Esther Vivas (Sabadell, 1975), fa anys que analitza els secrets de la indústria alimentària. Llicenciada en Periodisme i màster en Sociologia, acaba de publicar El negoci del menjar (Icària, 2014), un exhaustiu assaig en el qual s’endinsa en el funcionament del mercat alimentari global, que genera disfuncions com que vora 1.000 milions de persones passen fam, tot i que es produeixen aliments per a 12.000 milions.
-Com s’explica que en un món en el qual es produeixen aliments de sobres, una de cada huit persones passe fam?
La fam en un món de l’abundància és el millor exemple de com hui l’alimentació i l’agricultura s’han convertit en un negoci. El que compta en el model alimentari actual és fer diners. A pesar que es produeixen més aliments que mai en la història, per a 12.000 milions de persones segons dades de Nacions Unides, 1 de cada 8 passa fam. S’ha produït una mercantilització dels aliments, i si no tens diners, no menges.
-Les causes de la fam són polítiques, afirmes en el llibre…
Hi ha un discurs oficial que ens diu que és necessari produir més menjar per a donar resposta a la fam, és fals. No hi ha un problema de falta d’aliment sinó d’accés a l’aliment. Un problema de democràcia. S’associa la fam a una sèrie de catàstrofes que passen en determinats països per guerres o causes meteorològiques, que poden influir, però hi ha unes causes polítiques que tenen a veure amb l’espoli dels recursos naturals que s’ha produït en els països del sud al llarg de dècades. També veiem que la fam hui també colpeja el nostre país, on els supermercats llancen cada dia tones de menjar. D’aliments n’hi ha.
Sovint pensem que la crisi econòmica que ens afecta té poc a veure amb la crisi alimentària a escala global, i estan íntimament unides. Els mateixos que en el seu moment van especular amb les hipoteques ‘subprime’ i van generar la bambolla immobiliària, una vegada aquesta va esclatar en el 2008, van cercar noves fonts de negoci. I què hi ha més segur que el menjar per a especular? Molts fons d’inversió, companyies d’assegurances i bancs van començar a invertir en els mercats de futur comprant i venent gra, no en funció de l’oferta i la demanda real, sinó per a guanyar diners amb l’especulació. Açò va conduir a un augment de preus de cereals bàsics, arròs, dacsa, que van arribar a doblar el preu, cosa que els feia inaccessibles per a moltes famílies en països del sud. Es pot dir que hem passat de la bambolla immobiliària a la bambolla alimentària.
-Al gener d’enguany, la Unió Europea va anunciar una reforma de la Directiva de Mercats d’Instruments Financers per a posar límits a l’especulació amb aliments; el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per a prohibir-la, han funcionat aquestes mesures?
A nivell governamental es fan declaracions de bones intencions que no signifiquen un canvi real de les polítiques. L’especulació alimentària continua sent una realitat. El Banc Sabadell segueix oferint un producte financer anomenat BS Commodities, la rendibilitat del qual ve determinada per l’especulació que es produïsca amb els aliments. Són pràctiques que se segueixen produint. Aquells que dicten les polítiques actuals, ja siga en agricultura, en economia o en sanitat, tenen vincles estrets amb les empreses del sector corresponent.
-Sí, és una cosa que també analitza: no solament veiem portes giratòries amb empreses elèctriques o sanitàries, també en l’alimentació.
Sí, de fet les polítiques agroalimentàries actuals s’expliquen perquè aquells que les dicten tenen vincles estrets amb les empreses del sector. L’Estat espanyol és la porta d’entrada dels transgènics a Europa, a Catalunya i Aragó es conrea el 80% dels transgènics del continent, concretament la dacsa mon810 de Monsanto. Açò es deu al fet que tant PP com PSOE tenen vincles estrets amb la indústria biotecnològica i pro-transgènica. La ministra d’Agricultura, Alimentació i Medi ambient, Isabel García Tejerina, ve d’estar huit anys com a directiva en l’empresa de fertilitzants i productes químics Fertiberia. I qui va ser ministra de Ciència i Innovació en la segona legislatura de Zapatero, Cristina Garmendia, abans d’ocupar eixe càrrec era la presidenta d’Asebio, que és el principal lobby pro-transgènic en l’Estat espanyol. Açò ens explica per què l’Estat espanyol ha sigut líder en el cultiu de transgènics a Europa, conreant transgènics que estan prohibits en la majoria d’estats europeus.
-Amb aquest panorama, què pot succeir amb el TTIP?
Significa flexibilitzar la legislació europea, molt més rígida en aspectes alimentaris que la nord-americana, en benefici de grans empreses, moltes d’elles nord-americanes. Pel que fa als transgènics, hi ha pressions importants per part d’empreses com Monsanto i altres biotecnològiques per a augmentar la varietat de transgènics cultivables. En la mesura en què es permeten conrear més tipus de transgènics, és clar que el Govern farà una aposta decidida per a donar suport a aquestes mesures, perquè si ja ho fa ara… A més, permetrà l’entrada de productes de vaca o porc hormonats que hui estan prohibits. Significarà una reculada molt important.
