Himne/s, una aproximació fusteriana

17 març 2015 01:00h

RedactaVeu / Sixto Ferrero

On està l’inici, la raó de ser, dels himnes? Tot fa indicar que l’himne, com a fórmula musical, i recurs pràctic, s’inicia amb les necessitats mil·lenàries vinculades a la religiositat i les necessitats del dogma evangelitzador. D’ací, que els primers himnaris, manuscrits, daten de l’Edat Mitjana. No obstant l’himne prompte es barrejà amb tota una sèrie de necessitats més mundanes; seguien formant part de l’al·legoria mística religiosa, del record del Rei David, l’arpa i el conreu de la música, encara que avui, la col·lectivitat, al rei d’Israel el recorden per la maleïda cançó promocional de les magdalenes i les seues «mañanitas del Rey David»; el Rei David —sense anar més lluny—, primer sant i patró de la música fins que la maleïda traducció declinà la lloança i veneració per Sant Cecília, però no parlem ara d’iconografia, deïtats o sindicalistes del gremi, si no d’himnes. Pels mecanismes intel·lectuals, això ve d’antuvi, l’oda i l’himen han caminat junts, és a dir poc més o menys tenen la mateixa funció i la mateixa naixença formal, un text narratiu al qual se li ha posat música, la temàtica, el personatge lloat i admirat varia en tantes formes com religions, santorals, o herois hi ha al món, siguen del credo que siguen, per tant diguem-ne que, no és una cosa exclusiva, sí de qui rep l’homenatge, però no genuïna de cap cultura. Totes tenen un Déu salva-pàtries, o atorga-glòries, o un home, esdevingut semidéu a posteriori, que ha salvat la terra o la defensat a ultrança, si potser fins la mort, del regadiu i productiu tros de la tribu o la comunitat, —que això, només varia en funció del recorregut sociològic—.

Altra cosa són els himnes nacionals. Aquest són de fa quatre dies, encara que, per oficialitzar-los, per obtenir el rang d’oficialitat, quan més s’endinsen en el moll de l’os dels primers pobladors que s’autodefiniren nacionals, millor. No obstant els himnes nacionals apareixen en el segle XIX amb allò dels nacionalisme o l’inici de la descolonització, que ja saben vostès quin fou el procés, deixe allò per a prendre açò, i fins avui que encara hi ha parts del món, illes i «terrànies» —com cantava Al tall en Envit a Vares— que són colònies, algunes per llei, altres per la Reina Mare i altres de facto jacobí. Els nacionalismes, com saben, fou el procés de desvincular-se del jou, polític i cultural, del poderós d’aleshores, i hi ajuda, i molt, la música, és per això que quan diem música nacionalista fem referència al procés polític i cultural, amb decisions i postulacions polítiques, i no només al fet d’emprar melodies folkloritzants, sense propòsit polític diferencial del compositor i de la seua música, sense un desig nacional propi, és impossible parlar de nacionalisme musical, altrament les lectures interessades des de determinat nacionalisme superior, han desfigurat, ací bàsicament a casa nostra, el missatge del nacionalisme musical, fent-nos creure que qualsevol composició amb una melodia o personatge nostrat, és suficient per dir-se música nacionalista, sense posicionament diferencial políticament, de vegades escrites en llengua aliena, i sense incomodar a l’elit cultural superior, per tant aquest gruix de compositors, molts en el cas valencià, no componien amb un desig polític, si no amb un recurs estètic entenent el folklorisme com un tret regional, i fins i tot provincial, en un sentit pejoratiu, encara que ells potser no ho percebrien així a priori, tots ells entenien el recurs estètic dins del regionalisme ben entès. Això, o tal vegada tots els altres nacionalismes europeus i americans estan capgirats, mal interpretats històricament o quelcom no quadre el cercle. Res més lluny, els nacionalistes, els de debò, els escandinaus, els americans i fins i tot els apropats a l’imperi austrohongarès tenien un convenciment polític idiosincràtic, fins i tot rebien sous públics —com Sibelius— per escometre la tasca de recuperar la música o crear-ne de nova sobre la música ancestral, per això folklòrica, de la terra, inclosa dins d’una potència cultural i política. Per tant el nacionalisme musical és un moviment, igual com moviments més recents, —el de la Nova Cançó—, i en cap cas és un episodi, o etapa, estètica. Això sonarà romàntic, tardo-romàntic, impressionista o fins i tot avantguardes més complexes, però els nacionalismes musicals, etapa en la qual van sorgir molts himnes nacionals, no es poden entendre com un període estètic on es fa música d’arrel folklòrica només per agradar l’audiència, no. Indivisiblement el compositor nacionalista comparteix el desig comunitari de fer-se valdre davant l’opressor polític i cultural. Per això, ara amb perspectiva, no podem dir que hem tingut tants i tants compositors de música nacionalista, amb una, dues o poques mostres més d’obres arrelades a fragments melòdics tradicionals, cap d’ells, a la vista pública han manifestat una adhesió al nacionalisme valencià, tal i com es plantejà, abans de l’esclat de la Guerra Civil, contràriament s’arremolinaven en teatres castissos, i madrilenys, i només amb la dèria del llobarro, algun que altre es feia passar per valencià i entès en l’ancestral tècnica de la captura piscicultural i albuferenca per antonomàsia; que aleshores ens quedem sense representats de música nacionalista, és a dir, hem de rellegir la producció d’un segle i centenars de compositors de “cors sarsuelístics” nostrats? Doncs ja hem apuntat que componien pensant políticament en el regionalisme, no obstant, per les investigacions —encara en bolquers—, a poc a poc van apareixent manifestacions privades, que tot ens fa pensar, que rere l’aparença d’alguns compositors, afiliats a la capelleta i la tertúlia aristocràtica del carrer la pau, comptaven amb doble vida, pública i política, però ja en parlarem del cas valencià altre dia, del vertader nacionalisme musical, amb connotacions polítiques i socials nostrades, com els donats fa més d’un segle a Europa i Amèrica, aquest començà tot just fa quatre dies, amb l’augment de consciència nacional que es reflecteix en les composicions, i no necessàriament ha de sonar a melodies del “Retrobem la nostra música”, ni tots tenen càtedra de conservatori, ni dirigeixen conservatoris municipals, ni formen part del COSICOVA, però ara centrem-nos en els himnes.

