Ha mort aquest periodista lluitador per la llibertat. Reproduïm un article de Francesc Viadel publicat al número 55 de la revista Caràcters editada per a la Universitat de València.
Abans que ensopegués amb Xavier Vinader, els únics gàngsters que jo coneixia habitaven tots a les historietes gràfiques de Marvel, presoners de la seua pròpia condició, amargament empaitats per tristíssims i accidentals superherois. Al seu despatx, atrinxerat darrere d’unes quantes piles de llibres, em va desvetllar, conversa darrera conversa, la cara fosca de Barcelona i em va ensenyar també que des de les clavegueres de la ciutat ens podíem connectar fàcilment a la que travessa tot el planeta de nord a sud i d’est a oest, tan fosca com la gola d’un drac xinés. El periodista em va obrir els sentits al món dels secrets, les conspiracions, les històries d’espies i els episodis sense esclarir del passat, a distingir una filtració d’una investigació i, alhora, em va despertar també l’apetit per les cultures, per la bona música i els millors llibres, el gust per un ofici. Vinader sempre t’enviava a una missió posant aquella cara de murri, sovint a primeres hores del matí mentre preníem un té amarg acompanyat d’unes suculentes torrades de mantega amb sangonosa melmelada de maduixa. Perquè cada reportatge, el de la màfia russa a la Costa Brava, el de la història d’una fotografia grogosa, el de les trames de l’extrema dreta a Barcelona…, era això: una apassionant missió la qual portava aparellada, a més d’una bona dosi d’adrenalina, un cabàs de coneixements i experiències vitals. De vegades encara ens trobem i, enjogassats, obrim la caixa forta dels misteris, ens posem la carassa i els guants, i remenem una bona estona en el seu interior. Aquests dies repasse l’estudi editat per Jaume Busqué i Barceló, Xavier Vinader i Sànchez. Periodisme i compromís (Afers-Centre d’Estudis Històrics Internacionals). Es tracta d’una biografia professional del sabadellenc enriquida amb algunes de les seues millors peces periodístiques publicades en Tele/Exprés, Mundo, Arreu, Por Favor, Primera Plana o Interviú. El reporter és incisiu, implacable i molt sovint fa ús d’una ironia altament tòxica per a segons quines sensibilitats. Metòdic i d’una curiositat insadollable, durant molt temps, va penetrar amb el pols i l’habilitat d’un cirurgià, les entranyes d’un país mort en vida, asfixiat sota la bota franquista, on encara s’executava amb el garrot vil i on la dialèctica joseantoniana pixava sulfur en qualsevol cantonada on florira un bri de llibertat.
La seua destresa com a forense de la realitat li va valdre la persecució i l’exili. Ja no es fa periodisme com aquell. S’ha acabat la broma. Ens volen fer creure que el sistema s’ha autoreparat igual que passa amb els ordinadors domèstics gràcies a aquells misteriosos programes informàtics que no sabem qui mana. És el que hi ha, i axiò malgrat les entremaliadures d’Assange i de la insistència d’algun franctirador. Sospite que Vinader, avui molt més tranquil, ocupat la major part del temps a l’ensinistrament professional dels seus alumnes de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, entotsolat, deu riure-se’n de tot plegat, per dessota el nas, sense fer soroll, contenint la respiració…
