Joan Enric Lluna: 'La música bona és igual de bona ara que fa 200 anys'

D’entre els tòpics –gastats i desgastats– que ens colpegen diàriament, un ens afecta particularment. “El País Valencià és la terra dels músics”. Una afirmació quantitativament correcta però que, en massa ocasions, no té la suficient transcendència qualitativa: amb escoles de música que no cobren les subvencions o equips de futbol que deixen de costat la seua vinculació amb les societats musicals.
 
Afortunadament, tot i els peròs, aquesta tradició popular ha permés que una sèrie de músics hagen pogut, per mèrits i excel·lència, passar a formar part del circuit internacional de grans artistes. I que, fora de les nostres fronteres, mantinguem la marca “músics valencians” en el nivell adequat per seguir reproduint l'inuriat tòpic.
 
Joan Enric Lluna, clarinetista i director de Godella, va viure 26 anys a Londres. La seua vivència europea li atorga una posició privilegiada per pensar el fet musical i el context valencià. El seu extens currículum, com a docent i intèrpret, inclou, entre d’altres, el treball amb Sir Neville Marriner, Zubin Mehta i Lorin Maazel, la fundació del conjunt Moonwinds i la direcció del Festival Internacional Residències de Música de Cambra de Godella.
 
Ens trobem amb Lluna a migdia, unes hores abans del concert d’Alacant i unes hores després d’haver fet la premiere a Madrid. Parla clar, amb calma i proximitat, però darrere d’eixa tranquil·litat –que es converteix en nervi damunt l’escenari– l’experiència i la reflexió miren amb ulls còmplices. Joan Enric Lluna fa música ben pensada.

 El clarinetista i director Joan Enric Lluna (foto: Xavier Mas i Sempere)

Xavier Mas i Sempere / Alacant
 
-Considera que el sistema educatiu l’ha preparat per a la música contemporània?
M’he anat formant jo a poc a poc. Quan vaig acabar la meua formació al Conservatori de València no havia fet res de música contemporània. Però d’això ja fa molts anys i el conservatori no era el que és ara. Després me’n vaig anar a estudiar a Bèlgica i vaig començar a estudiar-la amb l’ajuda del meu professor, Sir Walter Boeykens, i a Londres, sí que la vaig treballar a fons. Realment la formació ha sigut a poc a poc, sobre la marxa. M’he anat interessant perquè jo tenia un company d’estudis a València, que és César Cano, al qual li he encarregat moltes obres –entre elles la que vàrem estrenar ahir a Madrid, que hui es fa a Alacant. Ha sigut una formació de dia a dia no d’estudiar a un lloc i eixir format. Es pot aprendre molt en una escola però hom es va formant dia a dia.
 
-No és, per tant, el sistema qui ha de formar el músic?
No! Clar que ho ha de fer. Que ho faça o no depén molt del professor, no del sistema. El sistema, en teoria, obri la porta perquè l’alumnat tinga contacte amb la música contemporània. Depén del professor i de la direcció del conservatori: de com oriente els estudis.
 
-Consumeix mitjans de comunicació o literatura científica específica?
Sí, procure estar al dia a través d’alguna revista però, també, per mitjà de llegir programacions i, sobretot, del contacte personal amb compositors i amb altres col·legues intèrprets. Durant una època vaig llegir els clàssics com Adorno o les cartes de Schoenberg. Ara ho faig menys perquè no em queda temps. Durant una època em vaig formar en el marc teòric. Ho vaig fer, en qualsevol cas, per una decisió personal i no perquè una escola em posara un programa.
 
