiada, fet que va quedar demostrat en els esdeveniments que varen tenir lloc en Iguala. La consigna és que solament estudien aquelles persones “que valen”: els fills i les filles de les classes benestants. La resta sobren. Així, serà molt més fàcil implementar aquelles polítiques que beneficien els poderosos. Ja ens recorda Galeano que “la cultura dominant és en realitat una cultura del desvincle: trenca la història passada com trenca la realitat present i, així, prohibeix armar el trencaclosques del món en el que (con)vivim”.
Deia Ivan Ilich que la supervivència dels éssers humans depenia de que es redescobrira l’esperança com a força social, i pense fermament que algun dia aconseguirem construir un món on càpiguen molts altres mons. Però, per a això, la nostra lluita per altre(s) món(s) ha de significar que estem contraposant altres formes de relacionar-nos i d’organitzar-nos a les quals combatem. Si estem lluitant per crear altra cosa, aleshores la nostra lluita ha de ser altra cosa.
Eixa esperança passa per l’educació.
Educació o catàstrofe.
(En solidaritat amb els companys desapareguts d’Ayotzinapa. Seguim cridant “¡vivos se los llevaron, vivos los queremos!”)
