Sergi Tarín / València.
És el seu dia. El dia de la proclamació d’Alberto Fabra. “Comencen les emocions per a tu”, li diu Barberá amb un to indefinit, entre la complicitat i l’amenaça. I Alberto, el candidat president ho ha mesurat tot al mil·límetre, amb eixe esment del fill menys valorat de la família nombrosa a qui, per fi, deixen organitzar la festa d’aniversari. De fet, Alberto ocupà de rebot el lloc del primogènit Paco [Camps]. I Rita, la influent germana major, ha sentit perillar la seua influència. “No hi ha feeling entre els dos”, reconeixen des de Presidència.
Eixa distància es nota fins i tot en el posat de les fotos. Ni es miren. I Barberá ja no és la riallera musa de l’humor, sinó una expressió de faccions grises. Les enquestes han enrarit l’ambient familiar, però hui cal aparentar. És la festa d’Alberto, qui ha escollit fins al color dels globus. I la llista de convidats, encapçalada per la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaria. En total unes 500 persones entre consellers, alts càrrecs, assessors i funcionaris a toc de xiulet. “Ja vos agarrareu permís retribuït”, consolen a dos administratives de morro tort, insensibles a la fita històrica.
El president Alberto Fabra al taxi sense cinturó
Hi ha cares il·lustres, com la de Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, i la de José Vicente González, president de la patronal Cierval. Ambdós, en primera fila, aplaudixen, dempeus, l’amfitrió. I la irreductible i femenina vella guàrdia, assaonada en molts mítings, canapès i balconades consistorials; inesgotables al desànim encara que el sol del migdia faça dels rostres una combustió de gotes fumejants de maquillatge.
Fabra també ha triat el lloc, el monestir de Sant Miquel del Reis. “Conegut com el xicotet Escorial, imponent, que simbolitza la força del Partit Popular”, exalta Barberá. “Una decisió fenomenal”, segons la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, que se sent “teletransportada al meu Valladolid herreriano natal”. Alberto, ufanós, reivindica la repressora virreina Germana de Foix, soterrada al claustre, però oblida els 6.000 presos republicans que malvisqueren intramurs (la capacitat era de 500) quan el monestir esdevingué durant dos dècades un dels penals més luctuosos del franquisme, amb galeria de “xapats”: els condemnats a mort que acabaven en fosses comunes al cementeri de Paterna.
Potser per això el discurs de Fabra, amb agressives mencions contra el “marxisme”, “la falç i el martell” i “els comunistes de tota la vida que aniran a saco”, sonen especialment a revenja. Tant com per entelar les promeses de 300 milions d’euros per a una pla d’ocupació juvenil o el compromís de dimissió de qualsevol polític imputat per corrupció. “Ens enfrontem a 11 partits d’esquerra apinyats en la cabina dels germans Marx, però no el de Groucho, sinó el de Carlos”, situació que, al seu parer, “és més preocupant que mai”.
L’acte, però, intenta conjugar el colp i l’amabilitat. Un vídeo electoral mostra el dia a dia d’un Alberto humà i treballador, que desdejuna suc de taronja i un tros de panquemao que li cau al got de llet i li taca la camisa. Com que té molta pressa, Alberto munta en un taxi, però oblida cordar-se el cinturó de seguretat, una infracció greu i penada amb uns 200€. En la destinació l’espera Max, que no és l’increïble Max Estrella de Valle-Inclán, sinó un personatge espiritualment molt més pàl·lid: el conseller d’Economia, Máximo Buch. Després, Alberto nada en una piscina per a ell a soles i fa el vermut amb un catalana que li diu que té “la mirada molt transparent i clara”, una percepció sublim a través de les gruixudes ulleres de sol de la dona. El següent pla ens du Alberto fins la platja de la Malva-rosa, on encoratja un desanimant pescador “a posar el millor de tu mateix i sobretot tindre paciència”. Més tard pren alguna cosa en un celler i un altra dona l’aborda fascinada per trobar-se a un president entre vins. La jornada acaba amb un gest satisfet d’Alberto, que fa un mos a un sandwich vegetal, beu un glop d’aigua i abandona el sofà amb el mòbil en la mà.
Fet este parèntesi en el dia d’Alberto, l’acte llanguix amb les promeses econòmiques de la vicepresidenta i les continuades advertències de l’arribada dels “radicals”. A la fi, superats els quatre minuts d’himne regional, la família del PP fa la semivolta al claustre i s’escola amb rapidesa pel pati nord, que compta amb el següent panell explicatiu: “Resultat de la incorporació de successives edificacions i dels pavellons penitenciaris”.
Una hora després encara no havien eixit.
