Sixto Ferrero / Tavernes de la Valldigna
Ahir diumenge a les 19:00, a la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna va tindre lloc el concert-acte de lliurament del “I Concurs de composició Solfes de la Mediterrània”. Organitzat per l’Ajuntament de Tavernes, el quintet de vent Llevant Ensemble, amb col·laboració de l’editorial de música MusicVall i el festival Sete Sois Sete Luas.
Com proclamaven els organitzadors havia estat un any de comboi i il·lusions per l’engrescament que suposava muntar una acció de xoc contra l’anormalitat o l’absència de repertori clàssic que combregara sota un mateix paràmetre música clàssica i valencià com a vehicle d’expressió artístic, cal advertir que l’acte esdevingut ahir al capvespre va estar marcat per tres objectius plausibles: dignitat, futur i esperança.
L’acte en si, a més a més, va ser un exemple a seguir des de molts punts de vista, organitzatiu, dinàmic i transgressor amb els funcionaments dels ritus estàndards que embolcallen la música clàssica des de fa més d’un segle. Innovador pel que fa a la posada en escena, rejovenit i atractiu a la vista per la subtil i senzilla il·luminació que acompanyava cada moviment dalt l’escenari i per la sensació de proximitat dels participants rebent a aficionats, públic i coneguts dalt de l’escenari en acabar l’acte… tot un cúmul de gestos, de posicionaments, de maneres d’entendre un espectacle: el dels concerts de música clàssica, que lluita, a més de contra l’anormalitat susdita, la del repertori i la llengua, per fer atractiu, viable i esperançador un futur digne al nostre país per la música clàssica amb noves edicions d’aquest concurs de composició.
L’acte fou dirigit per Ximo Vidal, actor i director d’escena gandienc qui prompte donà la paraula a l’escriptor tavernenc Francesc Bononad qui no desaprofità els seus minuts de faristol per fer una defensa i al·legat de dignitat, una crida d’atenció a la societat, començant per casa pròpia, i acabant per la societat en general que descuida els seus artistes, els seus lletraferits, com era el cas del poeta que afavoria l’acte aportant els seus poemes, el també tavernenc Joan Vicent Clar. Bononad, amb un discurs fluït i complert de cites, es feia ressò de denuncies en veu i lletra de lletraferits que tan sols anys després de la mort del poeta homenatjat (1990) ja alçaven la ploma denunciant l’oblit en què havia caigut Joan Vicent Clar. Com destacà Francesc Bononad, “l’únic poeta vallenc Premi Octubre (1984)”. Al remat unes paraules vocalitzades per l’orador recollides d’un dels articles d’Enric Soria sembla feien justícia, “l’oblit de la societat sobre Clar blasma i quasi és una blasfèmia”.
No perdem de vista per quina cosa ens acomboiàrem a Tavernes: la música, l’audició en premiere de les obres finalistes per quintet de vent i soprano. Els nominats havien estat Raquel Sánchez Martínez amb “Estiu roig. Concerto Grosso en sol menor”, José Grau Benedito amb ”Poemes d’estiu” i Víctor Vallés Fornet amb “Homenatge Clar”. Seguint el procediment i les dinàmiques, tot just abans de cada interpretació els compositors fent ús de la paraula feien una breu explicació de l’obra, en detriment del tradicional programa de mà. La música estigué a càrrec del quintet organitzador Llevant Ensemble amb la col·laboració de la soprano Maria Tamarit.
