Tancament de Bosal: L’últim adéu de la indústria siderometal·lúrgica

La fàbrica de tubs d’escap Bosal situada en el nucli urbà de Port de Sagunt (Camp de Morvedre) clausura sota la sospita de frau i deixa 222 persones sense ocupació. Aquest tancament reafirma la profunda crisi del sector siderometal·lúrgic
14 març 2015 01:00h
Un grup de treballadores es concentra a la porta principal de la fàbrica. “No al tancament de Bosal” es la reivindicació que porten allà on van.
Ainhoa Alberola / Directa.cat / Sagunt

Amb la primera reconversió industrial, Lucas es va quedar a les portes del fons de promoció de l’ocupació promogut per la Generalitat Valenciana i el govern espanyol. Tot i així, va tardar poc a ser contractat per l’empresa Bosal, una multinacional belga dedicada a la fabricació de tubs d’escap. Ha passat vint anys dedicats a l’estampació i tall de tub, però ara aquesta empresa també vol tancar. El 2 de gener, en plenes festes nadalenques, Lucas va rebre una carta que deia que Bosal España S.A. havia sol·licitat l’extinció col·lectiva de tots els contractes de treball de la seua plantilla, un total de 222 treballadores.

Les treballadores de Bosal s’ho esperaven, “però no tan prompte”, afirmen. A la fi, el procés de descapitalització de l’empresa va ser una maniobra portada per Bosal a llarg termini. La mateixa multinacional ja ho havia fet en altres plantes de l’empresa com ara l'Estat francés o Anglaterra. Aquest procés va consistir en restar tot el valor possible a l’empresa fins que, en compte de beneficis, tinguera deute i així justificar el seu tancament. L’empresari i expresident de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, està en la presó des de 2012 per una maniobra molt semblant en la seua empresa Viatges Marsans S.A.

Emportar-se les millors maquinàries i deixar les velles

La multinacional Bosal, fundada per Karel Bos, porta un parell d’anys treballant en el pla que ara deixa a tota la plantilla de Port de Sagunt al carrer. Per exemple, fa uns anys van començar a emportar-se les millors maquinàries, les de tecnologia més puntera, per a deixar les més velles. Aquests robots ja no tenien peces de recanvi al seu abast i la secció de manteniment havia de fer malabars per atendre qualsevol incidència en el seu funcionament, explica Lucas. També en 2010 van separar l’empresa en dos. D’una banda la planta de producció de Port de Sagunt i d’altra el magatzem de distribució de Leganés. De tal manera que en entrar en concurs de creditors, el conflicte no va bloquejar el magatzem i van poder continuar distribuint. “Açò ho han aprés després de descapitalitzar altres empreses. Estan depurant la tècnica”, diu José, treballador de Bosal.
 

Una de les pancartes en la tanca de Bosal.

Tanmateix, les treballadores també van adonar-se de com a la planta no se li assignaven projectes nous per continuar treballant. “Quan es dóna un projecte no es comença a fabricar ja, sinó que tardem un parell d’anys en dissenyar-lo. Nosaltres veiem que estàvem acabant els projectes en marxa i no n'arribava cap més” explica també José. “Tot i així, pensaven que arribaríem a l’estiu”, afegeix.

Per acabar d’arrodonir aquesta estratègia, des de 2000 els terrenys no pertanyen a la planta de Port de Sagunt, sinó a una immobiliària anomenada Orphit amb capital holandés i vinculada a Bosal, explica Antonio González, president del comité d’empresa. La planta pagava al grup un lloguer trimestral per la utilització de la nau i el fet de no tindre-la en propietat afavoreix que a hores d’ara la planta no tinga pràcticament valor. Com, segons la direcció, no té valor, l’empresa diu que no pot pagar les indemnitzacions per acomiadament a les treballadores. Ara esperen l’informe del concursal que determinarà qui ha de pagar. Si la justícia dóna la raó a l’empresa, les indemnitzacions les hauria de pagar l’Estat a través del Fons de Garantia Salarial (FOGASA) i estimen que podrien tardar uns dos anys a cobrar-les.

Amb una factoria aparentment sense valor i amb deutes, la direcció va presentar concurs de creditors en el jutjat mercantil número 3 de València el 23 de desembre de 2014. En 2013 la planta va tancar amb beneficis, però en dos anys, de sobte, es va generar un deute de tres milions d’euros, “una quantitat molt reduïda per al volum d’aquesta planta, amb 222 treballadors”, diu el president del comité d’empresa. Però aquest deute és suficient per a justificar el concurs de creditors.

A més a més, per poder presentar concurs de creditors en tan sols una planta i no en tot el grup, l’empresa afirma que la planta de Port de Sagunt funcionava de forma autònoma. “Bé sabem que això no és veritat”, afirma Bautista Murciano, membre del Comité d’Empresa. Explica que els clients no eren de la planta, sinó del grup i que era aquesta la que els assignava els projectes en els quals havien de treballar. Altra prova que el funcionament era de grup és que era habitual la cessió de treballadores d’unes plantes a altres. “Tenim companys que han anat cedits a treballar a plantes d’altres països com Itàlia, França o Alemanya, açò significa que veritablement som un grup d’empreses”, explica Paco, treballador de Bosal. Tanmateix, “la nostra planta va cedir projectes a la de Saragossa quan tenien manca de treball per evitar acomiadaments”, afegeix. La de Saragossa és la segona planta que té el grup en l’Estat espanyol i de moment continua produint.

