Antonio Maestre / Madrid / La Marea.
La semiòtica és l’estudi dels signes en la vida social. En política, la imatge és part imprescindible i per açò la força d’una imatge i la construcció simbòlica que d’ella es representa adquireix una importància vital. La foto té un alt percentatge d’interès en l’agenda pública i en la motivació dels polítics.
Existeixen fotografies i imatges que són contradictòries amb el que el polític vol transmetre o inutilitzen qualsevol referent que estiga en contraposició amb la força visual d’una imatge. Aqueixa simbologia ha quedat palesa en diversos moments al llarg de l’any, i ací hi ha alguns exemples.
Felipe González i Podemos
L’expresident del govern, Felipe González, es trobava en Caixaforum donant una xerrada amb la Fundación Alternativas i va començar a departir sobre Podemos, els va acusar de bolivarianos i es va sentir ofès per ser acusat de casta mentre parlava amb multitud de logos de La Caixa darrere d’ell. Alguna cosa completament irracional, que algú considere casta l’home que cobrava 126.000 euros al mes per ser conseller de Gas Natural, un tedi que va deixar al gener d’enguany perquè era “molt avorrit”, bé, no ho va deixar, perquè malgrat ser molt avorrit no és fàcil renunciar a aqueixos diners i serà al 2015 quan es veurà si el fastig li fa anar-se’n.
La sublimació de Toxo i Méndez
Els dos sindicats majoritaris porten fent un paperot des de fa anys, però durant la legislatura de Mariano Rajoy han aconseguit la sublimació de la seua labor com a actor necessari per a la decadència del sindicalisme institucional que CCOO i UGT representen. La fotografia en la qual Cándido Méndez i Fernández Toxo apareixen asseguts signant les engrunes electorals que el PP necessitava escenificar i darrere la patronal i el Govern en posició de superioritat va ser la rúbrica a aqueixa actitud generalitzada durant els últims anys.
El canvi del PSOE
L’any en el qual el PSOE va canviar de cares, Alfredo Pérez Rubalcaba va deixar el seu lloc a Pedro Sánchez, l’home que més esprem el poder de les fotografies. No hi ha missatge del nou capdavanter en les xarxes socials en el qual no aparega una instantània seua amb posada transcendent. La imatge amb la qual el PSOE va voler escenificar el canvi que el partit estava realitzant era el símbol que apareix en els dispositius electrònics quan alguna cosa s’està carregant, però que pot confondre’s fàcilment amb el que succeeix quan alguna cosa es queda penjada.
Els braços messiànics d’Artur Mas
Artur Mas ha sobreviscut a una nefasta gestió econòmica, a les retallades, als casos de corrupció i a Jordi Pujol usant els braços de dues maneres. La primera, la que ell vol transmetre. Alçant-los o obrint-los en posició messiànica com el Moisés que porta al seu poble a la terra promesa. I la de debò, tirant-se en els braços de la societat catalana que demana la independència, o votar, o el que decidisquen en unes urnes si algun dia els deixen exercir el seu dret al vot. En qualsevol cas, han sigut uns braços els que han sostingut un president d’un partit assotat pels escàndols que no ha dubtat a usar els Mossos d’Esquadra contra la voluntat del seu poble quan no era coincident amb la seua o no li servia per seguir en la seua poltrona.
En la bona direcció
Aquesta fotografia d’Oscar Corral per a l’agència EFE defineix la legislatura de Mariano Rajoy millor que qualsevol anàlisi. Un home fugisser, amagant-se de la premsa i que ven el missatge d’anar en la bona direcció quan la fletxa groga marca el camí contrari.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
