Lliçó de vida a l'Horta de València

Entrevista a Vicent Martí, llaurador agroecològic
21 febrer 2015 01:00h
Vicent Martí.
Pot u llegir, anar a la universitat o fer un màster en agroecologia, però Vicent Martí va aprendre la “cultura ancestral” de la terra dels seus pares i avis, també llauradors. “La terra és una emoció; si la cuides, ella et retornarà les cures”, afirma. I és també “el so que descobreixes en llaurar amb un animal”, cosa que no permeten apreciar les noves tecnologies. Entén el seu ofici com una religió. Vicent Martí participa en el col·lectiu Per l'Horta, ha pres part en una vaga de fam contra la destrucció del barri del Cabanyal, s'ha enfrontat a les màquines i la policia per la construcció de la Ronda Nord de València, en plena zona d'horta; i va anar a judici per irrompre en l'Ajuntament d'Alboraia, per a denunciar projectes especulatius que afectaven els terrenys d'horta fèrtil.

- Als 17 anys tenies clar que volies dedicar-te a la terra, i als 28 vas optar definitivament per l'agricultura ecològica. D'on et ve aquesta inclinació a l'era?
- De la família. Els meus pares i avis es dedicaven tots al camp. I clar, dedicar-me a l'agricultura és una cosa que m'arriba d'una manera totalment natural. Als 17-18 anys em vaig adonar que el meu lloc en la vida estava al camp. També vaig treballar, quan vaig deixar el col·legi, en un taller de fusteria i un magatzem. Però pense que l'home tracta d'esclavitzar l'home. Davant la falta de llibertat, com jo havia “mamat” la terra, i vist com la meua família es desenvolupava llaurant l'horta, vaig observar que dins de la seua pobresa hi havia llibertat. Quan treballava per a un altre em trobava malament, cohibit. El dissabte estava molt content però el diumenge sentia molta angoixa. Vaig decidir llavors dedicar-me a la terra i, als 28 anys, vaig començar pel meu compte a l'Horta de Campanar, en unes terres que vaig llogar i que per cert hui estan plenes de ciment. En donar el pas, em vaig adonar que tot el que havia aprés era molt important, un coneixement ancestral que la meua família em va transmetre.

-Com arribes a l'agricultura ecològica?
- Jo “mame” l'agricultura tradicional, que és la que desenvolupaven els meus avantpassats. Però després em trobe amb l'agricultura química o convencional, que és el que jo anomene “agroterrorisme”. Durant cinc o sis anys em vaig dedicar a aquestes pràctiques (en començar a l'Horta de Campanar), però la veritat és que va haver-hi un procés de presa de consciència. Allò realment útil, a més d'estudiar, és el que em van ensenyar l'avi, el pare i la mare. Aquest coneixement era el dels avantpassats, que ja havien mort però que estaven vius, i és el que em va fer ser fort davant circumstàncies molt dures. Perquè ara la cosa està molt clara, però parlem de fa 30 anys o més, quan no hi havia gent que practicara una agricultura sostenible i ecològica. Als agricultors els van manipular. Es va donar tot un procés pel qual les multinacionals van anul·lar-los els seus coneixements i van implantar el seu negoci. Recorde que em vaig enverinar dues vegades amb els productes que utilitzava. Al final, insistisc, el que realment et serveix són els coneixements que et transmet la teua família, que tenen una força tan gran que t'arriben a l'ànima. I açò és indestructible.
 

-En què consistien eixos coneixements “ancestrals” que et van transmetre els teus familiars?
- El més bàsic m'ho va ensenyar la meua mare: “la terra és sagrada”. A partir d'aquest respecte per la terra, els altres coneixements un els va assimilant. El que alguns creuen que és un sacrifici, realment no ho és. Em van ensenyar a llaurar amb un animal, les rotacions, les séquies, les tanques que albergaven la fauna, l'equilibri de l'agroecosistema… Però a partir de la “Revolució Verda” se cimenten les séquies, s'anul·la el coneixement tradicional i fan que el llaurador s'embrute les mans amb productes químics. Hui tracte de fer una agricultura com crec que cal fer-la. Perquè una cosa ha de quedar clara: parlem d'“agri-cultura”. El contrarie no ho és: es tracta de “terrorisme”. Multinacionals com Bayer o Monsanto maten tots els dies una mica la gent en el plat del menjar i en el medi ambient. I la cosa és tan subtil, que està permesa pels estats i els governs, que també són “terroristes”. Ho dic i ho mantinc: el govern espanyol, quan consent importar els productes transgènics, incorre en “terrorisme d'estat”. Ja ho deien els grecs fa 2.500 anys: “Som el que mengem”. Hui està vigent.

