La fundació de la Casa Regional Valenciana de París, article d'Àngel Castanyer

Durant els darrers anys moltes han estat les versions sobre els orígens de la Casa Regional de València en París. Versions divulgades per la mateixa Generalitat que en cap cas s'ajusten a la realitat. Àngel Castanyer, activista cultural, fill del poeta valencianista Angelí Castanyer i nebot del també escriptor Josep Castanyer, explica per a La Veu del País Valencià la història del naixement del que va ser un dels centres socials i culturals més actius dels valencians a la capital francesa durant els foscos anys de la dictadura franquista, fundat pel seu pare i el seu oncle.      
14 novembre 2014 01:00h
Refugiats a Orà al final de la Guera Civil el 1939, els germans Angelí i Josep Castanyer, quan les circumstancies els ho van permetre, deixen l’Àfrica del Nord per continuar des de  París dirigint el Partit Valencianista a l’exili, i funden la CASA REGIONAL VALENCIANA a la capital francesa.

En data de l’1 de gener del 1947 una Comissió Organitzadora envia a tots els residents valencians una sol·licitud de col·laboració amb “una butlleta provisional d’adhesió de membre fundador del CASAL VALENCIÀ DE PARÍS”. Aquest nom solament apareixerà en aquest document que va signat per huit noms, els que encapçalaran la llista dels primers socis: Ferran Delvar, Amado Granell, Mario Soler, Angelí Castanyer, Gaetà Huguet, Manuel Uribarri, Emili Gascó Contell,  i Josep Castanyer, tots exiliats republicans.

Mario Soler havia combatut en la 46 Brigada Mixta a les ordres del tinent coronel de la Guardia Civil Manuel Uribarri i de Josep Castanyer que havia estat el Comissari polític. A París, Soler s’havia casat amb una neboda de Trotsky, de cognom Bronstein, filla d’uns jueus adinerats. Havia muntat una gran empresa d’importació/exportació de vins i és de suposar que va  sufragar les primeres despeses de la nova entitat.

Els altres noms que encapçalen la llista són coneguts dintre del valencianisme i del republicanisme, i el tinent valencià Amado Granell, com és sabut, fou el primer combatent a entrar en el París encara ocupat per l’exèrcit alemany, el 24 d’agost del 1944, al front de la seva columna de tancs de la 2a Divisió blindada del general Leclerc, integrada exclusivament per republicans espanyols.

La demanda de constitució legal de l’associació a les autoritats franceses es farà amb el nom oficial de CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARIS. Angeli Castanyer havia proposat el nom de CASAL VALENCIÀ i Josep, en una carta a Gaetà Huguet que devia haver protestat per no haver-se mantingut el nom inicial, n’explica el motiu, i és trist de constatar que més de seixanta anys desprès encara trobem gent indocumentada defensant els mateixos postulats ridículs: en efecte  escriu Josep a Huguet “Una de les raons per les quals no poguérem imposar el nom de Casal Valencià –Gascó (Contell) és testimoni-, fou l’anticatalanisme de molts valencians mantingut per la ignorància lamentable dels valencians que creien que Casal és paraula catalana. És deplorable, però els fets són superiors a la nostra voluntat. El lèxic del butlletí, continua Josep, ha merescut el qualificatiu de catalanista i contra això nosaltres lluitem amb totes les nostres forces, procurant que la gent isca de la foscor en que es troba fent-li conèixer la seua llengua (…)”
 

Les adhesions que aniran rebent permetran convocar una primera reunió de caràcter general. Arriben respostes de diferents punts de França i també de Bèlgica. L’associació tindrà socis corresponsals de tot l’exili, a Burdeus, a La Havana, a Toulouse i a Algèria. L’assemblea general constituent de la CASA REGIONAL DE PARÍS es celebra  el 23 de març del 1947, i sens dubte per l'eufòria del moment d’un París alliberat i de la influència d’Amadeu Granel,  l’acte té lloc als salons del “Club Amicale de la Résistance” de París. A l’acta consta que el primer en fer ús de la paraula és Josep Castanyer que dóna compte dels treballs realitzats per la comissió “extenent-se en les raons de sentit pràctic i de fons patriòtic per les quals” es creava l’associació, i fent remarcar la presència a l’assemblea de Juli Just Gimeno “en aquell moment Ministre de Defensa i Interior del govern republicà exiliat, al qual es considerava obligat a cedir-li l’ús de la paraula, com la personalitat més representativa en aquells moments i la millor que podia valorar els propòsits que a tots els animava.” En el seu parlament Juli Just exposà “les raons de tota mena que haurien inspirat la creació de la casa Regional Valenciana de París, a la qual tenia l’honor d’haver-se adherit des del primer moment i de la qual es posava completament a la disposició en tot quant puguera ser-li útil tant en el terreny estrictament personal com en el dels càrrecs públics que al moment ostentava.” En aquesta assemblea constituent prengueren la paraula altres assistents entre ells, Amado Granell.
 

