Aquesta mostra és un projecte d’envergadura per diversos motius. En primer lloc, per les dimensions de l’exposició, aquesta ocupa dues sales de l’edifici la Nau: la Sala Acadèmia (més de 350 m2) i la Sala Estudi General (més de 200 m2), per a analitzar la importància cardinal del moviment estudiantil des de 1939 fins a l’inici de la democràcia.
A més, la magnitud d’aquesta mostra també es percep en la diversitat i quantitat de material gràfic i documental que reuneix, així com pel nombre d’institucions implicades en el seu préstec. L’exposició conté centenars de fotografies, audiovisuals creats ex profeso per a aquesta, documentació policial i obres d’art contemporani (Anzo, Equipo Crónica, Equipo Realidad, Rafael Canogar, Juan Genovés, Giangiacomo Spadari…) procedent de més de 200 prestadors de diferent naturalesa, tant públics com privats.
I tot això organitzat al voltant d’un innovador muntatge en el qual tot el material gràfic es desplega sobre un gran recorregut mural (de més de 3,5 m d’alçària), que marca un camí sinuós per traslladar al públic l’atmosfera de l’època. L’exposició també ha habilitat dos espais perquè el públic puga intervindre, un físic (un mur on opinar, proposar, reflexionar…) i un altre en xarxes socials (https://www.facebook.com/memoriauniversitat). A més, també connecta amb l’actualitat més recent arreplegant 19 imatges realitzades per fotoperiodistes valencians de la coneguda com a ʹPrimavera valencianaʹ i el documental ʹEstudiar a la primaveraʹ d’Amparo Fortuny.
La dictadura franquista converteix la Universitat en un desert, arrasa amb el projecte de modernitat que per a la docència universitària havia suposat la República. Són anys de control ideològic, de retrocés científic, d’atropellament a la llibertat de càtedra i de dur procés de depuració.
A València, la repressió adquireix tints dramàtics amb l’afusellament del rector Juan Peset el 24 de maig de 1941. En els anys 50 apareixen les primeres protestes contra el règim a la Universitat, molt minoritàries. A la dècada següent, noves organitzacions democràtiques estudiantils s’imposen al sindicalisme oficial i posen de manifest la contradicció entre un àmbit universitari cada cop més lliure en idees, comportaments, actituds i una societat emmordassada.
L’exposició narra el creixement de l’oposició democràtica d’estudiants i docents en totes les universitats, des de finals dels anys seixanta i la repressió de què és objecte: estats d’excepció, detencions i episodis luctuosos com la mort de l’estudiant Enrique Ruano a Madrid a mans de la policia. Uns esdeveniments que enllacen amb el Maig del 68 a París i la protesta juvenil en altres països, i que ací estan marcats pel franquisme. En els anys setanta, les protestes universitàries augmenten i aconsegueixen el suport social, en oposar-se a una instrumentació policial de les institucions universitàries. En resum, mostra la contribució del moviment estudiantil a la consecució de la democràcia a l’Estat espanyol.