-Com a intèrpret i director, i tenint en compte els elements del gust i de militància, la música contemporània li agrada?
La bona sí. Igual que m’agrada Mozart o Beethoven. Té una part de militància però hi ha una part d’interés musical intel·lectual. Militància perquè has de ser conscient que la creació actual té una gran importància: en l’actualitat i per al futur. La música bona és igual de bona ara que fa 200 anys. Jo no distingisc entre contemporània i antiga, distingisc entre música ben feta, o que té un missatge, i música que no en té. La història, també, ha d’anar apartant la música antiga que no té interés. Jo intente no distingir. Inclús, sóc partidari que la música actual es programe sempre en un context de clàssics –del segle XVIII, XIX i XX– perquè és una manera, també, de fer-la arribar a un públic més ampli. I en la meua experiència, en programes on hi ha clàssics –Schumann, Brahms o Debussy– i n’hi ha una obra actual ben feta, aquesta darrera crida molt l’atenció. I, moltes vegades, molt més que les altres. Per tant, jo crec que és una manera molt més vàlida de difondre la música actual que no pas amb un programa monogràfic contemporani on és molt difícil atraure l’audiència. Al públic normal li costa molt anar a un programa integrat per músics contemporanis. I el públic és una preocupació que tenim tots en la professió. El millor d’això és que algú que no s’exposaria a escoltar música contemporània, l’escolta perquè després es programa un Brahms. I, segurament, una gran majoria pensarà: “Ostres! Això m’agrada, tu! No pensava jo que m’agradaria”.
 
-Nosaltres, ara, quan ens enfrontem a una obra d’estrena no tenim el filtre de la història. No sabem a què ens enfrontem...
Això és el més interessant.
 
-Per descomptat, però, a banda, a què ens agafem per fer eixe juí estètic? Ara hem canviat completament el llenguatge de la tradició...
No, no ha canviat: ha evolucionat. El que s’ha d’entendre és eixa evolució i si el compositor realment coneix la història tindrà un llenguatge propi, però amb una base històrica. Serà comprensible per a l’intèrpret i, esperem, per al públic també.
 
És difícil d’explicar, això [com jutgem una obra actual]. Però quan veus una obra i la vas analitzant i la vas estudiant te n’adones molt prompte de si et diu alguna cosa o no. No és tan difícil distingir-ho. Una vegada et poses, veus si aquesta obra et diu alguna cosa, si li veus un interés. I quan vas aprofundint –si t’interessa seguir aprofundint– és bon senyal. Però si dius “açò què és?”... mal senyal. Una obra ha d’estar ben construïda formalment i ha de tindre una lògica i un discurs que tu pugues seguir.
 
-Sembla paradoxal que parlem d’estructura quan és un element que s’ha anat desfent al llarg del segle XX...
No és exactament així. Les obres bones estan molt estructurades. El que passa és que les estructures no tenen res a veure amb les anteriors. Però una estructura té un discurs. Hui toquem una obra de Hosokawa [Variations], un compositor japonés, i l’estructura no la pots comparar amb cap altra estructura tradicional però té un discurs, té una forma, té un conte que contar i això ho palpes en la música. L’obra de César Cano [Lunas de Klee] té una estructura que ell s’ha inventat. I això és el que li dóna força a una obra, igual que a una pel·lícula: si té una bona estructura la segueixes. Això és el que veus quan vas coneixent una obra. I també veus si el compositor està intentant dir alguna cosa o no i, en eixe cas, és una partitura buida de contingut.
 
-I eixa operació que ha descrit per jutjar i interpretar una obra, com la traslladem al públic? Perquè el públic arriba allí i diu “això és soroll” o “això no sé per on agafar-ho”... si és que va...
Sí, això pot passar. Jo crec que l’actitud de l’intèrpret amb la música contemporània és fonamental. Si un interpret està tocant i no està involucrat i no transmet res doncs evidentment el públic pensarà això. Però els intèrprets en música, realment, tenim molt de teatral quan interpretem perquè el públic s’interesse pel que fem. Jo estic segur que quan en una interpretació l’intèrpret està involucrat i està entregat, el públic percep la comunicació. La comunicació és la base de qualsevol forma d’art.
 