-Com expliques els plans “desenvolupistes” de l'Ajuntament de València sobre una horta que podria actuar com a reserva alimentària per a la ciutat i la seua àrea metropolitana (1,5 milions d'habitants)? 
- Hi ha una “màfia” entre constructors i ajuntaments, present a quasi tots els municipis i en quasi tots els partits polítics. València es va estenent com una gota d'oli a costa de l'Horta. Però açò ve des de lluny: la destrucció de l'Horta de la Punta, el Pouet de Campanar… Abans encara, en els anys 60, amb el “desenvolupisme” franquista. Al final estem parlant d'un negoci de quatre, que consideren que la capital ha de créixer, però no és així, perquè hi ha milers de pisos buits.

- Per què no es produeix una significativa reacció popular?
- La societat valenciana està absorbida pel capitalisme, o pel “mal socialisme”. I com en l'escola no s'ensenya el valor de la cultura, llavors no li importa la desaparició de l'Horta. És increïble que una ciutat com València, de 800.000 habitants, amb una horta com no hi ha una altra en el món (en qualitat i grandesa), permeta que desaparega. I és també l'assassinat a la cultura d'un país. Si açò no es para ràpidament, l'Horta desapareixerà. A més, no es pot humiliar tant el llaurador. La construcció de la Universitat Politècnica enmig de l'Horta és un atracament a mà armada, perquè allí estaven les alqueries i les terres. Era un sòl de moltíssima qualitat, molt fèrtil i que tarda molts segles a formar-se. Ara, amb el nou Pla General, pretenen ampliar el Campus. Parlem molt de la cultura maia i d'altres africanes o d'Amèrica Llatina… Però l'única cosa que volem els llauradors és poder conrear la terra d'una manera sostenible, agroecològica, per a donar a la gent salut i vitalitat. I així, quan marxem l'altre món, poder estar tranquils i a gust.

- Tens esperances que es valore degudament aquest patrimoni cultural, paisatgístic i reserva d'aliments?
- Vaig viatjar a Cuba fa uns anys en ple “període especial”, després de la caiguda de la URSS. Si no es va donar en l'illa una crisi amb fams i misèria, va ser perquè la gent a casa conreava la terra. O també organitzava cooperatives. La gent era pobra, però no miserable. I responc a la teua pregunta. Aquesta experiència em va servir de molt per a adonar-me del potencial que existia en l’horta de València. La crisi que estava succeint a Cuba podria ocórrer en qualsevol altre país del món. Jo ho compare amb un fill que se'n va de casa i està diversos anys sense aparéixer. Però quan retorna, la mare l'acull. Amb la terra passa el mateix. Quan hi ha un problema tan greu com l'actual, amb crisi arreu del món, si tornes a la terra aquesta t'acull i et dóna de menjar, satisfacció i alegria. La conclusió és que en anys d'abundància no cal abandonar la terra, sinó romandre en ella.

- Quina importància atorgues a l'agricultura de proximitat, amb productes locals i de temporada, com a model alternatiu al de l'agronegoci i les grans superfícies?
- Si una ciutat (de la grandària que siga) o un poble és més sostenible que un altre, és perquè molt a prop hi ha un terreny del qual es pot alimentar. És una cosa totalment de sentit comú. No és d'esquerres ni de dretes, i sobretot, quan sembla que el petroli durarà pocs anys. Així doncs, sembla lògic que qualsevol poble amb una mica d'autoestima produïsca els aliments prop del seu territori. I eixa és la capacitat que té l'Horta de València: té potencial per a donar de menjar a tota la ciutat, sense comprar pràcticament res de fora. A açò s'anomena “autogestió”. I per a açò, reitere, el que fa falta és que no s'humilie el llaurador i li ensenyen a practicar l'agroecologia.

