'No volem marxar, junts som més forts', per Sergi Tarín

Un reportatge que s'endinsa en la vida dels veïns de Ca Esperança, amb una vintena de veïns davall l'ombra constant del drama del desnonament
15 març 2015 01:00h
Sergi Tarín / Aldaia.

Les alegries, a l’humil barri del Crist d’Aldaia, se celebren amb aigua de l’aixeta. Perquè són alegries de pobres i perquè són efímeres. És 6 de març i en l’associació de veïns s’ha preparat una cassolada popular: 47 euros per donar de menjar 49 persones. I 53 euros recaptats després de passar la safata. Els principals convidats són els habitants de Ca Esperança, l’edifici ocupat per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) des del 16 d’octubre de 2013. Es tracta d’un bloc de tres plantes allà on el carrer de l’Alegria s’estretix. Un quadrat de parets molt blanques que l’entitat Mare Nostrum va cedir a la Sareb, el denominat “banco malo”, perquè estava a mig fer i no li trobava compradors. I buit i obert va patir dos robatoris. Per dins va quedar desballestat.

Aquell 16 d’octubre, Juan Guilló el recorda amb la seua habitual memòria mil·limètrica: “Eren les 10 del matí i un grapat ens ajuntàrem al pavelló del barri”. Per a entrar en l’edifici no calgué una excessiva despesa física. Moribund, es va deixar fer als ocupants, que es repartiren els pisos segons les necessitats. “Com vaig amb crosses, em tocà la planta baixa”, explica Guilló en el precís moment en què un “Salut!” interromp el relat. Les dos taules llargues es belluguen i els 49, en peu, enlairen l’aigua de l’aixeta. Un licor amb gust de clor i fang que entela els ulls de Loli com si fos el millor xampany de la Borgonya.
 
Imatge del dinar dels veïns de ca Esperança (Foto: Sergi Tarín)
 
“Estem molt rebé, quan podríem estar escalabrats”. Ho diu Sara en nom de tots. De fet, per al 6 de març hi havia una ordre judicial de desallotjament de l’edifici que s’aturà el matí anterior. En l’últim sospir, el jutjat número 2 de Torrent ajornà dos mesos el desnonament a petició de la mateixa Sareb, més interessada a negociar que a propiciar la imatge de policies encaputxats deixant sis famílies, amb almenys sis menors, en el carrer. La mobilització de la PAH ha estat primordial. “Han esperat fins al darrer moment i han jugat amb la por de les famílies”, denuncia Josep. I no és metàfora. Loli i Juan, el marit, ho tenien tot arreplegat des de feia dies. “Tot menys la caixeta de Trankimazín”, ironitza Loli, qui com Mónica Vitti en Il deserto rosso, d’Antonioni, enumera la fenomenologia de la paüra. “Tinc por al timbre, al telèfon, a quedar-me sense llum i sense aigua. Por a tot”.

Una por feta de categories i patologies. “Estem amb psicòlegs”, reconeix Sara. I també de jerarquies i funcions. Juan dormia en el sofà, molt arrimat a la finestra, “per avisar els veïns si venia el policia i que els donara temps a preparar-se i vestir-se”. La por. “Mamà, que divendres no et donen molts pals”, li va demanar la Juani, un xiqueta ben eixerida, a Loli quan la portaren un dies abans a casa d’un familiar.

Però, ¿qui són Juan, Loli, Sara o Juan Guilló? Noms propis, vasos comunicants, de l’esdevindre silenciós. Vides assaonades per una derrota repetida, el mateix neorealisme de sempre o una idèntica fragilitat. Per exemple, Loli i Juan, amb tres fills, desnonats per Bankia per un deute de 10.000€. Un matí en què la policia toca a la porta i deixa vint minuts per arreplegar tota una vida. “En el pati vaig trobar la dona i els fills amb dos bosses de roba”, recorda Juan, que ha treballat com a repartidor de diaris i de paquets i a Mercadona. Un esforç insuficient, tan mal pagat i amb tan poques seguretats laborals, com per a perdre un segon pis a Almàssera i que la immobiliària vulga també fer-se amb la casa de son pare, l’avalador.

