València, la ciutat que devora la seua horta (i 2)

L'Ajuntament planeja la construcció d'habitatges, polígons industrials i centres comercials en zona hortícola
15 febrer 2015 01:00h

Enric Llopis / Rebel·lió / València.

València compta amb 800.000 habitants (1,5 milions si es considera l'àrea metropolitana). Carles Dolç, arquitecte i activista en defensa de l'horta, critica l'absència d'una planificació global que tinga en compte, fins i tot en el cas que s'aposte pel creixement, els habitatges buits, el sòl urbanitzable o les zones industrials dels municipis metropolitans. “Aquest és un error de base enorme, que acaba afectant l'horta”, opina l'urbanista. Els vells Plans Generals d'Ordenació Urbana (PGOU) del franquisme incorporaven aquest criteri en la mateixa denominació dels plans (“Pla Generació d'Ordenació Urbana i la seua Cintura”, de 1946; i “Pla General d'Ordenació Urbana de València i la seua Comarca”, de 1966). El PGOU de 1966 és “el del desenvolupisme per excel·lència”, apunta Carles Dolç, encara que les principals ferides a l'horta es donen a partir dels 80 (La Punta i Vera). “El Pla General de 1988 i el que actualment es dissenya són també expansius”, remata. Després d'una dècada de tràmits per a l'actual pla, l'urbanista ressalta que no hi ha hagut participació pública, ni reunions per barris, amb els veïns i organitzacions de la societat civil.

Més enllà dels nombres, sectors concrets que patiran els impactes del formigó i plànols amb 'taques' de sòl que eliminen el verd, l'arquitecte i membre de l'Associació de Veïns de Benimaclet, Arturo Sanz, aporta idees de fons per a la comprensió del problema. “Encara és possible envoltar la ciutat de València per zones d'horta, de manera contínua”, explica. Estableix un distintiu entre l'horta de la zona nord, “que es troba en molt bones condicions”, i la part sud, “molt més deteriorada per la construcció de grans infraestructures, com l'AVE, el nou llit del riu, Mercavalencia, la depuradora de Pinedo, l'extensió de Renfe o la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL) del Port”. La qüestió no és anodina. Quan es construeixen carreteres i infraestructures (incloses vies fèrries i canalitzacions), es fragmenta l'horta i es generen “borses” aïllades de territori hortícola que des del mateix moment queden “sentenciades”.

Una altra anotació essencial per a comprendre el nou Pla General és la proliferació de zones qualificades com a “parc públic” urbà. Malgrat el que suggereix la denominació -inclosa en els sectors de Benimaclet, Sant Miquel dels Reis, Vera o Campanar- “implica la destrucció de l'horta històrica”, assegura Arturo Sanz. “Per molt verd que siga el jardí urbà, no té res a veure amb el terreny d'horta”, afig. En el barri de Benimaclet es reclassifica a “urbanitzable” un sector de quasi 358.000 metres quadrats, amb la possibilitat de construir 2.600 habitatges en l'horta i una reserva de sòl de 47.000 metres quadrats per a un gran centre comercial. El cementeri de Benimaclet, un dels pocs de la ciutat en un entorn d'horta, podrà canviar de context: rajola i edificacions. Ocorre en el 'camposanto' i en l'alqueria de Serra en Benimaclet, en séquies, molins i ermites, i és un fenomen que es repeteix per tota la ciutat. Els edificis amb valor patrimonial que es conserven, però als quals es priva del context adequat. “Quin sentit tenen les alqueries envoltades de finques i centres comercials”, es pregunta Sanz.

Alguns dels arguments més rotunds contra el Pla General de València, i el tractament que atorga a l'horta, es troben en el Pla d'Acció Territorial (PAT) de protecció de l'Horta, de rang superior al planejament urbanístic municipal i al qual aquest ha de subordinar-se. Però el PAT roman ja sis anys en algun calaix de la Generalitat Valenciana, administració a la qual compet impulsar-lo, pendent d'aprovació definitiva. “L'horta de València, encara que és el paisatge cultural viu més rellevant, manca de protecció adequada i es troba seriosament amenaçada per l'activitat urbanística i la pressió de les infraestructures”, pot llegir-se en el document. Segons els estudis realitzats per experts per a l'elaboració del PAT, “si en 1950 només havia desaparegut un 10% de l'horta històrica, en 2006 la tendència s'ha accentuat de forma alarmant, en haver-se constatat una desaparició d'horta històrica del 30%, la qual cosa exigeix una intervenció urgent per a corregir aquesta tendència”.

El PAT de la Generalitat Valenciana és una font de raons a favor de la preservació de l'horta. Per exemple, segons l'informe Dobris de l'European Environmental Agency (1998), només queden, a més del valencià, cinc espais més d'horta mediterrània a Europa. “Tots ells amenaçats de desaparició a causa del creixement urbà i els canvis socioeconòmics; per tant, no solament té interés local o regional, sinó universal”. A més, per al procés de participació pública del PAT es van realitzar consultes ciutadanes. Més del 90% dels enquestats, segons el document, “volen que l'horta es protegisca, i a més del 80% els agradaria poder gaudir de recorreguts ciclistes i per als vianants; el 68% estaria disposat a pagar més diners per productes de qualitat de l'horta”.

Cosa aparentment tan simple com una ratlla en la planificació urbanística pot estripar biografies. La pedania de Castellar-Oliveral, al sud de la capital, està dècades suportant la implantació de grans infraestructures i la urbanització de la seua horta, així com l'escassetat de zones verdes i vies d'accés, segons denuncia l'associació veïnal. El nou Pla General de València planteja el desdoblament i l'ampliació de les autovies V-30 i V-31, i la construcció de diverses rotondes (tot açò en zones amb cases i cultius d'horta); en sòl urbà dins de la pedania també es modifica la qualificació d'una àrea amb habitatges i carrers consolidats, que passen a “no urbanitzable”. Empar Puchades, de 59 anys, recorda com les autoritats franquistes van expropiar l'alqueria i les terres on llaurava el seu pare, amb la finalitat de promoure el Pla Sud (nou llit del Túria, les obres del qual van finalitzar amb una visita del dictador al desembre de 1969). “El meu iaio va morir prompte i el meu pare no va tornar a ser la mateixa persona; va acabar treballant en una fàbrica i plorant per la terra; a més, ens vam haver de desfer de carros, eines i cavalls”.

Però els jerarques del desenvolupisme no ho van tenir fàcil. La resistència familiar, recorda aquesta veïna de Castellar, va durar tres anys fins que en 1967 finalment van derrocar la casa i van perdre les terres de labor. Evoca -quasi quatre dècades després, en conversa telefònica- la presència de les màquines, el tall de carreteres i el seu pare detingut per la guàrdia civil. Va ser com l'abonament per a lluites posteriors.

A mitjans dels anys 2000 els veïns van paralitzar tres programes urbanístics vinculats a la construcció d'habitatges en la pedania, “en la millor zona d'horta de l'Horta Sud de València”. L'última fita, prossegueix Empar Puchades, es va produir fa quatre anys: “amb l'associació veïnal parem momentàniament un projecte de vies ràpides amb quatre carrils”. El desenvolupament de la ciutat a costa de la seua horta és també una història de l'èpica veïnal. Fa quinze anys el projecte de Zona d'Activitats Logístiques del Port (ZAL) va arrasar 73 hectàrees d'horta feraç, va destrossar alqueries i va despullar 135 famílies de les seues cases i estil de vida. Hui és un erm.
 
Aquesta informació ha sigut publicada Rebelión. Traducció: La Veu del País Valencià.
 
next