Raquel Sanchis / València.
L’actriu catalana ha visitat el teatre de València deixant al seu pas missatges fonamentals que aposten per la igualtat de sexes i la denúncia social i política, això sí, sempre entre rialles i molt d’humor. A mode de monòleg, Amparo Moreno ens ha parlat de la “reinvenció”, eixa capacitat que es demana ara a tots aquells que estem patint les conseqüències d’una mala gestió del govern.
Als seus 66 anys, l’artista continua transmetent tant, o més, que anys enrere. La recordem encara de pel·lícules com Sal gorda (1984) o La ciutat dels prodigis, de sèries de televisió com Aída o Aquí no hay quien viva o d’obres de teatre com Freaks (1983), Monjitas (2000) o Tres dones i un llop (2010) i l’hem vista, a més, anar agarrant professionalitat i maduresa en les seues diferents aparicions.
Amb una posada en escena prou humil i senzilla, formada per una taula amb braser decorada amb algunes flors i una cadira en un extrem de l’escenari i un faristol, un micròfon i una simbomba en l’altre, l’actriu ens ofereix la seua visió personal, i femenina, dels fets més quotidians, així com dels afers polítics que han tingut lloc des de l’època dels Reis Catòlics, als quals dóna la culpa que ens trobem hui en dia en aquesta situació.
Però a banda d’aquesta gran dosi d’humor, Amparo Moreno, en aquest monòleg teatral, ens convida a reflexionar amb ella, fent-nos canviar de la rialla més sincera al pensament més profund en tan sols un instant. A més, el joc de llums, dissenyat per Carles Valero, ajudava a causar major sensació de dramatisme en les parts més reflexives del monòleg. Sense dubtes una il·luminació ben avinguda i coordinada.
Així, a banda de parlar-nos d’allò més costós de perdre pes i de com ha aconseguit aprimar-se tant, o de la difícil convivència amb la teua parella quan dus molts anys de matrimoni, l’artista també va fer referència a les malversacions, a la fraudulència política i a la pobresa a la qual s’han vist abocats molts habitants d’aquest país.
Des del primer moment, però, Amparo Moreno va voler compartir escenari amb un personatge molt important que es va deixar veure en alguna ocasió. En aparèixer en l’escenari, la catalana va fer un monòleg impressionant en què convidava a la rialla a aparèixer amb ella i durant una hora i mitja d’actuació la rialla va acabar apareixent, i en moltes ocasions.
L’actriu va cantar, va ballar, va apel·lar al públic i, sense dubtes, va saber guanyar-se’l esborrant la quarta paret del teatre. Una vegada finalitzada l’obra, Moreno va reaparèixer a l’escenari per compartir amb el públic una nadala un tant peculiar, ja que en la lletra nomenava els darrers canvis que el papa Benet XVI va realitzar abans d’abdicar i que van originar certa revolta en el món cristià.
Definitivament va tindre paraules per a tots, però, com sempre, les va proferir amb gràcia i elegància i ens va fer passar una estona divertida, però que ens convidà a reflexionar durant, al menys, tota aquella vesprada.
