I Camps reaparegué en l’últim debat, per Sergi Tarín

El president Fabra utilitza un to agrest amb l’oposició durant la darrera sessió de control de la legislatura
26 febrer 2015 01:00h

Sergi Tarín / València.

“Mirem al cor i al sentiment d’un gran poble”. Fou la darrera frase d’Alberto Fabra durant l’última sessió de control de la legislatura i potser el comiat als 20 anys de governs del Partit Popular. Una mena d’eslògan final que formà part de la resposta a Ignacio Blanco, síndic d’Esquerra Unida, que li havia demanant un balanç de les seues polítiques. “Estos són els meus principis, els principis de Francisco Camps”, remeté Blanco al seu discurs d’investidura el juliol de 2011. “Els manté?”, li preguntà. I acte seguit li regalà un epitafi: “volgué, però no pogué; o millor dit: pogué, però no sabé”. I Fabra anà al cos a cos amb Blanco, amb qui manté una oberta hostilitat: “Esquerra Unida, desunida, afonada!”, cridà abans que a l’uixer li donara temps a deixar-li el got d’aigua. I en un minut i mig dels cinc estipulats ventilà la intervenció: “Vostès miren cap a dalt [en referència a Catalunya]”. I ells, el PP, “al cor i al sentiment d’un gran poble”. Eixe és el per què de la frase.

Un final d’eslògan, efectivament, en l’essència dels principis de Francisco Camps, el president de les frases fetes d’aire: pompes de sabó o bufes sense olor ni soroll. “Som un gran poble”, “Comença l’etapa de l’abundància, el sol i l’optimisme”, va dir Camps en 2010, precisament durant unes festes de la Magdalena. Camps en arrels i Camps en les formes. “Espere que no li passe com al seu portaveu en el Congrés”, li amollà Fabra a Enric Morera, de Compromís, en referència a la pujada de tensió que obligà Joan Baldoví a interrompre el discurs durant el debat sobre l’estat de la nació. L’expressió fou tan inoportuna que provocà la protesta de l’oposició i un silenci tens en la bancada del PP, on tots ajocaren el cap llevat d’un desfiant Alfredo Castelló, amb el braços en alt en actitud de gresca. Castelló, portaveu adjunt de vol gallinaci i conducta lúbrica amb l’amo i grollera amb l’adversari. Una espècie parlamentària només possible en un ecosistema sense darwinsimes amb 15 baixes per imputacions.

“Em preocupe per la seua salut”, intentà arreglar Fabra la descortesia amb Baldoví. Però ja era tard. I intervencions com “li agradaria vore’m cap per avall en una cuneta”, que li digué Camps a Ángel Luna, llavors portaveu del PSOE, acudiren a la ment de més d’un diputat. Fou un mateix to fusionat entre victimisme i atac. I un gest de menyspreu amb recialla campista quan Morera li regalà un exemplar del llibre “El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari”, de Vicent Cucarella. El president evità agafar-lo amb la mà i quan Morera el diposità en l’escó, Fabra se’l mirà amb eixe somriure moll, de fàstic, tan típic del seu predecessor.

Pel que fa al debat pur i dur, hi hagué l’habitual baralla de xifres. Les 61.900 ocupacions noves que reivindicà Fabra. L’1,7 milions de valencians en exclusió social, segons Antonio Torres, portaveu del PSPV. Els 25.000 milions de deute històric de l’Estat, que exigí Morera. O els 15.000 estudiants en 700 barracons, que denuncià Blanco. Números als quals Fabra, molest, no donà explicacions: “Si fora per vostès, estaria tot el dia ací, però hem de governar”. Com si les Corts foren una peatge inútil i gratuït per a presidents feiners i el control parlamentari un exercici de taberna amb parroquians ociosos. Pura filosofia campista i llarga herència del diputat absent present. Això mateix: un escó buit. Metàfora definitiva per a un temps que s’escorre.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next