Han passat anys, han passat moltes coses -com deia l’Estellés- i de bell nou al nostre petit país s’albiren moments de canvi històric. El camí fins ací ha estat ben complicat, tortuós, ben difícil, però el “valencianisme polític” ha estat capaç de renàixer de les pròpies despulles i situar-se en el panorama polític com a una forca política a tindre en compte de cara al futur. Ací m’agradaria fer un incís per dir-vos que després de les detencions de 1969 del passat segle – d’això̀ algun dia Tàrrega, Serneguet, Codonyer, l’Eugeni Bosca… i d’altres companys vos ho podrien contar millor que jo segurament- el que si vos puc dir és que les companyes i companys que es vam quedar al Rat Penat, vam tindre una reunió amb el President d’aleshores, Joan Segura de Lago, (Algemesí, 7 de novembre de 1911 – València, 27 de novembre de 1972) un home de dreta i d’anar a missa, però a l’ensems un home de cultura, que ens va proposar, ens va dir més o manco:
“Algun dia tornarà la democràcia a Espanya, segurament, aleshores, políticament el valencianisme tindrà camins divergents, però a hores d’ara, es tan feble, que els vers valencianistes no podem estar dividits. Jo els demane -ens parlava de vosté i aixó a mi, per la meua joventut en sorprenia- que continuen en el RAT però dediquem-nos al cursos de llengua, balls, d’història, cançó̀, el que vulguen dintre del “valencianisme cultural” els hi demane que no utilitzen aquesta casa per reunions i activitats polítiques, després del que ha passat, perquè ens comprometen a tots, vostés en la seua vida privada facen el que vulguen, però aquesta societat l’han de respectar com és, amb les seues activitats culturals.
Aquesta mena de “Pacte de Caballers” fou respectat per “ambdues parts”, continuaren els cursos, entre altres coses convocàrem el I premi de la Nova Cançó̀ al País Valencià -que va guanyar l’Enric Ortega-, a l’històric local de la Casa de Catalunya a València-antic Ideal Room del carrer La Pau-, iniciàrem un seguit de recitals de cançó i Folk-Son per tot el país, que culminàrem amb el “I Festival Folk del País Valencià” al pavelló́ de l’ajuntament de València i dintre del programa oficial de la Fira de Juliol de 1972, pavelló́ que omplírem de gom a gom i… això alertà a Govern Civil per la volada que prenia el nostre “moviment cultural”, mesos després, al novembre moria Segura de Lago i perdíem el seu aixopluc… Però això̀ també és una altra història.
Ara Compromís ha d’escollir si en eixe futur vol continuar essent un petit grup d’oposició́ -en el millor dels casos si van sols a les eleccions, i aquesta reflexió́. També́ val per EU-IU, compte o anar en una coalició́ electoral, el més ampla possible, -per la dreta no hi ha amb qui pactar- amb tot o part del ventall de les forces d’esquerra, com Podemos, EU-IU, i ERPV. Que de segur potser la pedra angular que possibilite el canvi i la regeneració́ que tant necessita el nostre país. I això sols es pot fer integrats dins de les forces que conduiran el procés. En qualsevol del casos, és importantíssim que la ciutadania tinga ben clar que, si aquesta opció unitària no arriba a “rams de beneir”, a què serà degut, i de segur que premiarà o castigarà a les urnes, els comportaments de cada qual. Tento.
El PSOE mai estaria en aquest pacte pre-electoral per raons ben òbvies, A eleccions passades haurà de resoldre el seu gran debat, si el deixen segons i com: continuar essent part del problema o ser-ne part de la solució́.
Potser hem arribat al punt “d’implantació́” que augurava Segura de Lago on una part del valencianisme polític agafaria la vessant dreta i l’altre l’esquerra? Jo personalment no ho crec, ni crec que siga convenient encara, trobe molt encertat el posicionament d’Enric Morera, la seua pertinaç aposta per sumar voluntats, la seua templança i el seu discurs de voluntat integradora ara i ací… la seua predisposició a continuar el debat intern per no malbaratar una part ben important del camí recorregut. Així mateix compartesc el que diu Mónica: “Hi ha altres sectors dins la coalició que no són conscients de la situació política. Són ells els que han d’explicar-se ara”
Nosaltres, en el PSPV primigeni, no sabérem, no poguérem, resoldre aquest impàs en 1977 en una tessitura semblant, i com ara, es parlarà i s’acusarà als uns de “posicionament espanyolista “ enfront dels posicionament purament “nacionalista”. Prepareu-vos-en uns i altres, açò̀ és una mena de caragol cíclic: allò de les polítiques de campanar -de curt recorregut- i les de més amples mires i possiblement d’arriscats resultats. Qui ho sap?
Espere que Compromís i els seus dirigents estiguen a l’altura que no tingueren els nostres i amb el suport majoritari de les seues bases trien l’opció́ més convenient per al nostre país per damunt de qualsevol tipus d’interés espuri, vinga d’on vinga.
I em dóna confiança que tant Mònica Oltra, com Enric Morera, com Julià Àlvaro es “mostren confiats” en la continuïtat de la coalició́.
Pense que és un desig compartit per milers i milers de valencianes i valencians i de bell nou us llance el meu crit:
No falleu, caguendena, no falleu!
Rafa Arnal (1975)
Rafa Arnal (editor, fou membre del grup fundacional del PSPV)