-Quin és el perill de la concentració de poder en el mercat alimentari en poques mans? Un aspecte que també detalles en el llibre…
En la mesura en què el mercat està dominat per unes poques empreses que anteposen els seus interessos econòmics, la funció que haurien de tenir els aliments, que és precisament alimentar-nos, queda en un segon pla. També comporta l’homogeneïtzació de l’alimentació i la pèrdua de biodiversitat, en el sentit que les empreses tendeixen a fomentar uns determinats cultius en detriment d’uns altres. Un clar exemple és el de la soia, fins a fa unes dècades un cultiu anecdòtic i hui predominant. S’ha perdut molta varietat d’aliments perquè prevalen aquells que es consideren més rendibles per al mercat. Varietats que poden viatjar milers de quilòmetres sense desbaratar-se, que tinguen una grandària adequada, un color atractiu…
-Ara que arriben les festes, quants quilòmetres pot acumular el menjar servit en un sopar de Nit de Nadal en una casa qualsevol?
Segons un informe d’Amics de la Terra, la mitjana de la distància que viatja un aliment de la terra al plat és de 5.000 quilòmetres. Per a Nadal, aliments que hui s’han convertit en habituals en la nostra taula com la pinya o els llagostins, tenen molts quilòmetres recorreguts. S’han incorporat molts productes en els nostres menjars nadalencs que poc tenen a veure amb la realitat autòctona. Amb açò no vull dir que no siga bo incorporar altres cultures gastronòmiques, el problema és que s’ha generalitzat aquest consum perquè a la indústria li ha interessat, i darrere del cultiu de llagostins a Equador o de la pinya a Costa Rica, el que hi ha és explotació mediambiental i laboral.
-Açò ocorre també en la nostra dieta quotidiana?
Sí, i usem productes de l’altra punta del món que també s’elaboren ací. Ens preocupem que no podrem vendre les pomes de Lleida a Rússia pel veto, però és que estem important pomes de Xina! No té cap sentit.
-Prohibir la importació d’aliments que ja es produïsquen ací seria una bona mesura?
Crec que cal prendre mesures en positiu, començant per prevaldre la producció local, de la terra, ecològica, justa i de qualitat. No és lògic que en els supermercats trobem taronges que vénen de Sud-àfrica, pomes de la Xina, raïms de Xile, tomaca del Marroc o Holanda, encara que eixe producte el tenim ací.
-Quina responsabilitat té el consumidor? Al final és el que compra un producte o un altre…
L’actitud del consumidor és clau, perquè pot haver-hi sectors agrícoles que opten per l’agricultura ecològica, però si ningú la compra poc de futur tindrà. Considere positiu que cada vegada hi haja més interés per aquest tipus d’agricultura i alimentació, cada vegada ens preguntem més què hi ha darrere d’allò que mengem i quin impacte té en la nostra salut. A partir d’aquesta inquietud ens replantegem els nostres hàbits alimentaris. El repte és que aquesta actitud individual vaja més enllà de menjar bé, no solament anar a cercar l’etiqueta ecològica, sinó saber quina història hi ha darrere d’aquest producte, i que tinga un valor social afegit.
-Molta gent diria, i més en un moment de crisi com l’actual, “mira, tot açò està molt bé però em resulta més econòmic anar a una gran superfície, on hi ha descomptes, a fer la compra de la setmana…”
Amb el tema del preu hi ha diverses coses. D’una banda, anem al supermercat i pensem que estalviem diners. Però en realitat en el supermercat tot està pensat perquè gastes com més millor. Es calcula que entre un 20% i un 55% de la nostra compra en el súpermercat és fruit d’estímuls externs i una compra impulsiva. Quan un entra a formar part d’una cooperativa de consum, en canvi, tendeix a gastar menys perquè compra el que necessita. L’aliment ecològic no té per què ser més car. Si ho vas a cercar a un supermercat especialitzat o una botiga gourmet potser t’eixirà més car, però si compres productes ecològics de temporada, fas una dieta sense tant de consum de carn, segurament estalviaràs. I a més, sovint ens fa mal en la butxaca gastar diners en menjar, però no mirem tant si ens comprem determinat ‘gadget’ tecnològic…
Si en un supermercat descartes tots els productes que hagen sigut processats amb un alt nombre d’additius, de potenciadores del sabor, de sucres afegits, no queda pràcticament res. Així que trobar menjar menjar pot ser molt més difícil del que poguera semblar..
-Açò té relació amb una afirmació que fas en l’assaig: “L’obesitat i la fam són dues cares de la mateixa moneda”.
Són resultat d’un model agroalimentari malalt que no funciona. En els països on adoptem una dieta occidental, amb productes altament processats, amb greixos saturats, etc. emergeixen noves malalties com problemes cardiovasculars, diabetis, sobrepès i fins i tot càncer. Els sectors més afectats són aquells amb més problemes econòmics, i de fet veiem que en l’Estat espanyol, les comunitats autònomes que pateixen més la crisi, com Canàries, Andalusia o Extremadura, són les que pateixen més problemes d’obesitat i sobrepès. Entre els menors l’obesitat és una epidèmia creixent, entre un 15% i un 20% dels xiquets i xiquetes menors de 10 anys pateixen obesitat, i açò és fruit de la nostra alimentació.
-Per a açò són els productes, per a cuidar la línia, no?
La mateixa indústria que et ven eixos aliments porqueria és la que després et ven aliments funcionals, que diuen que solucionaran el colesterol, el sobrepès, la pèrdua de calci, etc. Es canvia el vestit, es vist d’assessor nutricional, i et ven productes miracle que et diuen que solucionaran els problemes que ella mateixa t’ha generat. Però de l’única cosa que es tracta és de seguir fent negoci amb la teua alimentació i amb la teua salut.
Aquesta entrevista s’ha publicat en La Marea. Traducció La Veu del País Valencià