Molts himnes nacionals aparegueren en l’etapa dels nacionalismes (finals del XIX), per això la composició o arranjament de l’himne nacional és la representació més significativa del moviment musical nacionalista. Malgrat l’oficialitat, relativament recent, molts d’ells, com hem apuntat, intenten submergir les arrels en èpoques remotes, en personatges històrics quasi perduts en la línia cronològica, en melodies ancestrals que només quedaven en el record de la vellesa, quasi a punt de desaparèixer, seguint allò de quan més anterior més genuí, altres senzillament mamprenen la darrera batalla èpica, guanyada o perduda, —tan fa—, encara que la tendència a la derrota, amb el tardo-romanticisme sempre donava més vehemència al fet, i enaltia el pas del victimisme a la grandesa de refer-se, de renàixer.

Un himne —l’Himne— és tot un conjunt de simbologia, que respon a una descripció sonora determinada, concretada en una representació sonora d’un element històric, tan com si és un personatge o un fet, que representa a una porció de terra, establerta com a país, nació o estat; això si atenem al fet sonor, després caldria considerar la lletra la qual és per accessibilitat i facilitat en percebre-la la manera més ràpida d’adscriure’s, admetre o simpatitzar amb l’himne oficial o oficiós. Amb tot, per molt estès i admès que estiga l’himne oficial, mai acomplirà el requeriment d’homogeneïtat, és a dir, de no ser que siga una associació, comunitat o societat que a posteriori, després d’estudiar la idiosincràsia se’n cree de nou, quan s’opta per l’adaptació d’un model sonor, una melodia tradicional, sempre presentarà discrepància al respecte, ja que una lleugera modificació, una nota, una modulació o un ritme pot sonar diferencial en un conjunt administratiu, és a dir un país, nació o estat, a més cal analitzar la lletra, la qual per facilitat assimilativa dels oients, sol presentar-se com element unificador, d’allò que la melodia, o material primigeni, no ha estat capaç, el problema el trobem quan aquesta lletra, en cas de tindre-la, tampoc presenta homogeneïtat, com és el cas de l’Himen regional valencià, aleshores el rebuig, per falta de consens o admissió generalitzada queda obert com una ferida, si fa no fa cada vegada que sona engalipa a uns i enfureix a altres. L’himen perfecte, des de la melodia homogènia i la lletra enaltidora de tot el conjunt administratiu és pràcticament inexistent, sempre presentarà algun element que no represente una part de la terra, és a dir, dels seus pobladors, als quals va adreçat l’himne.