Amado Granell
 
El primer Consell Directiu de l’entitat quedà constituït per aclamació, de la forma següent: “President, Josep Castanyer i Fons; Vice-President, Amado Granell; Secretari General, Angelí Castanyer i Fons, Tresorer, Salvador Casterà; Conseller de Cultura, Emili Gascó Contell; d’Economia, Mario Soler Nicolas, d’Interior, Antoni Ferrandis Garcia; de relacions, Ferran Delvar, d’Assistència Social, Dr. Rafael Vilar Fiol.” L’entitat constituïda per estrangers no podia tenir un caràcter polític però estava -com hagués dit el censor franquista que va abolir la Societat d’Autors Valencians- “embebida” de valencianisme i d’antifranquisme”. Publicava un butlletí amb l’adreça de la seu que era al 4, rue Saint Roch, al districte 1er. parisenc. L’editorial del número 1, titulat “Valencians”, reprodueix el primer article dels estatuts que acaba amb un Visca el País Valencià: “La casa Regional Valenciana de París, acollirà a tots els residents o transeünts a París, originaris del País Valencià (Alacantins, Castellonencs i Valentins). Per acabar amb aquests termes"...contribuint així a l’engrandiment de la personalitat autòctona del nostre País i al conreu espiritual dels nostres compatriotes, dins un ambient de superació, ajuda i fraternitat. Visca el País Valencià”. A continuació el Butlletí relata el primer acte de l’associació, un festival celebrat just desprès de l’assemblea constituent de la qual la premsa i ràdio donaren compte. Reprodueix el parlament d’Emili Gascó Contell a l’acte en qualitat de conseller de Cultura que acaba també amb un “Visca el País Valencià”; informa sobre el recital de poesia que hi fa Angelí Castanyer, i seguidament es detallen les diferents actuacions artístiques que participen a la vetllada amb l’actuació d’una rondalla, de cantants, guitarristes, i ballet. Al final de l’acte, els germans Castanyer com a secretari general i president de l’entitat prengueren la paraula amb aquests mots del president: “Gràcies a tots, i, per la nostra banda, procurarem superar-nos sempre en benefici de la nostra pàtria".
 

Per saber com es finançava l’entitat a més de la quota de socis, disposem de la liquidació d’un Festival organitzat a la Sala des “Sociétés Savantes” el 14 de desembre del 1947 amb 325 entrades venudes i un benefici de 9.107 francs de l’època. En les despeses no hi figura cap partida “col·laboradors artístics”, tots participaven benèvolament. Aquesta formula d’organitzar actes rendibles constituïa, a part les quotes dels socis, la manera de finançar els actes culturals, essencialment representacions de teatre valencià i conferències.El 18 de gener del 1948 té lloc una vetllada teatral amb la representació de dos obres en un acte, “L’avespeta” d'A. Casinos i “La Pepa” peça en un acte de Josep Castanyer que havia estat estrenada el 13/01/1933 al Saló Novetats de València. En aquesta època de la CRV el ritme de les activitats de l’associació és relativament elevat i continuaria així fins a principis dels seixanta. Als actes assisteixen personalitats com el director de la secció espanyola de Radiodifusion Française i els ministres valencians del govern a l’exili com Juli Just o Fernado Valera.

La mort de Josep Castanyer, el 1951, una mort anunciada des de l’estada als camps de treball del Sahara, representà sens dubte una gran pèrdua per a l’associació. La presidència de la CRV va recaure en Angelí Castanyer. Personalment recorde haver assistit als assajos teatrals que donaven peu a tertúlies animades i també haver protagonitzat una obreta teatral infantil als estudis de la Radiodifusion Française en una de les emissions en valencià de la CRV que es retransmetien a Espanya, i assistit a una infinitat de conferències i homenatges a intel·lectuals i pintors valencians premiats a París, Francesc Merenciano, Josep Gumbau (Angelí Castanyer  aprofitava totes les distincions de personalitats valencianes a la capital francesa per capitalitzar-ne els efectes en un sentit patriòtic) a Maximilià Thous Llorens (“Thouets” el seu gran amic), a Blasco Ibañez –destacant-ne tot el valencianisme que podia de l’escriptor i polític-, Valentí Llombart, etc….

A partir però, de l’arribada de la nova emigració econòmica dels anys seixanta, a poc a poc, l’esperit nacionalista i els valors de l’exili republicà valencià que s’havien pogut transmetre el 1947 a colònia de comerciants de Les Halles -el Mercat Central de París-  instal·lats a la capital francesa des de  la Primera Guerra Mundial, i que constituïa la part important  del públic als actes, va anar desapareixent. Vaig viure les batalles que havia de lliurar el pare per poder imposar els actes de tipus cultural en valencià en contra dels partidaris d’organitzar actes en castellà oberts al conjunt de la colònia espanyola que deixaven més beneficis; actes dels quals eren partidaris, cada vegada més, membres de les successives juntes.
 

