No era casual que l’esdeveniment triara, per dir-ho d’alguna forma, el paritori, un dels centres pioners d’ensenyament en valencià al Camp de Morvedre. L’obertura de portes del centre suposava de manera paral·lela una obertura a una iniciativa que un grup de jóvens valencians han decidit dur a terme per a contribuir a la normalització de projectes culturals en la xarxa, un fet paral·lel, en la seua mesura, a l’empenta de la normalització de la nostra llengua en l’ensenyament. El lloc i el moment eren idonis i part del joc ja estava guanyat.
Salva Alfonso encetà la vetllada amb el seu parlament d’obertura que rematà amb el poema d’Estellés Assumiràs la veu d’un poble uns versos en què el burjassoter ens recorda, més viu que mai, el que ens pertoca com a poble si volem seguir sent-ho, ens recordava al remat perquè estàvem allí presents. Seguidament, Marta Lapuerta ens recordava l’efemèride de la marxa de vacances d’Ovidi Montllor, feia ja 18 anys, rememorant-lo de la millor manera, recitant els seus versos amb l’acompanyament a la guitarra de Mario García de ʹThe brut of catʹ. Una veu que per uns instants ens va fer creure que comptàvem amb l’alcoià en l’acte.
ʹTardorʹ va obrir la porta al concert. Aquest grup nascut a la ciutat de València, ens va fer sentir que la música en valencià havia aconseguit ja tindre una projecció internacional. Seguidament vindria l’actuació de Juanen d’Infusió, amb un estil de cantautor clàssic fidel als estils que han caracteritzat moments decisius de la música en la nostra llengua. A l’artista puçolenc, el seguiria el nostre company Gorka Peñarrocha, qui ens parlà de ràdio Xaloc, el germà de Sons de Xaloc a les ones, així com també de les seccions musicals, d’actualitat social, etc.
La cloenda, doncs, quedà rematada amb l’actuació, ni més ni menys, que de Pau Alabajos, amb temes més que coneguts com Tinc una mania inconfessable, ai! i Utòpics, idealistes, ingenus. La matisació definitiva del comiat venia de la veu d’Helena Lapuerta agraint l’assistència a l’acte, així com també recordant les oportunitats diverses de participació que es poden trobar en la revista.
Se sol dir, que el fet de bufar un vent o un altre, sempre suposa l’arribada d’un canvi, el qual ve ben influenciat pel comprimit d’aire en qüestió. No cal recordar, per exemple, que el vent de ponent, nit i dia, sempre fotent. Doncs bé, esperem que els vents que ara ens bufen des de Xaloc duguen amb sí mateix tots els objectius que el grup ens hem marcat amb la seua creació. I seguint amb l’estela de recordar l’Ovidi, bon vent i barca nova.