A Catalunya sonarà amb tota oficialitat i sentiment de propietat —alhora pertinença— l’himne oficial de Catalunya: Els segadors. He tingut accés al treball sobre l’opinió que tenia Fuster dels diversos himnes, i la música en general, dut a terme per l’estudiós Isidre Crespo, en aquets treball —impagable— Fuster, en diverses ocasions recull cites o aboca la seua pròpia opinió al respecte dels himnes que ens envolten com a país i com a confederació —obviem ara la discussió administrativa o la realitat o no del nexe cultural, lingüístic, etc—, la primera manifestació fusteriana que recull Crespo, és la cita que aporta Fuster sobre Els segadors —encara no establert com a himne oficial de Catalunya—, publicat sota el títol Riego, Amalia y otras cosas aparegut en el diari barceloní Tele/eXpres (27-03-1972) on diu que Rossend Llates «... lo define exactament como “melodia trista en to menor”», la definició de Llates pot semblar absurda, de fet obvia el text, però és del tot encertada per la càrrega que li dona al simbolisme sonor. Els segadors, com sabem, data el seu origen oficial —hi ha altres fonts primigènies o teories— en la famosa revolta dels segadors en el SXVII on s’admet que fou un cant per animar a la revolta o espirar les afligides vides pageses que s’abocaven al desastre; la lletra actual és de 1897, realitzada per Emili Guanyavents —del qual Fuster també sospita—, poeta que guanyà el concurs convocat per la Unió Catalanista en 1899; les lletres més acceptades són l’oficial de Guanyavents i l’anterior de Milà i Fontanals (de 1882), la música oficial, ben bé l’arranjament, pertany al compositor Francesc Alió (de 1892); el material sonor primigeni, la melodia, —la lletra original de l’època de la Guerra dels trenta anys, no s’ha conservat— afirmen oficialment que data de la mateixa revolta pagesívola, però com que la conservació s’ha fet de manera oral, com ocorre amb tota la música tradicional, fins que es trenca la cadena de transmissió, alguns musicòlegs col·loquen l’origen més enrere en la línia cronològica de la història, fins remuntar la melodia a una època d’esplendor jueu en territori català, recorden allò d’aprofundir, quan més millor, en la nació primigènia. Tornem a Fuster i Llates, doncs, quan diu allò de «to menor», fa referència a la tonalitat de l’himne, el qual efectivament està en tonalitat menor, i això té una forta càrrega simbòlica, ja que des del barroc, en diversos tractats s’havia tracta de justificar o adjudicar a cada tonalitat una simbologia, un adjectiu diferenciador que representés diversos estats d’ànim tant dels éssers humans com del món, la natura,..., les tonalitats menors sempre han quedat associades a les coses negatives, decadents, mortuòries, bel·licoses, destructives —autodestructives— a la psicologia traumàtica,... tot variant a mesura que la filosofia aportava lectures de la ment humana diverses. Si veiem la lletra oficial, veiem que Els segadors invoquen a la brega, una brega que acabà en el Corpus de Sang, per tant mort, pena, tristor, vet ací la tonalitat menor, que alhora ressalta molt bé, el tarannà de poble incomprès, maltractat i afligit pels diferents governs aliens a La Generalitat.

Himne nacional de Catalunya "Els Segadors" / Catalonia National Anthem


Avui, malgrat que l’acceptació a Catalunya de Els segadors potser és amplament admesa, encara hi ha sectors poblacionals que viuen en conflicte amb tal acceptació, pel mig està l’altre himne, El cant de la senyera, segon himne del Principat i Himne de l’Orfeó Català, símbol catalanista musical per antonomàsia. Composició de Lluís Millet per a cor mixt de 1896 sobre un poema de Joan Maragall, prohibit pel règim franquista i que esdevingué mite en els fets del Palau de 1960 quan, prohibit en el programa que aquell dia interpretaria l’Orfeó Català, en homenatge del centenari del naixement del poeta, el públic es llançà a cantar-lo produint-se detencions i aldarulls en senyal de protesta per la repressió franquista al catalanisme. Avui, sovint, fora dels actes institucionals amb representació estatal o internacional, s’interpreten tots dos himnes, l’oficial i l’oficiós.