En segon lloc es va escoltar “Homenatge Clar” del compositor del Verger Víctor Vallés. En absència del compositor (per convalescència) es va fer explicar els motius de la composició que pretenien “ser un maridatge de colors, llums, obscuritats…” finalitats, objectius poètics, “tal i com va voler plasmar Clar a la seua poesia”. L’obra “Homenatge Clar” que fou la guanyadora del “I Concurs de composició Solfes de la Mediterrània”, estableix uns “paral·lelismes, pel que fa a la tècnica compositiva, entre els efectes de so contemporanis dels instruments i la veu, amb alguns conceptes o paraules emprades per Clar en els poemes: gestos, figures musicals, textures o timbres…. es poden connectar amb una determinada emoció, ambients… descrites per les paraules del poeta”. El primer moviment (Adagio) estava pròxim al llenguatge expressionista, amb una boira harmònica dels instruments sobre la qual es deslliurava la veu de Tamarit, la qual sorprenia amb uns sucosos glissandos i un ventall de possibilitats tímbriques de la veu que feien guanyar intencionalitat a les línies melòdiques. Donà lloc a un Allegro on també canvià la textura i el concepte, ara amb una melodia acompanyada que contrastava amb la primera secció més dissonant. Tancava el moviment una coda, que reprenia el tempo lent i la textura inicial. El segon moviment (Andante) fou una barreja de textures des de la melodia acompanyada inicial, passant per uns plànols sonors puntillistes, que mesuraven la dissonància, intercalant consonàncies, provocant sorpreses purament musicals, no pretensioses de descripció (de música pura). El tercer moviment (Allegro) començà amb l’efecte de la pluja realitzat per percussions corporals dels músics que donaren lloc a acords dissonants mitjançant multifònics, creant una nova boira, molt més distorsionada que la creada al principi del primer moviment. Mamprén novament les textures puntillistes del segon moviment amb un accelerando constant acompanyat d’un crescendo que li feia guanyar interés i intensitat al text, el qual pren un recés amb un ritardando quasi sobtat. Recupera Vallés el concepte de boira harmònica, i introdueix novament la melodia acompanyada. Per moments el recurs del recitatiu (ben bé un sprechgesang) recorden Schönberg i el seu Pierot Lunaire.
Va tancar el concert l’obra de la compositora de Llíria Raquel Sánchez Martínez, “Estiu roig. Concerto grosso en sol menor”. L’encara estudiant de composició afirmava ser un honor estar-hi nominada i agraïa el fet, tot seguit explicava la seua obra amb una clara intencionalitat descriptiva. Així el primer moviment es basava en dos conceptes: l’arribada de l’estiu, entesa com la cara alegre de l’estació, del cicle, en oposició a la part fastigosa de l’estiu, les seues altes temperatures. Per el segon moviment havia intentat reproduir el moviment ondulant de la mar i la descripció de la pròpia regata a què al·ludeix el text. Per acabar, el tercer moviment empra una variació del tema del primer moviment acompanyat de descripcions com la pluja. El primer moviment (Barcarola) és completament consonant, amb unes melodies que fan recordar algunes composicions per a cinema de l’italià Nino Rota. Per moments tant les harmonies com les melodies prenen un caire d’arrel que fan presagiar l’esperit valencià de la música tradicional, pròximes als modismes i girs de les albades. Alguns detalls ben interessants són els passos sobtats entre els modes majors i menors en un breu interval de temps. També recorre Sánchez als recitatius en aquest primer moviment. El segon moviment tampoc perd de vista la consonància, ara amb una melodia acompanyada i amb el recurs d’intercalar breus diàlegs, entre veus (de tenor) dels propis instrumentistes amb la soprano. Aquest segon moviment, d’una textura cinematogràfica fa èmfasi en la modalitat, és per això que la textura medieval, amb els modes i les harmonies en moviments paral·lels fan recordar algunes sèries d’èxit d’ambientació (posem per cas Juego de Tronos), també inclou ací recitatius de la soprano. El tercer moviment, d’estructura cíclica i llenguatge tonal i consonant, comença amb un solo de flauta quasi ab libitum i acaba de la mateixa manera, té un caràcter enèrgic, rítmic i reiterat fent ús de cèl·lules arpegiades destacadament que volen descriure la pluja. També inclou en aquest moviment el diàleg entre una veu del quintet i la soprano.
El quintet de vent va brillar en les tres obres, potser començà amb dubtes (una mica de tensió) a l’inici de la primera obra que prompte es dissiparen. L’afinació, sobretot en l’obra de Vallés, on les dissonàncies fan pensar que tot val i que no cal afinar les notes en acords de segones menors, per exemple, fou exquisida, perfecta, les veus dels cinc instruments estaven ben acoblades, equitatives i el treball amb la soprano fou magnífic. Acollint-la, transportant-la, acompanyant-la, introduint-la o recollint la frase. Feia la cosa que hagueren esta tota la vida tocant junts, si l’avinentesa ha esta només per l’ocasió, és hora, potser, de plantejar-se més col·laboracions, o més repertori per quintet de vent amb veu. En això estan ells. I benvingut siga.
Víctor Vallés Fornet, un modern viu de l’evolució