Foto de Robert Doisneau del París de la postguerra.

Angelí Castanyer va mantenir les seves activitats culturals i polítiques a l’exili fins el seu retorn a València, formant part de majories a vegades com a president, altres com a conseller de Cultura, no donant-se per vençut i aprofitant qualsevol ocasió per colar-hi els actes i les conferències de caràcter patriòtic, perdent la salut en una entitat que s’havia transformat -salvant la seva incansable activitat- en una sucursal del consolat espanyol i en una espècie d’agència de viatges organitzats. Moriria el 1974 al poc de temps del seu retorn. Vicent Andrés Estellés escriuria a Las Provincias: “(…) El veia sovint on el vaig conèixer: en una cafeteria, en un raconet, encara tranquil d’una cafeteria. Ens reuníem sovint una colla d’amics: ell arribava sempre el primer. (…) Retrobava companys, en coneixia d’altres. Es quedava, discretament a la vora: darrere els cristalls de la cafeteria. Però tenia un secret i molt honest acontentament. Amb el pas breu caminava; amb paraula sòbria, discreta, continguda, sostenia una viva fe valenciana.” Durant els anys d’exili parisenc, Angelí Castanyer compaginà la seva activitat a la CRV amb col·laboracions amb la premsa exiliada d’Amèrica, concursà regularment als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, obtenint premis en particular en els de Nova York i Londres i va fer part del consistori el 1965 quan es van celebrar a París. El 1954 publicà el seu llibre de poesies, Miratge. Al marge de l’activitat literària i la seua activitat a la C.R.V, fundà amb José del Barrio, i Evarist Massip, dirigent comorerista”, el diari NUEVA REPÚBLICA del qual en va ser redactor en cap i director: un diari d’àmbit de política estatal en la línia critica que els dos germans havien mantingut pel que fa a la política de l’exili republicà, sobretot desprès de constatar les divisions entre partits i les claudicacions del govern exiliat.
 
Josep Castanyer, un polític de raça i dramaturg, tota la seva vida va portar el combat per la llibertat del País Valencià dintre d’una República Federal Ibèrica en els moments més difícils i dramàtics. Es jugà la vida al front -on va ser ferit en dues ocasions- a la Brigada comandada pel tinent coronel Manuel Uribarri. Del seu compromís durant la guerra disposem d’un testimoni de primera mà en la dedicatòria d’una fotografia del mateix Uribarri: “Al gran amic Josep Castanyer, Comissari de la Columna Valenciana que en el seu esperit d’amor a l’art, no volgué destruir el Monasteri de Guadalupe i bombardejà la fàbrica d’armes de Toledo”. I un altre fet significatiu: malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius. Nicolau Primitiu, parlant d’aquest fet, ho comenta així: “De lo Rat Penat emdiuen que gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, qui feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.” El nacionalisme d’Angelí va seguir el camí que es va traçar des de pràcticament l’adolescència, i va entregar, com el seu germà, tota una vida als seus ideals, la defensa del valencianisme i de la causa republicana. La necessitat d’haver de guanyar-se la vida en condicions adverses no fou mai un handicap pel seu activisme generós, sense càlculs de cap mena, amb la consciència que el que no feien o no podien fer els altres, ho havia de fer ell. He tingut ocasió d’escriure i ho reitero, que Angelí Castanyer va fer tota la vida allò que cívicament considerava que s’havia de fer sense importar-li deixar d’atendre els propis interessos i fins i tot malgastar-los. Santi Cortés ha pogut escriure d’ell que “fou sense dubte l’ideòleg i l’animador més rellevant del valencianisme a l’exili”. Des que va haver d’abandonar el país, les seves prioritats van ser de caràcter patriòtic i van anar en detriment de la seva obra poètica que s’anunciava molt més generosa. Els germans Angelí i Josep Castanyer, defensors de la llibertat del País Valencià en el si d’una República Ibèrica Federal, van lluitar per aquests ideals, en els moments d’aquella malaguanyada i feble II República i durant tot el seu llarg exili. Les seves figures són paradigmàtiques de la tragèdia del desarrelament i de l’oblit sofert per tanta i tanta gent de la seva generació. Tanmateix, no puc deixar de concloure que malgrat la tragèdia que representa el seu exili, van tenir sort: molts defensors de la causa de la llibertat, amb la democràcia retrobada, setanta anys desprès de la contesa, encara jauen a les cunetes i en fosses comunes per vergonya de tots...

Àngel Castanyer i Rausell
 
next