Segurament el sentiment de poble oprimit i perseguit, des de l’època dels mateixos segadors i el Corpus de Sang, ha fet que Els segadors s’accepte com a cant col·lectiu, a més el fet de comptar-hi amb música instrumental, ha propiciat arranjaments en diversos estils familiaritzant-lo més si cap entre el jovent, els nous catalans. Afegia Fuster en Letras de Himnos (Tele/eXpres; 27-09-1977) a propòsit del conreu de l’adhesió «nadie podrá negar la capacidad de crear fervores comunitarios que poseen los himnos, sean nacionales o no. Los curas, pioneros en ello como en todo, lo aprovecharon para la oración. Los grandes movimientos políticos y sociales han tenido sus himnos excitantes: ahí está La internacional. Y los cuerpos militantes, los suyos». I pel que fa al grau d’adhesió, d’acceptació de l’himne, avui només cal veure tota la simbologia que se li afegeix, que el propi himne desperta, o vincula, com estelades, punys enlairats, plors, ràbies i ires…, a propòsit explicava Fuster (Letras de Himnos): «El Gregoriano, los gozos, los avemarías son otro asunto, claro está. Pero las muchedumbres, por lo que se ve, necesitan cantar en común para sentirse “identificadas” y los “ismos” derivados de esa presunta identificación —de nación, de clase, de partido— se alimenta de enfrentamientos: de hostilidad». Què passaria si algun dia Catalunya recuperés la independència que sembla Els segadors exigeix? Doncs que molt probablement tola la seua simbologia sonora —la tonalitat menor símbol de fatalitat, de mort, pena—, la vinculació de la lletra al fet de ser un poble engolit —que cal defendre a “bon colp de falç”—, i tots els altres gestos vinculats —estelades gegants, cadenes humanes,...— deixarien de tindre validesa, —coma lluita o resistència civil— aleshores caldrà preguntar-se si potser no cal oficialitzar altre himne, també, tindrien històricament i socialment una fita important marcada de roig en el calendari.

Seguia Fuster afirmant en Riego, Amalia y otras cosas (Tele/eXpres; 27-03-1972), «...En realidad, “acertar” un himno debe ser cosa complicada. Quiero decir: “acertarlo” desde el punto de vista digamos estético. Para sus ceremonias, la gente suele necesitar —y no se por qué— una formas de canto colectivo, o, al menos, una partitura para viento, metal y percusión, con cuya interpretación sus reuniones culminan en momento crispado de emotividad». Efectivament Els segadors són una mena de partitura, «catalanísticament» pensada, per a vent, metall i percussió que incita al cant col·lectiu, molt més que El cant de la senyera que només s’hi coneix abastament per la seua versió original per a cor mixt, a més comença en tonalitat major, sinònim d’alegria, de triomf, modula a una tonalitat menor (La menor) tot just quan demana la lletra: llibertat, reprèn la tonalitat major per cantar la fidelitat a la bandera i la lleugera aproximació a la modulació és a una altra tonalitat major i de forta càrrega simbòlica com Mi Major quan canta que “alçaran els ulls al cel per mirar-te”, simbolitza clarament que estarà enlairada ben amunt, per tant augura una victòria exemplificada. Compositors com Schubert, Mahler, Bruckner, Nielsen o Xostakóvitx han compost algunes de les seus més conegudes simfonies en Mi Major, i a la sinestèsia, proposada per Scriabin, atorga a Mi Major la característica de la tonalita més pura de totes.

Sens dubte El cant de la senyera és un himne que porta dintre una victòria de facto, canta l’alegria de sentir-se lliures, mentre que Els segadors, en mode menor, lloa el calvari de no ser-ho. Però les arrels profundes, en temps històric de Els segadors ha estat imposat com a criteri per l’oficialitat, tot justament per acompanyar el sentiment anhelat, és a dir, justifica ara per ara la situació sociopolítica de Principat, molt més que la sensació de sentir-se satisfets.
 
