Cròniques Valencianes: Un tertulià anomenat Joan Fuster

Reportatge de les tertúlies del filòsof i intel·lectual de Sueca
7 gener 2015 01:00h
Fuster amb amics.

Abelard Muñoz / València.

Les tertúlies de Joan Fuster formen part de la història del pensament valencià i de la seua lluita per una identitat nacional. La seua existència abans i després de la Transició és pura història viva del valencianisme. L’escriptor de Sueca era un enginyós conversador i amic dels seus amics. Des del final dels anys cinquanta i fins a finals dels huitanta, quan la democràcia va permetre que la Universitat l’anomenara professor, el filòsof no va deixar de participar en tertúlies.

El pensament de Fuster, que a partir del llibre Nosaltres els valencians (1962) aniria creixent i influint de manera decisiva a la intel·ligència valenciana, no sols es va cimentar en els seus nombrosos escrits i xarrades, sinó que les tertúlies van tenir des del principi un paper essencial en la configuració de l’univers fusterià, en la percepció que la intel·ligència tenia de la seua figura i també ajudaren a perfilar el tarannà obert i dialogant de l’escriptor.

El 9 de març de 1963 l’hostilitat reaccionària front al revolucionari Joan Fuster va tenir la seua apoteosi en la cremada d’un ninot de falla que representava l’escriptor per part d’allò més cavernari del valencianisme folklòric. El mestre de Sueca s’ho va prendre amb un humor i va escriure “Reflexions d’un ninot de falla”. La pesta blava s’acostava i ja apuntava les seues roïnes maneres. També les apuntava Fuster, el qual, un any abans, en el decisiu 1962, amb l’aparició de Nosaltres els valencians, ja havia trencat amb el grup Torre, un vell cercle de valencianistes d’abans de la guerra, i havia iniciat “una via intel·lectual autònoma el principal objectiu de la qual era especular sense complexos sobre les potencialitats polítiques i culturals i nacionals del país” (Pròleg de Juli Capilla. Fuster. Correspondència 14. La generació valenciana dels seixanta).

És el moment històric de les seues famoses tertúlies metropolitanes. “Fuster no era gens professoral en eixes tertúlies. De fet, les primeres tertúlies no són de Fuster, sinó del seu amic Josep Lluís Bausset. La figura important era Fuster, això ho sabien tots pels articles i llibres que escrivia, però la seua presència en la tertúlia no era la del senyor que té gent al seu voltant i pontifica”, recorda el pintor, polític i humanista Doro Balaguer de 82 anys i assidu a les tertúlies de Fuster, les primeres i les últimes.

La història comença amb l’anomenada tertúlia de Bausset, que era un mestre de Xàtiva amb fama de ser “orientador progressista de gent jove”, segons un dels seus amics, l’advocat García Richart.
 

Bausset.

Josep Lluís Bausset era un republicà la tertúlia del qual era anterior a la guerra civil, però que després de la cremada es va reiniciar. Va pertànyer a la generació de la Segona Renaixença i va ser molt amic de Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes i Carles Salvador, a més de Joan Fuster. Corria l’any 1954 i Bausset i Fuster s’havien conegut en la pensió en la qual tots dos s’allotjaven. Josep Lluís Bausset ha sigut el qui més lluny va arribar de la seua generació: va arribar a ser centenari.
 
Per a Richart, la tertúlia de Bausset va unir els valencianistes d’abans de la guerra. En aqueixos primers temps, abans de la democràcia, la tertúlia de Bausset tirava espurnes. “Les discussions eren entretingudíssimes”, conta ara Richart, de 82 anys, en la seua casa de Polinyà del Xúquer.

Les tertúlies de Fuster tingueren lloc en diferents espais amb el transcórrer dels anys: al principi, el Club Universitari del carrer Comèdies, espai llegendari d’activitats de l’oposició democràtica a la dictadura. Allí, entre xarrades i xarrades, cantava el primer Lluís Miquel i, a més, també va funcionar com a cinema-club en els 70.