I Sara, amb dos fills menors i un adossat deixat a Bétera després d’un deute de quatre mesos amb la Caixa Popular. Un capital insalvable després de perdre el treball en la neteja i en la construcció i malvendre el cotxe i la furgoneta. “Et fan miniatura”, condensa en una frase tota l’amargor. I quan ja se n’anaven a repartir els fills entre la mare i la sogra aparegué Ca Esperança.

I aparegué amb tots i totes. Amb Loli, en aquells moment sota tractament de quimioteràpia per un càncer al pit i als ovaris. I amb Juan Guilló i la seua vida de nàufrag a terra ferma. Primer la casa tapiada a Elx. Una vivenda pública, propietat del que abans era l’Institut Valencià de la Vivenda (IVVSA). “Em deixaren en el carrer perquè era líder veïnal del barri dels palmerals i els molestava”. Juan féu 24 dies de vaga de fam a les portes de l’ajuntament. I d’allí, amb fortes seqüeles de Pàrquinson, passà 69 dies a les portes de l’IVVSA d’Alacant. I com que no li feien cas retrucà amb 200 dies a València, a l’entrada de la Conselleria de Vivenda. De nou la memòria exacta: “torre número 1, primera planta, complex de l’antiga presó Model”. I una secretària que li diu: “si t’ajudem, vindran 200 després de tu”. I una consellera, Isabel Bonig, que entra d’amagat per no mirar-lo a la cara. I, finalment, una tempesta que li fa sotsobrar les resistències. “Dos àngels, dos companys de la CGT, em rescataren mig mort enmig d’un bassal de pluja”, descriu.

Vivències que confluïxen a Ca Esperança. Els marits de Loli i Sara compartixen furgoneta i els 15€ diaris que guanyen arreplegant cartró pels polígons. El quilo està a 6 cèntims. I abans que l’ajuntament els ho prohibira per no estar constituïts com a associació, els caps de setmana muntaven una parada a la porta de Mercadona per demanar menjar. No ha estat l’únic obstacle municipal. Fins fa unes setmanes se’ls negà l’empadronament i, amb ell, l’accés a la borsa de treball del consistori i als Serveis Socials.
 

Imatge del dinar dels veïns de ca Esperança.  (Foto: Sergi Tarín)

Dificultats que han fet de fil de costura. “No volem marxar d’ací, junts som més forts”, reivindica Loli. Però la Sareb els vol separats. El mateix divendres 6, Viviremos, una empresa de mediadors pròxima a la Sareb, començà a recollir la documentació de cada família. Proposen assignar-los lloguers socials en els vora 95 pisos propietat de la Sareb que hi ha a l’Horta Sud. Primer parlaren d’un lloguer de 240€. Ara de 150€. Però la PAH no baixa del 20% dels ingressos familiars. En molts casos una xifra que és igual a 0.

Els veïns preferixen quedar-se a Ca Esperança. Han invertit en arreglar les vivendes, han fet arrels, han creat col·lectivitat. Pensen que els diners que gastarà la Sareb en reallotjar-los pot invertir-los en aconseguir cèdules d’habitabilitat i posar-se al dia de la llum i l’aigua. “Som una família”, defensa Sara. Un família que cuina els postres a casa de Loli perquè és la única que té forn i que es banya en hivern en la planta baixa de Juan perquè és on millor arriba la pressió de l’aigua calenta. I que s’ajunta bíblicament cada dilluns per dividir les moltes penes i multiplicar les escasses felicitats. Una aritmètica de supervivent que esdevé en una lleu ebrietat de got d’aigua de l’aixeta. I és quan Juan Guilló reprèn el relat que mai no acaba i fa la revelació: “Sap què? Escriure un llibre. Un llibre per contar la història de Ca Esperança”.  




 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next