El jurat li ha concedit el premi ‘per la qualitat i extensió, varietat i coherència de la seua obra amb continuïtat infatigable i fidel al teatre de text que l’ha convertit en referència del patrimoni teatral contemporani’.
Nascut a Barcelona el juny del 1940, Benet i Jornet es va donar a conèixer amb Una vella, coneguda olor, i va publicar conjuntament Fantasia per a un auxiliar administratiu i Cançons perdudes 1970. La seua obra ha estat traduïda a l’alemany, anglès, búlgar, castellà, francès, grec, italià, portuguès i txec.
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga anualment des del 1969 a una persona que per la seua obra literària, o científica en llengua catalana i per la seua importància i exemplaritat de la seua tasca intel·lectual, hajai contribuït a la vida cultural dels Països Catalans. Entre els guardonats dels últims anys hi ha Montserrat Abelló, Joan Solà, Josep Massot i Muntaner, més conegut com a pare Massot, Jaume Cabré, Baltasar Porcel, Joan Francesc Mira, Josep Maria Espinàs o Teresa Pàmies.
Josep Maria Benet i Jornet, que assegura que es va quedar ‘perplex’ quan la presidenta d’Òmnium li va comunicar que era el 45è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè ‘mai’ se li hauria acudit poder rebre aquest premi. “Jo no sé la qualitat del què he fet i, em temo, que és menys de la que m’agradaria tenir”, ha assegurat.
En la cerimònia en la qual s’ha fet públic el guardó, el dramaturg ha reflexionat sobre la situació del teatre català, una disciplina que ha hagut de ‘lluitar molt per sobreviure’ i que dins de Catalunya mateix ‘ha patit un cert menyspreu’. Actualment, considera que aquesta disciplina escènica no ho necessita perquè està en el ‘millor moment de la seua història’ i s’ha fet un lloc en el mapa internacional.
“Podem anar amb el cap ben alt perquè la paraula Catalunya i el teatre català té un sentit més enllà de les nostres fronteres”, ha reblat. Amb un discurs marcat per la modèstia, el ‘Pepito’, com l’anomenen els seus amics i com assegura que més es reconeix, afirma que no sap què ha fet “bé ni malament, ni si he fet almenys coses passables” però augura que morirà escrivint teatre.
“Sóc insegur, no estic ni estaré mai segur del què faig però sóc feliç d’haver vist les meues obres damunt de l’escenari”, tot i afegir que fa pocs mesos ha estripat dos treballs. Així mateix, també ha tingut unes paraules sobre la seua dilatada trajectòria en el món televisiu, remarcant que la tasca és una feina ‘sempre col·lectiva’.
