Cinc anys de retallades ofeguen a professionals sanitaris i educadors

Hi ha un 7,2% menys de mestres que en 2009
1 desembre 2014 01:00h
David Verdegay, infermer, porta cinc anys amb el sou congelat i ha vist augmentada la seua càrrega de treball.
Toni Martínez

Però Montoro va dir una mica més. El ministre va anunciar que, per cinquè any consecutiu, els funcionaris veuran congelat el seu salari. Sota l'expressió “racionalització de la despesa”, els funcionaris han suportat, a més, una rebaixa salarial de fins al 7% en 2010. Si s'afegeixen les retallades de les autonomies, el resultat de l'equació és un empitjorament de dos sectors vitals per a l'Estat del Benestar: la Sanitat i l'Educació. Una situació que no solament afecta pacients i estudiants (ara etiquetats tots dos amb l'eufemisme d’“usuaris”), sinó que s'estén als mateixos professionals.

Segons un estudi del sindicat mèdic CESM, els metges han perdut de mitjana fins a un 25% del seu poder adquisitiu des de juny de 2010 fins a gener de 2013. Però la situació en el sector no solament és dramàtica des del punt de vista salarial. Cada any la precarietat i la temporalitat són majors. La meitat dels metges té la plaça en propietat i, d'ells, només el 8,8% és menor de 40 anys. D’entre els que no tenen plaça, la majoria treballa en la Sanitat publica (66,5%) i quatre de cada 10 té un contracte inferior a sis mesos. A més, l'atur del personal d'infermeria ha augmentat un 400% en els últims anys, la qual cosa col·loca la professió sanitària en un dels seus pitjors moments.

Amb aquestes dades no és d'estranyar que cada any augmente el nombre de professionals sanitaris que decideix anar-se’n a l'estranger. Segons l'Organització Mèdica Col·legial, durant 2012 i 2013 prop de 6.000 metges van sol·licitar el certificat d'idoneïtat per a treballar en l'estranger, la qual cosa representa pràcticament una promoció sencera de Medicina.

Què ocorre amb els funcionaris que es queden? Si fem cas a les xifres que manegen els sindicats, la seua situació no fa més que empitjorar. Per exemple, en Educació. És el cas d'Ana (nom fictici per a evitar que la reconeguen). Ella és professora de francès i l'any passat feia classe a 60 quilòmetres del seu domicili: “Feia 120 quilòmetres al dia, agafava el meu cotxe i el transport públic. En total se me n'anaven 150 euros al mes”.

Molts companys de professió d'Ana viuen en la mateixa situació. Treballen en el que es coneix com a “llocs voluntaris” on, amb sort, aconsegueixen una mitja jornada i un sou que no arriba als 1.000 euros. Alguns es queden en un terç de jornada i 600 euros mensuals com a gratificació.

Por a significar-se

En la professió hi ha por. No són pocs els professors amb els quals ha contactat La Marea i que s'han negat a donar el seu testimoniatge per temor a represàlies. “Em fa por fins a posar-me la samarreta verda”, relata una mestra, “perquè la gent et classifica, fins i tot els teus companys. Amb les retallades grans, la gent es va moure molt, però ara estan desmotivats i es mouen poc. I açò que estem pitjor que mai”.

El cas d'Ana no és més que la punta de l'iceberg de la degradació de l'Educació. Segons l'estudi Pèrdua d'ocupació, precarietat i inestabilitat del sindicat STES Intersindical, des de 2009 s'han perdut un total de 36.514 professors en tots els ensenyaments escolars dels 509.678 que hi havia fa cinc anys. És a dir, hi ha un 7,2% menys de mestres que llavors. A açò cal afegir que ha augmentat el nombre d'estudiants per classe, un factor que provoca que l'Educació pública es deteriore cada dia més, la qual cosa afavoreix, al seu torn, a l'ensenyament privat.

Tant els professionals sanitaris com els educatius baixen la mirada quan són inquirits pel futur. Aquells que van conèixer uns altres temps es despatxen amb un lacònic “el que hem perdut serà difícil de recuperar”. Només els més entusiastes confien en la pressió de les marees i en el fet que “amb un altre govern arribaran temps millors”.
 
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
 
next