-Com afecta a l’intèrpret el fet de viure a l’era de la música gravada? I com afecta al mateix directe?
Quan es grava es busca aconseguir la perfecció. I moltes vegades hi ha el perill que t’oblides de la part realment més important que és la comunicació. Per tant, trobar aquest equilibri entre la perfecció, la correcció, i la comunicació és el repte. Si no hi haguera gravacions no estaríem tan preocupats per ser perfectes.
 

-Per què el públic no accedeix a la música clàssica contemporània?
Ahir, a la xerrada que férem a Madrid, es parlava de si la música clàssica contemporània s’està allunyant molt del públic. I li preguntaven al compositor [César Cano] si quan composa pensa en el públic. La resposta seua va ser interessant perquè posava d’exemple allò que es feia al règim soviètic –obligar els compositors a composar fàcil perquè la gent ho entenguera– i això restringia la creativitat dels artistes, dels compositors. Ell diu que si férem això sempre, si intentàrem acostar-nos massa al públic, no s’avançaria en el món de l’art perquè es restringiria allò que el compositor o l’artista en general vol comunicar. Jo estic d’acord, en part, amb això. Parlàvem, ahir també, de com fer que el públic s’interesse [per la música clàssica contemporània] i la conclusió a la que vàrem arribar és el que hem dit ara: que es programe en companyia dels clàssics.
 
-Cap a on ens porta la deriva mercantilitzadora de la música?
El perill serà programar sempre Mozart i Beethoven. La meua experiència de contacte amb els patrocinadors m’ha demostrat que Debussy els sona molt modern. Aquest pot ser el perill. Has de trobar un patrocinador amb una cultura i amb una inquietud cultural per damunt del que és normal.
 
-I què pot fer el gestor cultural per evitar-ho? Quin plantejament ha de fer?
És la pregunta del millón! Però jo crec que l’educació és la base. Per una part l’educació, tant de la gent jove com de la gent major –que també hi ha molta gent major que desitja ser formada i que desitja aprendre coses. Per una altra part, fixa’t que quan li fa mal el dit a un futbolista ens assabentem tots i ix tres vegades al dia en la tele, en la ràdio... Però del moviment cultural de la música clàssica no es parla mai. Quina presència tenim en la societat? Som bitxos raros.
 
-Està cómode amb la terminologia música clàssica?
No m’importa.
 
-I, a banda, música clàssica contemporània?
Jo crec que quan es fa un festival de música contemporània o una sèrie té una utilitat molt gran de cara a la gent del gremi, és a dir, els músics. Bo! [es lamenta] Si anaren els músics als concerts... Es pot aprofitar per escoltar les novetats, per estar al dia del que es fa i per als creadors exposar allò que fan. Això seria una manera fantàstica de posar-se al dia però la realitat és que ni els músics van. N’hi ha una falta d’interès enorme.
 
-I l’etiqueta música clàssica contemporània?
És la que se li ha posat.
 
-I està còmode també?
Com vols dir-li? Actual? Jo a vegades dic música actual perquè hi ha qui diu contemporani i pensa en Stravinsky. Una de les respostes que se li ha volgut donar a aquesta falta de connexió amb la societat és canviar la imatge dels músics de la música clàssica. Jo crec que això està molt bé si la gent et veu com un més o a la mateixa altura d’imatge que un músic de pop o de rock o del que siga. Pot ajudar... Però no sé si soluciona el tema. El que sempre he pensat que no funciona, que no és bo, és intentar rebaixar-te al que vol la gent perquè, llavors, què fem? Com la tele? Com Telecinc? Que baixa al nivell més vulgar perquè pensen que és el que la gent vol i això no és veritat. Jo sempre, i això és un poc idealista,he pensat que a la gent en general cal oferir-li el millor i que la gent puga pujar, puga mirar a dalt. No baixar i vulgaritzar una cosa que té uns valors importantíssims per a la societat.
 
