Els pròxims dies 13 i 14 de març, entre falles, pólvora i braços mecanitzats alçant remats, comença l’anàrquic i multisensorial festival Nits d’Aielo i art, el qual arriba a la psicològica xifra de la 18 a edició. Tot un èxit, rotund i sonor, si tenim en compte com va nàixer i d’on ve, segons explicava fa unes setmanes el seu paridor, el campanòleg i musicòleg Llorenç Barber, durant una entrevista (Tornaveu 2015, Pepa Úbeda) “a Aielo, en ple hivern, amb fred, sense hotels on pernoctar, i hi havia més de cinc-centes persones!” declarava el director del festival.
El Nits d’Aielo i arts, francament, no és un altre festival, tot i la seua solidesa i la seua aparença en ser l’antifestival o el contrafestival alternatiu de músiques no canòniques, com afirmava també Barber en altra entrevista (Eufonia 2015, Adolf Murillo) on el músic d’Aielo de Malferit definia el festival com un “festival modest i especial,…, on convocarà any rere any allò més sorprenent de les propostes sonores -ara clarament art sonor-. Centenars de joves desenganxats d’un Ensems sucursalista i egocèntric, acudeixen a la crida d’allò distint,…, es nodria” explica aleshores, quan va nàixer fa dihuit anys a Aielo, i d’on hagué de desplaçar-se en 2008 per manca de suport institucional (amb el PP a l’ajuntament aieler), “d’un inabastable munt de novetats que la tecnologia va posar a les nostres mans: la globalitat de la web i el consegüent arravatament de la immediatesa i del fet de compartir”.
Ara el festival es desenvolupa per diversos indrets de València amb el lema “viure és improvisar” i la seua justificació és eloqüent i veraç, sobretot quan afirmen els organitzadors que “el vell orde (clàssica envers contemporània o seriosa envers popular) no es manté”, i també és ben cert quan es diu que “sembla ridícul no solaçar-se amb la infinita varietat de propostes artístico/sonores que des del carrer quallen”, tant en “esdeveniments ex tempore, cicles, festivals, màsters, tallers i fins i tot congressos”.
A més des de fa huit anys el festival incorporà el seu premi Cura Castillejo, el qual enguany recaurà en el poeta sonor, poeta híbrid el nomenen des del festival, Bartomeu Ferrando, de qui Llorenç Barber escriu que la seua poesia “adquireix relleu, sentit, forma i eficàcia desorientadora i transformadora”, en paper, “en la seua manera de ritmar o pentagramejar (sic)”, també ho fa “en la seua característica, única i inconfusible emissió corporal”, per acabar dient que és “pura festa la que aquest ésser escampa”.
El festival sempre ha destacat per la seua diversitat pel que fa a propostes i la seua internacionalització. Aquesta edició tampoc no serà diferent, on hi comptaran amb artistes sonors procedents d’Amèrica del sud i d’Europa. Les propostes són ben animoses i interessants, així durant els dos dies de festival hi tindran lloc dues instal·lacions sonores: Cut d’Arturo Moya instal·lada a l’espai FreeZia (Russafa, 11:45h) i Nautilius de Xavi Lloses amb col·laboració del col·lectiu Nubolaris a l’espai de la Sala Negra del Teatre Principal (València, 17:00h).
Una de les propostes més interessants, alhora que comboiant, és la que es durà a terme pels carrers limítrofs al Teatre Principal: Amb la bici, pedalant i cantant 4,33’’, coordinat per Miquel Jordà, justificat com un “passeig sonor en bicicleta” i la cosa promet, ja que es desprèn l’homenatge de la proposta al creador del moviment Fluxus i pare de l’experimentació, el nord-americà John Cage i la seua mítica obra 4,33’’, on cal recordar que la tècnica compositiva experimenta amb la no execució ortodoxa del piano i la provocació suscitada per aquesta a la sala, alhora l’atenció auditiva als possibles sons i sorolls de l’entorn.
D’altra banda, i amb una caire més brètol, se’ns presenta una altra intervenció pública, la Ruta d’Intèrfons, dut a terme per Miquel Àngel Marín i subtitulat “Serenates en els intèrfons del Barri de Russafa”. Per últim cal destacar també la sempre impressionat i colpidora actuació de l’orquestra Foco amb la proposta “Ladrones de aire”, l’orquestra basa la seua interpretació en la improvisació lliure, essent unes de les millors i la més regular i estable d’Europa.
