Sal·lus Herrero / València
El diumenge 30-N al teatre el Micalet s’encarnà la màgia de les paraules, de la música, de les ombres i la llum, de la veu, de la imatge i del silenci. Es posà en escena l’espectacle ‘Paraules en silenci‘ del poeta Manel Arcos, un tast dels poemes i dels programes radiofònics a Ràdio Pego que ha sigut declarat com el millor programa de ràdio local a tot el nostre domini lingüístic catalanoparlant. Perquè és evident l’amor que sent Manel Arcos per la nostra llengua, pel nostre país sencer fins al punt d’interrogar-se als seus poemes: “I dic jo, /com he de deixar les sendes velles per les novelles?”, tret del “Rellotge d’arena, el darrer poema del llibre de Manel El vol del silenci.
La periodista Puri Naya va iniciar el vol donant-nos la benvinguda i convidant-nos a entrar-hi a l’espectacle, sense més preàmbuls, com explica Ramon Guillem al pròleg d’El vol del silenci titulat La necessitat d’escriure, on amb l’ajuda de Luis Cernuda a Perfil del aire, Quan els trabucs refilaven d’Arcos, Cartes a un jove poeta de Rainer Mª Rilke i de Les mil i una nit ens descriu alguns poemes de Manel Arcos que encenen els llums nocturns per a tots els que l’acompanyen en el camí per la fosca, entre dubtes incessants, les veritats més dolces i les mentides més tristes; poemes d’amistat pregona o d’amor profund, lletres que ens acosten al calfred de l’efímer i als regnes de l’ombra; en d’altres poemes la terra i la mar són l’emblema de la llibertat.
El primer que va actuar fou Jesús Barranco cantant La fuga de Cameta, un roder del seu poble, Ontinyent, com molts bandolers de llegenda temut i volgut. Lorena Cayuela, de Xàtiva, acompanyada per Rubén Suárez recità els poemes Amayacs, on una papallona voleteja embruixada al voltant de la fosforescència d’una cuca de llum i En antena on un navegant desembarca en un somni de vellut daurat i ens pregunta: “Ens hi acompanyes?”.
Diego Arcos, nebot de l’autor, i Josep Vicent Benítez (clarinetista) interpretaren el poema Hermes, un homenatge al tren Carcaixent-Dénia que, inexplicablement, el 1974, quan finia la dictadura, va deixar d’existir: “em ve a la memòria/ Una dona i un xiquet, cara a cara/ -en veritat, som ma mare i jo-, un vagó vetust, incòmode i decadent,/ un viatge a Gandia, bancs de fusta/ i un tren que trontolla lentament./ Lentament, el tren es va esvanir i no va regressar mai més/”.
Rubén Suárez, cantautor nascut a Viña del Mar, Xile, que viu a Altea, amb Tinna Pla va interpretar l’Olivera de Mª Dolors Pellicer. Waldo Vila, pilotari d’Oliva, va llegir el poema Efèlide: És aleshores/ quan recorde aquells berenars d’entrepà casolà/ […] Aquella pilota enjogassada que cercava llibertat, amagant-se en territori inhòspit/ o escapolint-se sense dir adéu/. La periodista Lola Bañón, amb l’acompanyament musical de Jesús Barranco interpretà el poema Rellotge d’arena: “Acaricie les galtes/del talismà del delit/ perquè la mitjanit més promíscua/ pernocte a cel descobert/.
Juan Carlos, Òseas i Nicolau Morera (trompes) interpretaren el poema El pont dels cadenats, sobre l’amor i l’escriptura: “El meu cor, la meua ment i els meus cinc sentits/ et trobaran a faltar quan la son no treballe,/ mentre jo em recolzaré sobre el muscle de l’espera”/. Albert Ortega, ‘Bartomeu’, interpretà el poema musicat Partença, on La vida/ és un carrer de sentit únic./ […] /“Creixem/ -perquè és llei de vida- al llarg d’una odissea/ amb sentit o sense./ Avancem sense fre/ davant la presència eterna/ de la reminiscència absent./ i un poema d’Estellés. Mari Carme Sáez va interpretar Festes on “Rep carantoines d’una fada que taral·leja/ la corranda d’un cavallet marí atret pels cants de sirena/” i Font de Maria Rosa: “Allí vaig beure, qui sap quan, els primers glopets/ d’aquells viatge subterrani emprés sense reserves/”.