Parlant de satisfacció, al País Valencià potser li ocorre el mateix, amb l’Himne regional o de l’Exposició (1909) amb música de José Serrano i lletra de Maximilià Thous, del qual ha parlat Fuster amplament, recollit en L’Antolgia de la poesia valenciana 1900-1950, (1956, Tres i Quatre, pàgs. 39-40): «L’any 1909 s’inaugurà l’Exposició Regional de València: «fou una demostració de la puixança vital del País Valencià, amb tot el que tenia de bo i de dolent, esplendorosa... En aquella barreja... no hi ha dubte que el cofoisme valencià, hi trobà l’ocasió de vessar-se sense límits ni vergonya. És l’hora del terrible Himno del mestre Serrano, revelador d’una mentalitat sarsuelera, inconscient i vanitosa, general a tot el poble». Més tard en escriure L’Albufera de València 1970, (1993, Ed. Bromera, pàg. 56), no deixà passar l’oportunitat de fer altra crítica al compositor suecà, Fuster parla en aquest termes de José Serrano Simeón i de les seus músiques; alguns agosarats, inspirats en atorgar valenciania al compositor, injecten el nexe copulatiu “i” entre els cognoms. Fuster és vehement, alhora que sincer amb el seu pensament, i diu: «[...] Les seues melodies tenen un aire d’immarcescible vulgaritat, sentimental i colpidora, que agrada. A mi, m’agrada. Serrano és el Mascagni de l’Albufera. Ja ens ho va dir als suecans, Martí Domínguez, el dia que van inaugurar el monument al “Mestre”»


De tots és sabut que la proposta de Fuster com a himne nacional era La muixeranga. La melodia d’aquest toc és anònim, s’endinsa en les profunditats de la història i està en mode menor, malauradament no hi compta amb lletra, però sí compta amb la transcendència de mostrar ritmes i girs melòdics arrelats a la tradició musical, dins del marc musicològic de la mediterrània, o el centre de l’estàndard com ho defineix Vicent Torrent (La música popular, Ed. Alfons el Magnànim, 1990), el fet de no haver sofert més manipulacions que les desviacions típiques de la transmissió oral, la validen com a melodia, cançó o toc de proposta d’himne. Ara bé, representa tota la geografia musical del País Valencià? Segurament sí Castelló, Valencia i el nord d’Alacant, però què fem amb el sud, musicalment més distant? Potser ací hi jugaria un fort paper la lletra que caldria —o no— afegir-li. Respecte a la qualitat de les melodies Fuster ens ofereix diferents opinions, com a principi qualitatiu, deia també en Riego, Amalia y otras cosas (Tele/eXprés, 27-03-1972): «De hecho, los consumidores de tales músicas son tremendamente indulgentes con ellas. No les importan que sean “malas”. Un chinchin, cualquiera, cuando es asumido como “himno”, adquiere una significación mítica y, a su vez, apoya los demás mitos que se promueven y difunden», i òbviament l’establishment governatiu s’ha encarregat de difondre l’Himen Regional en oficialitzar-lo en 1984, de fet la muixeranga que sona tothora els dies 7 i 8 de setembre a Algemesí, sembla que no és cultura valenciana, almenys no ho és en els manuals de cultura valenciana. Segurament ja pensen en una possible renaixença «oficilialitzadora» d’altres músiques, molt més profundes en l’arrel històric, paradoxalment ni el Misteri d’Elx, drama litúrgic medieval en català ni les diferents melodies, danses i construccions de la Festa d’Algemesí, són cultura valenciana, des dels manuals erudits d’ensenyament.

L’oficialització de l’Himne de l’Exposició com a himne del país (encara que allò també comportà la dualitat de nomenclatura geogràfica, com saben: Comunitat), portà discrepàncies, probablement més políticosocials que estrictament polítiques dins de l’ens governatiu, allò que no esdevingué fou la discussió musical, la idoneïtat o no de les melodies amb el tarannà històric del país, sinó que s’acceptaren unes melodies de nova creació, amb girs melòdics de músiques tradicionals, però que en cap cas són aglutinadores, quina vinculació pot tindre Alacant, la Vega Baixa per exemple, musicalment o els Ports, o com ho encaixen les comarques d’origen aragonès i interiors, se senten representades musicalment amb les melodies de l’Himne? Segurament molt menys, infinitament menys, que amb la sola i poc variada, encara que uniforme, toc de la Muixeranga. Un nou aclariment, respecte a la idoneïtat de les melodies per tal d’unificar musicalment el territori, oferí Fuster en Qué y Dónde, núm. 150, (26-01-1981. La glorieta), titulat Discrepàncies musicals, on explica: «Per alguna estranya raó, que no m’explique, la Diputació Provincial de València s’ha dedicat a fomentar els “pasodobles” i les sarsueles. Són coses de les bandes, em sembla. Probablement és una operació electoral. Equivocada, en definitiva. Les bandes de música locals són de dretes i s’entusiasmen amb “limno”: la suau majoria esquerrana del carrer de Cavallers, conscient o no, subvenciona la gran merdeta reaccionària de la solfa. Oh, si tot fos tocar “Pepita Greus” Ta-txin-ta-ta-ta-txin-ta-ta-tà Però no. ens foten, i prou mal interpretades, unes partitures que fan pena: El sitio de Zaragoza o La leyenda del beso. És una fatalitat. Potser no a Llíria: Però al meu poble —Sueca— va desembarcar un “mestre” competentíssim, disposat a innovar el repertori, i ha acabat xiulant limno. Limno, a part les seues connotacions grotescament polítiques, ucederes, primorriveristes i francoides és una peça ridícula. “Para ofrendar...” “¿Ofrendar” què?...», tot seguit Fuster es pregunta: «El patriotisme espanyol descansa, musicalment, en “limno”, en donya Conxa, en l’Escobar, en el Banderita, tú eres roja. (I no precisament “roja”)... Si l’esquerra provincial paga això, on anirà a parar?”Recuperem la nostra música”. Nostra?». Fuster ha escrit diverses opinions, i fins i tot anècdotes personals al voltant de l’acceptació de l’Himne de l’Exposició Regional com a possible, aleshores, himne oficial del País Valencià, des de marxar d’un concert de la banda de Sueca per definir-se, «major per a xiular-lo» fins a fer burleta dels parlars vulgaritzats aplicats a l’himne referint-se a ell com a Limno o Himno Requional.

