El proper diumenge, 15 de març (a les 19:30 h) a l’Edifici Cultural “Leopoldo Peñarroja” de La Vall d’Uixó, tindrà lloc la inauguració oficial del desitjat i esperat auditori valler. Tot i que les portes es van obrir fa unes setmanes, concretament el passat 28 de febrer amb un concert on van participar les tres bandes i els sis cors de la localitat, i d’ençà s’estan organitzant visites guiades per donar a conèixer l’edificació cultural, ara és l’hora de la música simfònica orquestral.
El concert que oferirà l’Orquestra de les Arts (la resident al Palau de les Arts) estarà dirigit pel valencià Gustavo Gimeno (1976) qui ha triat com a programa de concert obres recurrents, popularitzades, probablement per deixar un bon gust d’oïda, i més en el dia de la inauguració del susdit edifici cultural. Tampoc no és la primera vegada que Gimeno mamprèn amb les simfonies inacabades i repertori del XIX.
El programa estarà format per l’obertura del ballet “Die Geschöpfe des Prometheus op. 43” (Les criatures de Prometeu) de Beethoven i la “Unvollendete” de Schubert (Simfonia en si menor D. 759 núm. 8 o 7, Inacabada). Després, en la segona part interpretaran la “Eroica” de Beethoven (Simfonia núm. 3 en mi bemoll major, op. 55, Heroica). Les obres, a banda de la seua basta divulgació, presenten significances internes, com per exemple, el darrer número del ballet fou citat en préstec en la Simfonia núm. 3 Heroica, pel mateix Beethoven, la qual forma també part del programa, però, a més també l’emprà en altres obres seues com les Eroica-Variatonen op. 35 per a piano. D’altra banda, l’obra intermèdia, entre les dues obres de Beethoven, és la Simfonia inacabada de Schubert qui ha estat descrit com un continuador a partir del llenguatge simfònic de Beethoven. Schubert, a més de Lieder, compongué deu simfonies influïdes pels clàssics de la tradició centreeuropea (Haydn, Mozart) i en menor mesura de Beethoven, però el jove compositor va saber buscar un estil propi, on la melodia guanya la definició del terme, metalingüísticament o metamusicalment parlant de melodia romàntica quasi per excel·lència, que el col·locà a l’altura dels gran simfonistes predecessors, sobretot amb aquesta, la 8a o 7a “Inacabada” i la 9a Simfonia en Do major.
Un detall a tindre en compte és l’adjectiu, el nom de la simfonia de Schubert: Inacabada. Temps enrere, batejada així per creure que el jove compositor de Lieder en assabentar-se de la seua sífilis deixà la simfonia per acabar. Ara, la situació és més clara, Schubert trencà l’esquema de simfonia clàssica (en quatre moviments) i considerà la simfonia acabada així, amb dos, sense compondre l’Scherzo i el Final.