Des de 2005, ambdues plantes del grup tenien una direcció compartida i localitzada en Saragossa, així les treballadores s’expliquen que la planta que ha caigut siga la de Port de Sagunt i no aquesta. Tot i que pensen que el destí serà el mateix. “Pareix clar que volen emportar-se la producció a l’estranger”, diuen des del comité d’empresa. La multinacional té seu en països com Turquia o Txèquia, on els costos per la mà d’obra són més reduïts i on estan emportant-se bona part de la càrrega de treball. Gonzalo Montiel, professor del Departament de Sociologia de la Universitat Jaume I de Castelló i membre de l’Associació de Memòria Industrial i Moviment Obrer, contextualitza aquest comportament dins del sistema capitalista afirmant que “el capital actua amb l'únic objectiu de rendibilitzar la inversió i augmentar els beneficis”. “La pèrdua de beneficis o possibilitat d'augmentar-los mitjançant la deslocalització, és el principal motor de la presa de decisions”, afegeix.

21 dies de vaga 

Plantats en la porta de la que va ser la seua segona casa, les companyes de Lucas diuen que el que més els agradaria és tornar a entrar per eixa porta, i assenyalen l’enreixat tancat que té penjada una pancarta amb la frase “No al tancament de Bosal”. En eixe mateix lloc van passar en l'últim mes de juliol 21 dies de vaga pels constants Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) Temporals als quals l’empresa els estava sotmetent des de febrer de 2012. “Produíem tot el mes per la meitat de diners”, explica Pedro, treballador de la fàbrica. Amb els dies d’ERO la plantilla ja ha consumit cinc mesos de prestació per desocupació que ara es descomptaran d’una futura indemnització.

També al peu de la fàbrica és on es reuneixen dues vegades per setmana per conversar i compartir impressions sobre la situació. Antonio González explica que el comité constantment té novetats a traslladar a la resta de treballadores i per això aquestes trobades són tan importants. Afegeix que més enllà de la funció informativa, tenen una funció fonamentalment moral. “Amb el temps ens anem desgastant”, diuen. Per això asseguren que és fonamental mantenir la relació. Tanmateix, aprofiten per a planificar totes les accions de protesta que duran a terme.

Així van organitzar, per exemple, les dues manifestacions que van congregar a més de 5.000 persones en Port de Sagunt, una quantitat important per a un poble que té vora els 41.000 habitats. També fan eixides periòdiques a la ciutat de València simplement per explicar als vianants la seua causa i en una ocasió van fer una marxa a peu fins allà. “Volem tenir a l’opinió pública del nostre costat”, diu Lucas. No sols a l’opinió pública, també als polítics. Les reunions que mantenen amb diferents representants institucionals i grups polítics són constants. La samarreta reivindicativa amb l’eslògan “No al tancament de Bosal” ja l'han lluïda en públic polítics com ara Pablo Iglesias de Podem o Pedro Sánchez del PSOE. I va saltar als mitjans de comunicació amb Cayo Lara, diputat estatal per IU, que li la va llançar –literalment– al president del govern Mariano Rajoy durant una sessió parlamentaria.
 

Lucas Sánchez, treballador de Bosal, mira amb resignació una de les notícies que s’han publicat en premsa sobre el tancamen.

Tot i el suport polític, l'esdevenir de la indústria siderometal·lúrgica a la comarca del Camp de Morvedre pareix prou negre. Ho diu Artur Aparici, sociòleg i professor universitari, que afirma que “no sembla que el futur de la comarca puga fer-se dependre de la siderometal·lúrgica com es va fer en un passat cada vegada més llunyà”. En els darrers anys, també ha tancat en la zona l’empresa del mateix sector, Galmed-ThyssenKrupp, que s’ha traslladat a Alemanya per incentivació econòmica del govern alemany, deixant sense ocupació a 165 persones. Aquests tancaments “repercutiran en el comerç i en el conjunt de l’economia de la zona”, assegura Aparici. “L’impacte social pot ser transcendent”, afegeix.

Per la seua part, Gonzalo Montiel afirma que veu que és molt difícil de recuperar el teixit industrial que es perd hui dia perquè la capacitat de l’Estat per a regular l’economia s’ha deteriorat amb la necessitat imperant de fer front al deute del rescat a la banca i la imposició del model neoliberal. “El treball està regulat per a ser barat, el mercat està desregulat per a garantir-se beneficis i una càrrega impositiva que no revertisca en l'Estat de benestar”, afirma. El mateix pensa el sociòleg Aparisi, que opina que no hi haurà futur a la comarca si no es produeix un canvi polític a tots els nivells. Amb governants que “rebutgen i minoritzen les polítiques neoliberals actualment hegemòniques”.

Així doncs, el futur de Lucas Sánchez i les seues companyes pareix prou complicat. En els pròxim dies presentaran una querella per frau contra la direcció de l'empresa i preparen noves mobilitzacions. Lucas és conscient que amb la seua edat ho tindrà prou malament per a trobar altra feina, però diu que tampoc li agradaria prejubilar-se. “Sóc massa vell per al rock and roll però massa jove per a morir”, diu parafrasejant el títol d’un disc dels anys 70. I com afirma el dit, “els vells rockers mai moren” i la plantilla de Bosal continuarà en la lluita fins al final.
 
Aquesta informació ha sigut publicada www.directa.cat.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next