Lydia Arenós interpretà els poemes Assaig de síntesi on s’esmenta … /“i la saviesa,/ l’al·legoria de tots els encerts rendibilitzats./ i “Confessió” “Ets la fruita prohibida que encisava una imatge nua,/ en una nit enamorada de la resplendor de l’obscuritat/”. El cantautor valencià Tomàs de los Santos va interpretar Dones i dons i un poema de Joan Vinyoli El bany on els amants s’estimen dins l’aigua i les gotes d’aigua regalimen pels porus de la pell i s’adoren fins a l’esquelet.
Amàlia Garrigós, després de recordar el tancament de RTVV fa just un any que ens ha deixat orfes i sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua al País Valencià, va interpretar els poemes Ullal inesgotable, “A eixos que tenen la intenció de tapar-me la boca,/ els dic que estan perdent el temps,/ que no és temps d’apagar veus/ i que els temps en blanc i negre ja no tornaran./ A eixos també els dic/ que les fulles grogues se les va endur el vent/. També va llegir Alleujament: “Plora,/ plora si així acarones la pena,/ si així acomboies l’evasió,/ si així distraus la mirada./
David Vidal, nascut a Carcaixent i promotor d’El Petit Editor, va interpretar el poema Irreflexions on Manel Arcos s’interroga “D’on venim i cap a on anem?/ Heus aquí el raonament/ que l’inconscient imposa a la consciència/ mentre el dilema es bat en retirada”, i Testament obert: “No sé qui va dir que encara queda temps per a estimar/ i temps per a morir/”.
Pep Gimeno “Botifarra”, després de contar-nos versos enginyosos sobre tots els mesos de l’any, ens va cantar la Malaguenya de Barxeta i una Nadala; i Nèstor Mont l’acompanyà amb la guitarra.
L’autor dels poemes, Manel Arcos, va eixir a l’escena per tal d’agrair, malgrat la pluja, l’assistència de la gent que va actuar, cantant, interpretant, musicant o llegint els poemes i els espectadors, i va llegir el poema Xiricull, en què descriu un tros del seu particular paradís: “Espàrrecs, fenolls,/ cama-roges i lletsons/ hissen la bandera/ de l’anarquia empírica/ damunt del teulat/ de l’arc de Sant Martí/. Els aplaudiments, una foto col·lectiva de tots els intèrprets a dalt de l’escenari i la signatura de llibres d’El Vol del silenci dedicats, amb bellesa i estima per Manel Arcos posaren el punt i final a una nit plena de brins de màgia i poesia silenciosa que ens fan estimar molt més la nostra llengua, cultura i país.
Fet i fet, si haguérem de fer una síntesi telegràfica d’aquesta nit, diríem: al principi era el silenci i després fou la paraula, prenyada de màgia i de tendresa, les imatges plenes d’estima, abraçant l’avenir d’un horitzó ple d’optimisme, de carícies, d’estima i de bellesa. Perquè, com deia Àngel Guimerà, un poble que conserva la seua memòria i la seua llengua té futur, si no està condemnat a l’oblit i a la mort, a no regressar mai més; a l’absoluta insignificància. Els poemes de Manel Arcos Martínez estan fets recordant que, si oblidem, esdevenim cendres, desert i mort; i en la lluita contra el no res, alça Manel un arc de Sant Martí, un plomall de flors i una bandada d’oronelles, papallones i cucs de llum i milers de paraules i gestos d’amor i de goig. Les seues poesies parlen a cau d’orella, al teu cor i infonen l’alé que ens cal per viure, amb concerts de violí i grills asseguts a la torreta d’un submarí groc. Perquè tenim amics que lligen el crit del silenci en les escates d’un peix de joguet.
