Diari La Veu del País Valencià
‘Crua realitat del periodisme en llengua pròpia al País Valencià’
* Ricard Gómez / Lleida

Fins fa poc la Universitat de Lleida celebrava la 12a Setmana de la Comunicació amb el lema: ‘El periodisme ha mort? Visca el periodisme!‘. Si traslladem aquesta frase al País Valencià obtindríem la següent fórmula: ‘El periodisme en llengua pròpia ha mort? Visca el periodisme en qualsevol llengua!’. La veritat és que, tal i com deia Moisès Vizcaino (editor i coordinador del diari digital La Veu del País Valencià) en una de les conferències: “La situació de la premsa en llengua pròpia al País Valencià és crítica. Si volguera mirar TV3, no podria”. Sense dubte, Vizcaino es referia al fet que en terres valencianes l’únic mitjà en català és el diari digital La Veu del País Valencià.

Aquesta situació crítica va començar al febrer del 2011, amb el tancament de l’emissora de TV3 a València després de vint i llargs anys. Això fa que l’única manera que els valencians puguin veure el mitjà català sigui a través de la xarxa (TV3 a la carta) o per Youtube. No hauria d’existir una llei que permetés veure la televisió més enllà del seu territori i en especial en aquells territoris que comparteixen llengua i cultura? Referent a això, Moisès Vizcaino afirmava que “al País Valencià no hi ha una legislació que done suport a la pluralitat dels mitjans”.

Dos anys més tard, al novembre del 2013, es torna a produir un atac al periodisme en català a la zona. Es produeix el tancament de Radiotelevisió Valenciana. Aquest tancament va ser aprovat a les Corts, aprofitant la majoria del Partit Popular de la Comunitat Valenciana a la cambra. Un fet que va ser titllat d’escàndol i com una agressió directa a la identitat de tot un poble, faltant al respecte a la llengua i la cultura del mateix. Es va atemptar contra el dret a ser informat, i de passada contra la democràcia, perquè aquesta no existeix sense el periodisme i la feina del comunicador.

Aquestes accions es poden definir com a problema polític. Al País Valencià hi ha majoria parlamentària del Partit Popular (55 escons) i, a l’oposició hi ha el Partit Socialista (33 escons), que està més ocupat en no ser acusat de catalanista que pel bé de la seva ciutadania. Això fa que estigui sotmès als discursos de la dreta. Per últim, hi ha Compromís (6 escons) i Esquerra Unida (5 escons). Amb aquesta distribució trobem que tres dels quatre partits són sucursals de partits de Madrid.

Aquest panorama polític fa entendre que el sorgiment o la supervivència de mitjans en llengua pròpia al País València sigui d’allò més complicat. Vizcaino comentava que aconsegueixen quadrar pressupostos gràcies a petites donacions i agermanaments que reben dels lectors. És una vergonya que això estigui muntat d’aquesta forma perquè ens fa entendre que els que manen a València volen que el català desaparegui de mica en mica de la vida dels valencians. Que la seva desaparició faci més fàcil controlar el pensament de la gent i la seva espanyolització sigui bufar i fer ampolles. Els líders polítics al País Valencià són titelles en mans de la Moncloa, i faran el que els hi diguin per tal que el terme “Països Catalans” no torni a influir en la ment dels valencians. Això no es pot permetre i l’única manera de combatre-ho és que riuades de gent surti al carrer a manifestar-se i a exclamar que nosaltres no acatem ni acatarem les seves lleis.

Per últim, cal recordar que “sense mitjans de comunicació propis no és pot realitzar la normalització d’una llengua” tal com deia Vizcaino a la conferència. No es poden permetre més agressions a les persones que estimen la seva llengua i cultura. No s’ha d’oblidar Guillem Agulló, assassinat per la ultradreta l’11 d’abril del 1993 i, citant Ovidi Montllor: “Ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer!”.

(*) Ricard Gómez és estudiant de Comunicació i Periodisme Audiovisuals a la Universitat de Lleida (UdL)

Comparteix

Icona de pantalla completa