Raimon Ribera / València.
La nit de dimarts, a les 12 h, Mi Sostingut avançava la publicació del nou disc, La constel·lació psoriasi (DIT/Fem-Ho Junts, 2015), per suposadament alguna veu que ho sol·licitava. Alguns, com sempre paranoics, esquizoides i neuròtics pels efectes que la modernitat té sobre nosaltres -això ho sap bé Artés, pedra angular del grup, que és filòsof de formació i punqui per afició- ens atreviríem a dir que no és del tot cert, i que, veient com és de fugisser el temps, anit es precipità a l’abisme de les xarxes amb el pastís cremant encara del forn. Efectivament alguns ho agraírem, i dat que vivim en un estat permanent de vigília intentant en va aprofitar les hores mortes en assumptes acadèmics -beneït pla Bolonya- ens disposem a quefers diversos.
El disc en qüestió, a l’estela del Projecte Escolopendra (La Casa Calba, 2012), manté un subtil diàleg entre bellesa i sublimitat. L’escatologia impregna un disc que no tanca portes a una melangia que es pretén difuminar en l’humor i la paròdia, mostrant-se aquesta només quan s’escapa per algun clavill obert entre l’obscenitat, com es pot entreveure a Jo, ecosistema, ‘I pa que m’he de dutxar / si no véns a estar amb mi / m’he d’acabar adaptant / a la higiene de la llar / que imposen els ratolins’, a Papallones albines, una variació del poema homònim de Toni Vizcarro, o L’obsolescència programada de l’amor.
Això s’emmarca, però, en un context d’hiperrealitat construït amb solvència gràcies a unes lletres que freguen l’absurd alhora que una música carregada de sintetitzadors i sons elèctrics, que ens obri la porta de la psicodèlia. En aquesta mesura, L’home del sac, la cançó-deliri, és una declaració de principis, una aposta per la patafísica, pel gust d’allò radicalment absurd, amb un ús de la metàfora realment efectiu i un suggestiu joc de paraules que desfigura l’entorn per subvertir la lògica interna fins el punt que alguns s’haurien atrevit a afirmar que la lletra de la cançó no estaria escrita per Artés, sinó per un d’Els amants Àsperger de Bocairent si no tots tres en conjunt.
Nogensmenys, l’escenari construït té línies de fuga, la sàtira està present a Cosmopaletos –‘ciutadans del món’, resa la lletra-, en una crida al decreixement com a opció postcapitalista o també el Llibre de cuina de l’anarquista, una diatriba -patafísica, de nou- en pro de la violència sistèmica com a resposta a la repressió sistemàtica o potser al revés.
En definitiva, una referència a tenir en compte en vistes a aquest 2015 que se’ns presenta sucós en l’escena indie-pop, cada vegada més marginada i amb treballs de major qualitat que passen desapercebuts per a la indústria però que, amb pas d’escolopendra, van fent camí.
