RedactaVeu / EP / València / Madrid
Entre els drets que tenen els xiquets de tot el món destaca el que estableix que no han de ser víctimes de maltractaments i que els Estats han de protegir-los. No obstant açò, i malgrat que pràcticament tots els països han ratificat la Convenció dels Drets dels Xiquets, tan sols uns pocs han desenvolupat lleis en contra de la violència contra els menors.
Suècia va ser, en 1979, el primer país del món a prohibir qualsevol tipus de càstig corporal als xiquets. Després d’ella van començar els altres, encara que el seu desenvolupament està sent molt lent: en 2014 tan sols 43 països han desenvolupat aquesta classe de lleis, sis d’ells en l’últim any.
Així s’observa en un estudi dut a terme per la Iniciativa Global per Acabar amb els Càstigs Corporals a Xiquets, que ha observat com aquestes pràctiques estan mal vistes en 194 països, però només són il•legals en 43.
Països en els quals és il·legal
Els últims països que s’han unit al ‘club’ dels que tenen prohibits aquests tractaments als menors han sigut Estònia, San Marino, Argentina, Bolívia, Malta i Brasil. A ells se’ls sumen els 37 que ja ho contemplaven, entre els quals destaquen l’Estat espanyol, Veneçuela, Israel, Alemanya, Nova Zelanda o Grècia, entre d’altres.
No obstant açò, en la majoria del món l’assumpte no és clar i, malgrat que els països en els quals és completament legal són cada vegada menys, la veritat és que molts encara se situen en un terme mitjà: prohibit en alguns casos, permès en uns altres.
L’estudi mostra els països en els quals el càstig corporal està prohibit a casa; aquells que ho tenen vetat en les escoles i els que ho impedeixen en altres llocs de cura de menors. A més, també contempla un altre assumpte: el seu reflex en el sistema penal del país depenent de si es condemna com un crim o com una mesura disciplinària.
Així, cada lloc té la seua pròpia circumstància. Austràlia, per exemple, no té aquestes pràctiques prohibides a casa, però sí les contempla com un crim en el seu sistema penal i, pel que fa als maltractaments en col•legis o altres llocs, depén de cadascun dels seus territoris; igual que passa a Estats Units.
Un altre dels factors que semblen tenir a veure en el desenvolupament d’aquestes lleis és el context del país, especialment referit a la seua religió i tradició històrica. Així ocorre en diversos casos, com el d’Equador, on està permés en algunes comunitats indígenes; i a Índia, ja que és usat en la justícia tradicional.
En Canadà, per la seua banda, no solament és legal, sinó que una llei del 2004 defensa el dret dels pares “a administrar càstigs físics als seus xiquets d’entre dos i 12 anys però sense usar objectes o colps en el cap”. Una norma que han tractat d’abolir, però que encara perviu.
El cas de Kenya és cridaner. Mentre que la prohibició dels maltractaments està contemplada en la seua Constitució de 2010, encara és necessari abolir algunes legislacions anteriors. Bèlgica, per la seua banda, condemna aquestes pràctiques en els col•legis però no té una prohibició explícita.
També hi ha altres països que no prohibeixen pegar els xiquets, però que ho desaconsellen. És el cas de Qatar, on el càstig corporal “no hauria d’usar-se”, però no existeix legislació sobre aquest tema. A Mèxic, per exemple, el que han fet ha sigut eliminar el “dret de correcció” del Dret Civil; i a Sudan han prohibit “el càstig cruel”, però no se sap a què es refereix amb “cruel”.