Però els tertulians de Fuster foren itinerants per molts diversos llocs de la ciutat de València, hui desapareguts: la Cafeteria Oltra, el Bar Noel en el carrer Periodista Azzati, el Bar Oeste i, finalment, l’última i més coneguda, la de San Patricio. També es reunien en casa de Ventura i del mateix Fuster a Sueca al calor de la música, l’scotch i les picadetes.
 

Cafeteria San Patricio.

San Patricio, la tertúlia llegendària

En el pur centre de la ciutat, amb l’ominosa estàtua eqüestre del tirà enfront, en les tauletes de la terrassa de San Patricio, hom es podia trobar tots els dilluns a la vesprada allò més granat del pensament valencianista i d’esquerres. De científics a periodistes i molts militants de l’esquerra clandestina: Vicent Ventura, el professor Tarradell, Josep Fontana, Doro Balaguer, Pep Iborra, Valerià Miralles, Ernest García, Eliseu Climent, Gustau Muñoz, Pérez Moragón...

No hi eren tots a la vegada, s’entén, però allò era un anar i venir constant tots els dilluns. La llista d’assistents era inacabable perquè al final dels 70, quan anaven dissipant-se els pestífers aires del franquisme, tot el món estava posseït per una ànsia de restaurar la veritat amagada tant de temps, per respirar. I Fuster tenia moltes coses a dir.

La tertúlia de San Patricio va ser la més popular i nombrosa i l’última abans de la mort de l’escriptor en 1992, als 70 anys. Al llarg de la prodigiosa època dels 80, aqueixa tertúlia de la plaça era coneguda per tot el món intel·lectual. Molts valencians, quan arribava el vespre, miraven el rellotge i si era dilluns deien: “Xe, anem a veure què es cou en la tertúlia de San Patricio”.

La popularitat de la tertúlia de San Patricio tenia la seua lògica. El cercle fusterià anava reunint-se des de molt abans. La cosa es va iniciar amb Vicent Ventura; l’escriptor Josep Palacios, l’íntim amic i paisà de Fuster, aleshores molt jove; l’advocat Pepe García Richart i altres. Doro Balaguer, als 22 anys, va començar a visitar-la.
 

Fuster i Raimon.

“Amb Fuster vaig tenir una amistat de tertulià perquè ell era molt amic del meu amic Vicent Ventura. Hi anava amb Valerià Miralles. Fuster parlava poc. El vertader protagonista de la tertúlia era Ventura perquè era un tio molt animat, contava moltes coses i es feia amb la gent”.

Conta Doro que els encontres es traslladaven mot sovint a la casa del periodista Vicent Ventura, en l’avinguda de Suècia.

Pepe García Richart, assidu assistent a aquests distesos encontres, recorda les primers tertúlies sota el franquisme en cases particulars. Eren encara temps en els quals reunir-se en el carrer podia ser perillós: “Parlàvem de xafarderies del moment. De llibres. Sobretot ens dedicàvem a escoltar música. Ens encisava la música barroca. Els primers discos de Vivaldi i del barroc italià els portava un amic periodista que era corresponsal a Itàlia. Allí es discutia també per què aleshores Ventura encara era falangista i Fuster, no.

“Les millors eren quan hi venien el professor Tarradell i un rector, el pare Espasa Villanueva, i el funcionari Pepe Larroca i Javier Marco, que era l’amo de Casa Pedro, en el carrer Embajador Vich, on s’organitzaven concursos de contes i era una mena de café d’artistes. També hi acudien l’editor Castellet, que havia publicat Nosaltres els valencians a Barcelona, i l’historiador Josep Fontana”.

Richart conta que quan Fuster no podia anar a València perquè havia de tenir cura dels seus ancians pares en el poble, ells compraven sopar en Noel i se n’anaven a Sueca els dissabtes a xafardejar com sempre.