- És possible que el llaurador visca hui de la terra?
És possible si li compren el producte. I si les grans multinacionals desapareixen. El que ocorre és que ens han llevat la capacitat, que abans teníem, de tenir a la nostra disposició els mercats municipals, als quals donàvem subministrament. I es treien diners per a poder viure, per descomptat que sí. Però com no pugues vendre el teu producte… És com si el teu periòdic no el compra ningú. A més, les cadenes de distribució haurien de desaparéixer, o almenys establir uns límits. Mira el polígon industrial que tenim ací davant… Abans era un arrossar i el van convertir en una zona industrial que ara té la meitat de les fàbriques tancades. Vull dir que el territori cal ordenar-lo en funció d'una economia ecològica. I no, que és el que es fa, desvincular la gent de la terra i ficar-la en factories. Així, en la següent generació ningú s'acorda que ve de la terra. 

- Quines diferències destacaries entre els agricultors veterans i les generacions joves?
- Crec que hi ha de tot. Però la tendència en els joves és un major ús de la tecnologia, perquè han viscut en un món diferent. Però ocorre que quan llaures la terra amb un animal, pots escoltar el so de la reixa de l'arada… És el mateix que quan balle tango, o quan escoltes la música des de dins de tu, sense estar pendent. Sents llavors que alguna cosa es mou per dins. El que no ha llaurat és molt difícil que ho senta. És a dir, quan tot és tecnologia, falta alguna cosa. Estem en contra de la tecnologia ben utilitzada? Doncs no. El problema que podem trobar en la tecnologia és que perdem l'origen. I llavors l'ésser humà perd també el sentit de la vida. És com si ballàrem sense música. No tindria sentit, per molt bé que dansàrem o férem les figures. Si no seguírem el ritme, amb el sentiment i l'emoció, açò no serviria de res. Doncs d'alguna manera, podem fer la comparació. Necessitem saber la música, sentir-la, saber interpretar…

- Són bones les presses per al treballador de la terra?
- No. No cal tenir presses. És cert que a voltes cal espavilar, perquè així és la meteorologia. Però no cal tenir pressa, sinó calma. Que vingues tu i puga dedicar-te un temps… Per això jo, encara que treballe 20 hores al dia, no em sent un esclau.

- No et consideres un serf del temps en el seu sentit capitalista?
Procure no ser-ho. Si em preguntes, totalment? Doncs no. Sé on estic i on visc. Tots participem d'alguna manera en la porqueria del capitalisme. Però si no em sentira lliure, com et deia, no podria aguantar tots els dies 10,15 i 20 hores de treball.

- La terra és una vocació? Podries dedicar-te a una altra cosa?
- Sí, és una vocació. Totalment. Podria dedicar-me a ballar. Sabent el que sé ara, sóc una bestiola que necessita tenir emocions. I la música és una emoció. Mai abans, fins a fa cinc o sis anys, havia escoltat la música. Llavors vaig començar a ballar tango i se'm van despertar moltes emocions. Jo era una persona absolutament arítmica, però a poc a poc, no puc deixar ja el ritme. Doncs la vida és igual.

- Què et diu el tango?
- És també una vocació, com la terra. El puc ballar millor o pitjor, però el tango cal sentir-lo. Escoltar la música, submergir-te en la lletra, en el sentiment. Açò es trasllada totalment a la terra. La terra és emoció, sentiment… Si vols la terra i la cuides, ella sempre cuidarà de tu. És fonamental. El meu pare, quan ja era molt major, li va dir a la meua germana: “Cuida de la terra, que ella cuidarà de tu”. I és cert, és real.

- Finalment, deies que la terra és “sagrada”. Consideres que el llaurador abraça una religió?
- Quan em pregunten si sóc creient, jo pregunte respecte a què? Sóc creient respecte a la profunditat d'allò sagrat. I per a mi, allò sagrat és la religió i altres coses. Però no la religió que m'han ensenyat en l'escola. Aquesta és una mentida: un muntatge de l'església. Jo em referisc a la profunditat i el sentiment, i açò és precisament el que la meua mare em va ensenyar. Donar a l'altre el millor del que tu faces i també donar-t'ho a tu mateix. Que el lloc on vius estiga “intocable”. No vull dir, ni molt menys, que tothom s'haja de dedicar a la terra. És una mica més profund. El mateix val si u és fuster, ebenista, metge, periodista o lampista. Si exerceix el seu ofici amb dignitat, això serà sagrat. És la teua religió, la teua realitat i el teu compromís amb la vida. I per a què serveix? Per a quan vages a morir-te, estigues més tranquil. I això ja és molt.

Aquesta informació ha sigut publicada en Rebelión. Traducció: La Veu del País Valencià.
 
next