-Com estem al País Valencià?
Marejats! Jo estic ara fa cinc anys en un projecte molt modest [el Festival Internacional Residències de Música de Cambra de Godella] però jo estic content amb ell. Costa molt de traure endavant però els resultats són molt satisfactoris. És un festival de música de cambra on la idea principal és oferir al públic la màxima qualitat amb un repertori molt clàssic, molt fàcil. Acostar eixa fórmula de cambra, que sembla més elitista, a la gent del poble. I esta tenint molt d’èxit: molt més del que jo pensava perquè trobes gent que vénen allà i estan entusiasmats escoltant un quartet de Schubert. I no és gent necessàriament amb cap títol. I diuen “no ho havia escoltat mai, però m’encanta!”. I això em dóna una satisfacció enorme.
 
El potencial del País Valencià, ja se sap, és enorme en el món de la música i crec que es fan moltes coses i algunes molt bé, altres no tan bé... Jo estic en l’Orquestra del Palau de les Arts, per això vaig tornar a València. En un projecte d’aquest tipus jo mirava només la part musical. Si haguera mirat la part política no haguera vingut i ja es veia que la part política tenia una base molt feble. Però bé...una vegada s’ha tret un projecte gran cal cuidar-lo. El que sempre he pensat és que era una de les coses que faltava en València. Un projecte de nivell internacional de veritat –no de mentida, com diuen als pobles– perquè això no significa que toquen millor o pitjor els instruments: és una actitud de cara a la teua professió, una ètica, de cara al que tu fas. Això sí que ho he trobat a faltar molt a València. I aquesta ètica és la manera d’entregar-se a la professió, de viure la música. Això en els músics del Palau de les Arts existeix i jo crec que hauria de ser la referència. Si això es cuida bé és un projecte fantàstic per a València.
 
Moonwinds i Joan Enric Lluna a la sala de cambra de l'Auditori de la Diputació d'Alacant"

 
Després d’escoltar a Joan Enric Lluna encara es feia més atractiu el concert de la vesprada. Amb una ocupació una mica menor que al primer concert del cicle, la proposta combinava dues aproximacions a la barroca figura de Couperin realitzades per César Cano i Joseph Horovitz i una mescla ben atractiva d’obres contemporànies per a conjunt de vent.
 
Místic i hipnotitzant el Fratres de l’Arvo Pärt i molt divertit el complicat joc rítmic de l’Octeto de agua de José Luis Turina. Amb unes sonoritats més dures per a l’oient clàssic es van presentar les Variations i l’Antiphona de Hosokawa i Blai Soler. L’estrena del valencià César Cano, Lunas de Klee, fou un goig per als sentits. Cano aconsegueix escriure una música contemporània fàcilment assumible però amb un alt interés artístic. Cinc moviments on se segueixen, per exemple, un fabulosament executat duo de trompes i diversos efectes acústics en els oboès. Esplèndida creació, encarregada pel CNDM per a aquest cicle, que esperem veure reposada en altres ocasions, per a sort dels melòmans.
 
Joan Enric Lluna va demostrar el seu domini ambivalent del clarinet i la batuta. Els moviments, en ambdós casos, estan impregnats de passió i determinació. Quin plaer, com acostumava a fer Leonard Bernstein, sentir-lo cantar-se La Bondissante et La Couperin i moure les línies melòdiques amb les mans.
 
El concert va començar amb una breu presentació de Lluna que es va adreçar al públic, amb normalitat, en valencià. Igual que acostuma a fer José Rafael Pascual Vilaplana quan ve a la santa casa de l’Auditori de la Diputació. Detalls senzills que ens fan sentir una mica més nostre l’auditori de l’avinguda de Xixona.
 
 
Programa del concert:
 
François Couperin (arr. César Cano)
La Bondissante et La Couperin (2014)
 
César Cano
Lunas de Klee (2014)
 
Arvo Pärt
Fratres (1977/1990)
 
José Luis Turina
Octeto de agua (2004)
 
Toshio Hosokawa
Variations (1994)
 
Blai Soler
Antiphona (2010/2012)
 
Joseph Horovitz
Fantasia sobre temes de Couperin (1962)



 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat