El passat diumenge 11 de gener de 2015, Carraixet presentava el seu treball a Alboraia, el presentava “en casa”, exactament en la seua “mitja casa”, ja que Carraixet va nàixer i viu a cavall entre els dos pobles de l’Horta que li són propis per naixement, residència i voluntat d’ésser: Tavernes Blanques i Alboraia, i tots els seus components tenen l’arrel ben fonda en aquests pobles que marquen la fita del nord de València, eixa és la seua pàtria petita, i ja forma part importantíssima de la història de la cançó d’eixe país que tenaçment anem reconstruint cadascú des del seu treball… allò que cantava el Raimon: “d’un país que ja anem fent”, i com el cantautor xativí, Carraixet “canta i encarna les esperances… i plora la poca fe — i el meninfotisme , el botiflerisme i la desídia d’alguns, podríem afegir— . Malgrat tot, ací està Carraixet, ací està el seu treball, ací està la seua trajectòria de fidelitat de pedra picada a un país, a hores d’ara esquilat, desfet, desestructurat, embrutit per un seguit de mal governaments que l’han abocat al precipici… però així mateix, un país que albira el seu ressorgiment, una nova renaixença que el situarà al lloc que li pertoca per motius històrics, per dignitat pròpia, i pel coratge dels vers i bons valencians al crit renovat dels llegendaris almogàvers, a un nou “desperta ferro” i allò del “vergonya cavallers, vergonya!”
Santi i Amàlia Garrigós
El dia 11, en Alboraia, estàvem en casa, entre amics, companyes i companys, i això es notava en l’ambient, ben emotiu i a l’ensems, fresc i natural, tal com brolla. Ha estat una magnífica manera de començar aquest any 2015, farcit d’esperances. I ací estava Carraixet i la gent que se l’estima, i fins i tot, amb la gent que per “qüestions de la mala salut de ferro” que pateixen, no pogué estar físicament, però sí en ànima, com el nostre benvolgut Lluís Miquel, el Lluismi, que envià una entranyable carta llegida per una emocionada Mari Carme, i que ressenyem com a referència representativa de totes les altres globalment… I absències de les que es noten, absències persistents, possiblement per no saber com a estes altures quina opció pendre, què fer , i que originen un cert sentiment de tristor per damunt de qualsevol altra cosa… vés a saber.
Mari Carmen llegint la carta de Lluís Miquel
Algun dia, més prompte que tard, Carraixet farà un acte com el d’ahir, i els que facen falta, al nostre poble, Tavernes Blanques, perquè Carraixet ha posat el nom de Tavernes i el d’Alboraia, en el mapa i l’esfera de la cultura valenciana per a sempre. Això és un fet reconegut i agraït per sempre per l’Ajuntament d’Alboraia en un gest que l’honora. Per altra part, i tristament, és una assignatura pendent que té el de Tavernes, l’altre poble matriu on va nàixer Carraixet i tenen la seua residència totes i tots els components del grup. Arribats ací, m’agradaria afegir que estic ben convençut, i em consta, que no és una “qüestió personal” doncs ben al contrari, alguns reconeixen i respecten en privat la “faena feta per Carraixet” però… posicionaments per mimetisme, condicionaments polítics aliens o propis, la mala maror d’alguns altres… vés a saber també, han estat una constant que els ha col·lapsat l’enteniment i romanen en un enfosquiment envers tot allò que té a vore amb la cultura i la llengua del nostre propi país… i això ho paga Carraixet. Sincerament una pena, un despropòsit.
L’estel del nostre Lleonard Giner, que de ben segur continua observant des d’enllà on estiga, com van les coses per ací i amb el seus gairebé imperceptibles moviments del cap, assentint o desaprovant, les nostres accions u omissions, els nostres projectes, les nostres dèries… com vos deia, l’estel del Lleonard ens envia de continu les seues bones vibracions, el seu afecte, el seu alenar que traspua i transita per aquells escenaris on actua Carrraixet, i això és un fet que detectem, els seus allegats, els qui mai hem perdut la seua ben estimable memòria… Lleonard, Carraixet —ja veus Leo, tu traspassat, jo m’he fet major per a segons quines coses, però Carraixet continua, les xiquetes —avui unes donasses— , el Rafeta, i “el Nene”, camuflant-se com sempre, com l’ombra amagada que està, o no està però es nota… Carraixet perdura amb noves generacions per a l’avenir, com la teua entranyable i inesborrable memòria, com “La Idea”… Tu ja m’entens.
Amb la meua més emotiva i fraternal abraçada valencianista i llibertària.
Rafa Arnal.
