RedactaVeu / EP / Oliva.
Un equip liderat per investigadors del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) ha demostrat que la necròpoli del Collado, a Oliva (Safor), és la més antiga de la Península Ibèrica.
La datació de les restes òssies de deu dels 15 individus enterrats en aquest conjunt funerari, amb una antiguitat compresa entre els 9.500 i 8.500 anys, trenca amb la idea que els primers cementeris ibèrics van ser els assentats en els closquers portuguesos, com els situats en els estuaris dels rius Tajo i el Sado.
Els resultats, publicats en la revista Plos One, demostren que aquesta necròpoli, la més gran de l’Estat espanyol, situada en l’extrem meridional del Golf de València, va tenir un ús intermitent durant uns 1.000 anys. L’ocupació d’aquest espai amb finalitats sepulcrals coincideix, per tant, amb altres jaciments mesolítics a Europa, com els de Vedbaek (Dinamarca), Skateholm (Suècia) o Téviec i Hoëdic (tots dos a França).
Fa uns 9.500 anys, les últimes comunitats de caçadors-recol•lectors que ocupaven la Península Ibèrica van començar a enterrar de forma sistemàtica a part dels seus congèneres en cementeris, un hàbit que es vincula a la progressiva sedentarització d’aquestes societats i a un canvi significatiu en la relació dels seus territoris amb les activitats econòmiques.
Segons les datacions per carboni 14 mitjançant espectrometria de masses, les restes més antigues van ser enterrades en el sector sud i les més recents, en la zona nord.
Inhumacions senyalitzades
“És significatiu que la major part d’aquestes sepultures no se superposen ni es tallen unes a unes altres, la qual cosa indica que possiblement es va emprar algun tipus de senyalització per a indicar les inhumacions, que era reconeguda i respectada mentre es va mantenir la funció funerària d’aquest lloc”, ha apuntat l’investigador del CSIC, Juan Francisco Gibaja, de la Institució Milà i Fontanals.
En el jaciment mesolític del Collado, excavat en 1987 i 1988, es van documentar 14 enterraments al llarg d’una superfície de 143 metres quadrats. Un d’ells conté restes de dos individus. Les dades antropològiques apunten al fet que quatre de les restes són de dones i set, d’ homes. A més, hi ha altres dos que, probablement, són d’homes, mentre que els dos restants pertanyen a un adolescent i a un nounat dels quals no s’ha pogut determinar el sexe. Les dislocacions documentades permeten inferir que alguns d’ells van ser enterrats en algun tipus de sudari, sac o amb alguns dels seus membres lligats.
“Fins fa poc, les datacions relatives a un conjunt funerari solien limitar-se a uns pocs individus en el millor dels casos, ja que en moltes ocasions se solien realitzar datacions indirectes, és a dir, d’elements vinculats a l’individu enterrat, però l’antiguitat del qual podia no correspondre’s necessàriament amb l’esdeveniment funerari. Per açò, nosaltres hem pres mostres directament dels ossos humans dels 10 individus”, ha assenyalat Xavier Terradas, investigador del CSIC en la Institució Milà i Fontanals.
Dipòsit de petxines
El jaciment és, a més, un dipòsit de petxines, relacionat amb el consum de mol•luscs per aquestes comunitats, que vivien sovint prop del mar o dels estuaris. “A voltes inhumaven els seus morts en aquests mateixos llocs. Per tant, aquests mol•luscs tenien una funció de subsistència, malgrat que en algunes ocasions s’hagen utilitzat espècies concretes amb finalitats ornamentals”, ha agregat l’investigador del CSIC.
