Alfonso Grau, el soterrar de la mà dreta, per Sergi Tarín

Grau sobre el PSPV municipal: 'ha estat una cacera electoral'
17 març 2015 01:00h

Sergi Tarín / València.

L’alcaldessa Rita Barberá s’ha quedat sense Alfons Grau, la seua mà dreta política. Tot i que l’extremitat feia mesos que era una necròpsia, l’amputació s’ha oficialitzat este dilluns. I en el rostre de la primera edil hi havia un clar alleugeriment per la supressió definitiva del penjoll tumefacte. “¡Quantes càmeres, ni que ens haguérem endut el primer premi de la falla!”, comentà joiosa en arribar seguida d’un Alfons Grau blanc i estirat com un ciri Pasqual.

La  sala de reunions de l’Alcaldia, efectivament, estava de gom a gom. Hi havia una taula llarga amb periodistes seguida d’una renglera de càmeres. I al fons, bona part del regidors allargaven els colls per seguir el sepeli polític. “Ai, ui”, s’escoltaven els sospirs afectats de Vicente Aleixandre. I la calor provocava la consumició en gotes de cera del molt maquillat rostre de Mairén Beneyto. Al costat, inassequible a l'ortodòxia del calendari, Miquel Domínguez, la mà esquerra, presenciava amb mocador i brusó faller la inhumació de l’homòloga toràcica.

I com tota mà amb cinc dits, cinc minuts gastà Alfons Grau per acomiadar 20 anys de carrera política. “Este procediment segurament passarà a la història per la cacera electoral a què m’ha sotmès el Partit Socialista amb els seus atacs desmesurats”, declarà, o declamà, a propòsit del seu processament al Cas Nóos. I malgrat que Grau va estar dos voltes imputat i una vegada exculpat, l’Audiència de Palma obrí judici oral a principis de març i inclogué Grau en la banqueta per “impulsor de la concertació” entre la Fundació Turisme de València Convention Bureau i l’Institut Nóos, presidit per Iñaki Urdangarin, duc de Palma i cunyat del rei.

La judicatura de les Illes troba indicis consistents per considerar Grau el mentor mitjançant el qual s’atorgaren a dit 3,6 milions a Nóos per la celebració 2004, 2005 i 2006, de la València Summit, unes jornades insignificants sobre esports i grans esdeveniments. I també entén que l’exvicealcalde va alliçonar els patrons de la Fundació Turisme perquè contractaren Urdangarin i, més recentment, perquè l’exculparen d’estes pressions.

“Res no he firmat, res no he contactat i no he tingut tractes amb el membres de l’Insitut Nóos”, insistí Grau, qui també manifestà que se’n va perquè està “cansat de ser el pim pam pum d’este assumpte i del que provoca en la meua família”. I conclogué amb l’habitual reivindicació de la “tranquil·litat de consciència” i “confiança en la justícia” en este tipus de cerimònies. “Em defensaré fins aconseguir que resplendisca la veritat”, apuntà Grau, catòlic reconegut i, per tant, creient en la resurrecció de la carn.

Però Rita Baberà ja tenia preparada ahir una mesura ortopèdica per tapar el forat: Alfonso Novo. L’actual regidor d’Urbanisme assumirà la primera tinència d’alcalde, Turisme, el pla de destrucció del Cabanyal i l’entelèquia del Parc Central, competències de Grau. Al fons de la Sala, Novo rebia amb obligat aire circumspecte els enhorabones dels companys, un gest molt per davall del 0,5 mil·lígrams de beneplàcit en sang que delimita la llei en estos casos.

“Churchill afirmava que el preu de la grandesa és la responsabilitat”, pronuncià Barberá en referència a la malmesa mà dreta. I continuà: “Els grans homes assumixen amb responsabilitat, de front, les grans dificultats i també les grans injustícies, i este és el cas”. I més: “Alfons ha estat el millor company i el millor aliat”. I encara més: “És un senyor en tota l’extensió de la paraula: dialogant, amic dels amics, afable, brillant, honorable, compromès i responsable”.

Una mascletà de qualificatius que omplí la sala de tota mena de fums polítics. Primer, si el seu subordinat és Churchill, ¿amb qui es compararà l’alcaldessa quan haja d’abandonar la política? Segon, si tot és responsabilitat i honradesa, ¿per què dimitix en plenes Falles tot lliurant l’engrescada i distreta ciutadania d’un millor moment d’atenció mediàtica per a conèixer la magnitud de la ignomínia? I tercer, el fiscal del Cas Nóos, Pedro Horrach, creu que a finals de 2003 Barberá, Camps, Urdangarín i Diego Torres, es reuniren en el palau de la Sarsuela, a Madrid, per dissenyar el tracte amb Nóos que desencadenà el saqueig en les arques públiques. Molts callen en públic el que diuen en privat: que Barberá hauria d’estar en el lloc de Grau i que si la mà fóra boca la situació seria diferent.

I potser per això calia un soterrar ràpid, entre sorolls de festa i amb la millor varietat de terra per tapar la fossa: l’elogi. Tot i així, Grau murmurà una breu renúncia als honors subterranis: “Sóc un militant més, que és el que vull ser, el ciutadà Grau”. I el riure estentori de Barberà segellà l’acte amb un fort ressò de marbre.



Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next