“Fuster era una persona molt intel·ligent. Mai no va fer apostolat. Deia: “Jo no sóc un seminarista”. Al principi, va haver diferències amb Ventura, però era cordial i reservat. Li costava exterioritzar les seues emocions. A Pep Iborra el volia molt i a Ventura l’anomenava “el gordo”. Quan va entrar en la Universitat en 1983 ja no venia molt, però Ventura i jo anàvem a veure’l. Aleshores, era el seu amic Palacios qui venia a per ell per a endur-se’l a Sueca”. Palacios és actualment el marmessor de Fuster, traductor, escriptor i poeta. Resideix a Sueca, sense eixir de casa.

Com tot en aquesta vida, el sentit de les tertúlies de Joan Fuster va anar canviant amb el transcórrer del temps. Fuster, com a aglutinador, van anar fent-se itinerants en entrar els anys setanta i huitanta. La de San Patricio va anar perdent la seua aura a mesura que es va massificar i Fuster va començar a retirar-se als seus quarters d’hivern a Sueca.
 

Doro Balaguer.

El tertulià Doro

“Quan Fuster comença a fer classes en els huitanta a la tertúlia de l’anomenada, encara que per poc de temps, Plaça del País Valencià, comencen a vindre alumnes i admiradors a fer-li consultes. Aleshores ell s’apartava a una altra taula per atendre’ls. Però aquella tertúlia, ja en democràcia, s’havia fet mítica perquè Fuster no era un intel·lectual sectari. Era un indagador. Encara que per a conéixer el seu pensament calia llegir els seus llibres perquè en les tertúlies no era gens professoral”.

“Una de les seues frases preferides en aquelles tertúlies era ‘sóc lliberal adscrit al manifest comunista’. Sempre parlava amb una certa ironia de forma que de vegades no sabies si estava fent una afirmació, tot distanciant-se un poc. Eixes coses que té la gent que parla en un terreny que és el seu”.

Així reflexiona Balaguer, el vell amic i tertulià, en la seua casa de Rocafort: “Fuster va aparéixer quan les coses eren desastroses per a la cultura del País. Ell va fer un gir de molt de calat. Va fer un pas més allà del valencianisme d’arrels folklòriques. Va extraure d’eixe valencianisme de jocs florals tot allò històric i important a recuperar. El valencianisme de Fuster, que era la defensa de l’idioma català, contrastava amb una pobresa intel·lectual tremenda. Calia pujar el nivell, va dir. I això era un pas cap a una certa societat cultural”.

Per a Doro Balaguer, supervivent d’una generació brillant a cavall entre la repressió, el silenci i la recuperació de la intel·ligència segrestada, aquells encontres formen part d’una història sentimental molt pregona. I els seus records sobre l’home que va canviar el pensament valencià tenen un caire molt personal i carinyós, més enllà de batalles ideològiques o desastres polítics.

“Quan ens reuníem Renau, Ventura, Fuster i altres, eren estones molt íntimes perquè Fuster era una persona de gran afabilitat. Era amable, no discutia, no es clavava en política. Sobre ell s’ha fet molta polèmica, però ell no hi va intervenir gran cosa. Tolerava molt malament que anaren a sa casa a ensabonar-lo”.

Doro insisteix en el record del seu amic i contertulià en la penombra de la seua biblioteca de Rocafort plagada de quadres, llibres i records. El veterà marxista està llegint Eric Hobsbauwm. I torna Fuster. Quin era el secret en les tertúlies?

“Sabia moltes coses, era molt enginyós, per la qual cosa gaudies parlant amb ell. Tenia moltes idees, una mena d’ironia i una manera de parlar amb una elegància burlona. Mai no era brusc”.

Hui dia que les tertúlies són una raresa, evocar els encontres de Fuster i els seus amics en les cafeteries de la ciutat, aquelles que van tenir lloc el segle passat en una ciutat hui matxucada per la vulgaritat, sembla un somni remot. Evocar-les vivifica l’esperança en un canvi imminent. I eixir d’una vegada de la perplexitat, ara que es compleix el 40 aniversari del llegendari llibre País Perplex del sociòleg Josep Vicent Marqués, un altre contertulià deixeble inevitable del pensador de Sueca que va aconseguir amb el seu assaig de bell títol el Premi Fuster d’assaig 1974 en un llunyà temps d’aquell país tan diferent.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next