En el text de la contracoberta del CD Al Tall-Joan Blasco (Edigsa se-21 Barcelona, 1977. SP Coberta: A. Miro. Text de Joan Fuster a la contracoberta. Notes per a la cançó. Bromera. Sueca. 1996, pàg. 27), Fuster afegí unes paraules a mode de reflexions sobre la idoneïtat del toc de la Muixeranga com a himne nacional, on diu: «Ben mirat, per a continuar sent valencians, els valencians ens hem d’inventar unes esperances de futur, a tots els nivells. I al nivell de cantar: Quina cançó i el cant de tothom? Hi ha un himne pendent. Per al País Valencià i per als Països Catalans. Els segadors també és un “himno requional”. Siga com siga, cal fomentar ofertes. La d’una cançó —himne?— unitària dels Països Catalans, benvinguda, i necessària. Per què no intentar-ho?»
 

La Muixeranga


Ara més que mai, Els segadors esdevé un himne de pregària, fins que les reclamacions polítiques no solucionen la situació d’opressió, és per això que encaixa, per simbologia, molt millor en les situacions actuals al Principat, molt més que no El cant de la senyera. Nosaltres des d’ací pel que fa a l’himne vivim la mateixa situació, tenim l’oficialitat de l’Himne de l’Exposició, en tonalitat major, la qual cosa simbolitza l’èxit de les oligarquies d’aleshores, d’una València entregada al provincianisme i que avui encara és delecta amb les ofrenes i la subrogació, s’allunya del passat melòdicament i la lletra, oficial, fa èmfasi en mantindre-nos subalterns. Que la Muixeranga, si algun dia compta amb lletra, puga capgirar la situació, és a dir ajudar a manifestar la sensació d’opressió i la necessitat de renàixer, tant bé com ho canta Els segadors en diferents estrofes, és sens dubte una necessitat que com diu Fuster és molt necessària. Ara bé, afegia Fuster en Jano (21 d’abril de 1978, núm. 321): «Cantar, i cantar en comú? M’horripilen els càntics militants. És una opció personal. Tant en fa La internacional com el Cara al sol, com el Corazón Santo, Tu reinarás. I Els segadors. I ací volia arribar. Tanta música, no ens ofuscarà, no ens irritarà als qui esperem una conclusió neta?», naturalment un himne homogeni, que conjure els esperits històrics envers una necessària renaixença i que aglutine les forces socials és més que necessari, una obligació, ara tampoc hem d’oblidar que les lletres i les melodies no poden fer-nos oblidar les mancances, les necessitats i els objectius de futur, no ens passem tot el dia cantant i ací, com sempre, res no es fa palès i tangible, bé, tret de la subrogació proposada des del 1909.

El de l’Exposició s’oficialitzà sota l’eslògan del puedo prometer y prometo, juntament amb la “Marxa Granadera” anònima, però arranjada per un valencià (l’alacantí Francisco Grau Vergara, després compte a l’hora d’atorgar etiquetes de nacionalismes musicals valencians), per cert en to major, gloriós i triomfalista, ara caldrà pensar en posar en solfa el «som i serem». Com diu l’inesgotable estudiós fusterià Isidre Crespo: «Fusterianament». Factible, més que hipotètic.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next